Set per set: Regals per tots.

Dediquem aquest primer post de l’any a destacar algunes de les adquisions que han rebut durant els 2017:

1.  Finalment.

Els diferents intents del MNAC d’adquirir alguna taula medieval van reeeixir en el cas de la Decapitació de Sant Baldiri de Lluís Dalmau (oli sobre taula, 152,5 x 101,5 x 9,5 cm), gràcies a la Fundació Palarq que va pagar els 125.000 € (més comissió) assolits a la casa de subhasta Balcli’s. El Museu ja compta amb un Naixament i un Sant Joan Evangelista del mateix retaule.

2. Sant Antoni contra tots els elements.

L’adquisició d’aquest Sant Antoni Abat (tremp i daurat d’or sobre fusta, 118 x 71 cm) de Ramon de Mur (actiu 1411-1435) es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el passat juliol i constitueix tot un homenatge als funcionaris del Departament de Cultura que, malgrat totes les dificultats, entrebancs i intervencions indesitjables, van reeixir a completar-la. Cada cop més aprop del retorn de la normalitat, el destí de la taula, que tot apunta que no serà gaire lluny d’on l’artista va treballar, s’anunciarà aviat.

3. Val la pena tenir bons amics.

Aquesta Parella de vells (1900-1901, 30 x 30 cm), de Carles Casagemas, es va incloure primer a la retrospectiva que el MNAC va dedicar a l’artista entre el 30 d’octubre de 2016 i el 22 de febrer d’enguany. Després d’uns mesos de negociacions, els Amics del Museu l’acaben d’adquirir a la Glaeria David Cervelló per fer-ne dipòsit al Museu.

4. I mira que van començar bé.

Com tothom sap, el Museu d’Art Lleida: Diocesà i Comarcal ha acabat l’any sent notícia per exacatment el contrari, però al mes de gener anunciava l’arribada de l’extraordinària col·lecció de 22 plats i 2 pots de ceràmica de la zona, del s. XVII, obtinguda gràcies a la persistència del seu conservador en cap i els recursos posat a disposició pel l’aleshores conseller de Cultura Sr. Santi Vila.

5. Discretament.

Sense fer gaire soroll, l’Ajuntament de Barcelona ha anat distribuint el Llegat Manuel Maria Bosch Puig (1947-2015). La part més important ha anat al seu museu de preferència, el MNAC, tal i com explicava Maria Palau en aquest excel·lent article. Però altres institucions, com ara el Museu Marès també han rebut algunes peces: 28 en total i entre elles, una Maternitat en marbre de Joan Llimona.

6. S’ho van guanyar.

L’excel·lent gestió econòmica de la Fundació Dalí li va permetre adquirir, al març de l’any passat, el sòlid oli Figura de perfil de 1925, per 2.041.554 € a Bonhams. La presentació de la nova adquisició es va fer en el marc d’una exposició marca de la casa, titulada Salvador Dalí. Aprenent de pintor.

7. Està bé el que acaba bé.

Ja dins d’aquest any, el 4 de gener el periodista de El País José Ángel Montañés ens explicava en aquest article el retorn feliç i sense cap cost de la Mare de Déu de Valldossera a l’Arquebisbat de Tarragona. El resultat va ser degut a la suma de l’expertesa de Francesca Español i la intuïció i la generositat de l’antiquari Albert Martí Palau.

Set per set: De Lleida a Londres

1. Des de l’estranger.

Del cas de Sixena se n’han fet ressó el Frankfurter Allgemeine Zeitung, The Art Newspaper, The New York Times, The Guardian, entre altres. Com és natural, el vinculen a l’aplicació del 155 (l’excepció, ja hi ens anem acostumant, ha estat Javier Pes a artnet). Cap d’ells, però, recull el fet que una acció de salvament s’hagi acabat convertint en una acusació d’espoli. Ens queda feina per fer.

 2. Amb un altre estil.

Aquesta setmana, les actives autoritats aragoneses podrien haver aprofitat altres oportunitats, menys agressives, per ampliar el patrimoni de les seves institucions. A Barcelona, L’Anuncació  de Pere Garcia de Benavarri del retaule de Montanyana ha quedat per vendre, mentre que un Sant Antoni Abat del mateix artista surt aquesta tarda. A Madrid s’ha venut una interessant predel·la de procedència igualment aragonesa per 108.000 € (inclosa la comissió del 20%).

 3. Juan de Sevilla.

Les obres del 400 castellà no abunden i per això les 187.500 lliures per al tríptic complet de Juan de Sevilla a Christie’s la setmana passada semblen un preu atractiu – si bé l’estat de conservació no era pas excel·lent, sobretot si el comparem amb el Retaule de Sant Joan Baptista i Santa Catalina del Prado. Al 2015, la Matthiesen Gallery de Londres oferia a Tefaf les taules del Retaule Grajal atribuïdes al mateix autor.

4. Feina feta.

La Fundació Dalí, pionera en la publicació en línia de catàlegs raonats, acaba de penjar la última part (anys 1968 a 1983) del corresponent a la pintura del Mestre. Al mateix temps, ja ha establert les Bases pel Catàleg Raonat d’Escultura i Obra tridimensional de Salvador Dalí.

5. A Maastricht, deu anys més.

L’èxit de les dues noves edicions complementàries de TEFAF, la fira de referència per a les antiguitats i l’art antic al món, a Nova York, semblava que podria posar en dubte la continuïtat de la seva seu i dates tradicionals: el març a Maastricht, Holanda. Però la promesa d’expansió dels pavellons i la millora de les connexions de l’aeroport de Maastricht – Aachen, a més de la cessió d’un edifici a la ciutat mateixa, n’han assegurat la continuïtat almenys fins al 2028 (notícia a l’Antiques Trade Gazette). Com es veu al seu anunci, la propera edició serà del 10 al 18 de març de 2018.

6. Nou catàleg del Marés.

El Museu Marés de Barcelona ha publicat en línia el seu Catàleg del Moble. Edat Mitjana, segles XIV-XV. S’hi cataloguen 32 objectes, dels quals 29 són arquetes, cofres, caixetes o contenidors catalans i castellans, estudiades per Jaume Barrachina, Félix de la Fuente i Sofia González Bernis, de manera que l’obra esdevé una referència en aquest camp. En la presentació es va esmentar la possibilitat d’anar publicant els estudis, ja completats, de la resta de la col·lecció de mobles del Museu.

 7. Notícies del Courtauld.

El Courtauld Institute de Londres està embarcat en el seu projecte de renovació i expansió, tan física com digital,  més gran des de la seva fundació, sota el nom de Courtauld Connects. D’altra banda, la seva iniciativa Courtauld Books Online continua endavant, ara amb una publicació sobre ivoris gòtics (Gothic Ivory Scuplture. Content and Context), com sempre descarregable gratuïtament.

Subscriviu-vos – les icones de fb, tw i rss les trobareu a dalt a la dreta.

Set per set: De Madrid a Lleida

1. Vist a Madrid: Picasso / Lautrec.

Foto: Museo Thyssen-Bornemizsa

El títol semblava amenaçar amb l’enèsima reunió oportunista de dos grans noms. En canvi ens trobem amb unes de les exposicions més interesants del trimestre. Les obres de Toulouse-Lautrec ens llencen amb energia, però sempre amb una reserva d’ironia, als temes urbans dels bohemis, els baixos fons, el cabaret, el circ,  les demi-mondaines i similars de que van definir per sempre la modernitat artística com un moviment de marginals i marginats. Va ser la ruta que va seguir Picasso, ja abans d’arribar a París, a partir de la seva crítica als modernistes com Casas, que a la capital francesa havien aprés a dibuixar “a la Lautrec”, si bé en desactivaren bona part de la seva crítica social. Un cop arribat a la capital mundial de l’art, amb 19 anys i un any abans que Toulouse-Lautrec morís amb 36, Picasso desfermà el seu geni per explotar aquestes temes amb una radicalitat característica, fins a transcendir el tema en si i atrevir-se a transgredir l’estructura de l’obra d’art. D’aquí n’extrauria lliçons i actituds que el van acompanyar fins al final de la seva carrera. Aquesta tesi, els contorns de la qual es veuen clarament a l’exposició gràcies als extraordinaris préstecs aconseguits, és desenvolupada de forma brillant per Paloma Alarcó en el catàleg. Val la pena el bitllet d’AVE.

2. Vist a Madrid: Fortuny.

Foto: Museo del Prado

Després de l’esplèndida antològica al MNAC de 2003 (amb un molt bon catàleg), és difícil idear-ne una altra que resulti igual d’estimulant. No és el cas de la que ara ofereix el Prado: tant la disposició de les obres, els textos de paret i fins i tot el color de fons escollits semblen conspirar per presentar un Fortuny més aviat monòton i previsible. Tot i així, alguns dels préstecs, provinents de museus americans i col·leccions particulars, son rars de veure i per tant interessants. També el plantejament de la sala dedicada a l’estudi del pintor, com a manifestació d’una voluntat d’obra total, és suggestiu i permet vincular la trajectòria del pintor, gravador i antiquari ocasional amb la del seu fill, dedicat preferentment a la moda i la decoració – aspectes que Francesc Quílez tracta en un interessant article a El País. Potser el catàleg, que encara no he pogut llegir, conté més sorpreses.

3. Grans retaules: el Políptic de Gant.

La web dedicada a la restauració de la gran obra dels germans Van Eyck està evolucionant. Ara s’acaba de renovar i la generosa quantitat de macrofotografies d’alta resolució i altra documentació generades és més fàcil de consultar. A partir del desembre, hi ha el compromís d’abocar-hi bona part de la resta d’obres de Jan van Eyck – de moment, com a aperitiu, s’ofereix el retrat de la seva dona. 

4. Grans retaules: els valencians.

Foto: Victoria & Albert

Unes de les sales més conegudes del Victoria & Albert Museum de Londres és la  48a, anomenada Raphael Cartoons per els monumentals pintures al tremp sobre paper, preparatoris de tapissos, que s’hi mostren, executades pel geni italià i el seu estudi. Però la sala també inclou, mig ignorat i no gaire ben il·luminat, l’enorme Retaule del Centenar de la Ploma, una de les obres mestres del patrimoni valencià. Ara sembla que finalment rebrà l’atenció que es mereix: d’una part, el museu n’ha emprés la restauració, de l’altra, l’Institut Valencià de Conservació i Restauració, ho ha aprofitat per anar a analitzar-lo  fotografiar-lo a fons. La missió forma part del projecte de l’IVCR sobre el gòtic valencià internacional, el qual inclourà també les següents obres: del Museu de Belles Arts de València, el Retaule de la Santa Creu, de Miquel Alcanyís, el Retaule de Fra Bonifaci Ferrer, de Gherardo Starnina i el Retaule de Sant Miquel Arcàngel, de Jaume Mateu; del Museu Municipal de Xèrica, el Retaule de Sant Jordi, de Berenger Mateu; i del renovat Museu de la Catedral de València, Sant Tomàs incrèdul, de Marçal de Sax i el Retaule de Sant Miquel (notícia a europapress).

5. Més valencians. 

Foto: Art i Patrimoni

Al seu blog Art i Patrimoni, que sempre val la pena llegir, Josep Lluís Cebrián proposa identificar l’autor de les dues taules ( Combat entre Cosroes i Heracli i la Restitució de la Creu per l’emperador Heracli)  que, com ja vam comentar, es van subhastar recentment a Christie’s Nova York (per 27.500 dòlars). Per Cebrián serien de la mà del Mestre de Xàtiva i formarien part d’un retaule dedicat a la llegenda de la Vera Creu, del qual la taula central seria la dedicada a Constantí i Sta. Helena amb la Vera Creu publicada a la History of Spanish Painting de Post al 1936.

6. Treball de camp.

Foto: Pernhym Castle, National Trust

L’especialista en pintura sevillana del barroc Benito Navarrete ha obtingut un nou èxit. Enlloc de fiar-se de d’estudiosos anteriors a ell i de les males fotografies fins aleshores publicades, va decidir seguir la seva intuïció i viatjar fins al Pernhym Castle, a Gal·les, per examinar aquest retrat de Don Diego de Zúñiga. L’obra es considerava una còpia, semblant  a la que conserva encara en una col·lecció privada sevillana. Però ara, tornada a examinar després de la proposta de Navarrete i incorporada a l’últim minut a la retrospectiva de retrats de Murillo a la Frick, ja s’accepta com l’original que es creia perdut – noticia a The Guardian.

7. Indigne. 

Si la substitució dels Consellers de la Generalitat per part dels corresponents ministres estatals ja és de per si una brutalitat jurídica i política, el corresponent a Cultura, el políglota Méndez de Vigo sobrepuja amb la seva la indignitat a l’hora d’exercir el càrrec usurpat. Seguint una estratègia clarament contrària als interessos de la Generalitat que pretén representar, ara Méndez ha impedit la presentació d’un recurs contra l’ordre d’execució (provisional!) de la sentència que, pobrament argumentada, declarava nul·les les compravendes dels béns del Monestir de Sixena – quan encara s’ha de resoldre el recurs que, en el seu moment, hi oposà la pròpia Generalitat. En conclusió, la direct rule del 155 és una amenaça constant i ben real.

 

 

 

Set per set: De París a Cluny.

1. El Louvre, sempre sorprenent.

Foto: Musée du Louvre

Si viatgeu a París, no us perdeu François Ier et l’Art des Pays-Bas al Louvre. La coservadora Cécile Scailliérez ha muntat una exposició sorprenent rica i generosa dels millors artistes flamencs i holandesos a la França del Renaixament, la producció dels quals havien quedat durant massa temps sota l’ombra dels seus contemporanis italians. L’excel·lent catàleg és una obra de referència en aquest camp.

2. Picasso, dia a dia.

Foto: Musée Picasso

Picasso 1937. L’anée érotique al Museu Picasso de París dóna molt més del que el seu títol enginyós sembla prometre. Es pot seguir, dia a dia, l’enorme capacitat de treball de Picasso i la seva gran habilitat de cambiar d’un estil a un altre, sempre dins d’una exploració coherent dels molts llenguatges artístics que dominava d’una manera aclaparadora.

3. La qualitat és vella, els diners són frescos.

Foto: Christie’s

artnet trobareu un bon reportatge sobre la històrica venda del Salvator Mundi de Leonardo, mentre que a Christie’s  han penjant el video de la batalla final. L’estratègia de la casa de subhastes d’incloure l’obra mestra en una subhsata d’art contemporani s’ha revelat brillant, donat que els dos últims licitadors estaven representats per François de Poortere, International Director and Head of the Old Master’s Department, que anva pujant a poc a poc, i per  Alex Rotter, Chairman of post-war and contemporary art for the Americas, els increments del qual eren molt més atrevits. El client d’aquest és qui finalment va quedar-se’l, per 450,3 million de dòlars (comissions incloses).

4. Compreu-ho barat, doneu-ho car.

Al blog de l’ARCA, hi publiquen un  article explicant una estratègia d’ ingenieria financera: es tracta de comprar una peça important, preferiblement d’arqueologia, a un preu raonable, per després deixar-la valorar a un preu molt més alt per un “expert” (proveït pel venedor), de manera que surti a compte donar-la a una institució a canvi d’interessants avantges fiscals.

5. Prometedor.

Anònim (Anvers), Retaule de la Passió de Crist, c. 1510. Burgos, San  Lesmes, Capilla de Salamanca (Foto: Hans Nieuwdorp Archive, Illuminare – Centre for the Study of Medieval Art | KU Leuven).

Brepols publicarà al gener de l’any que ve  “Netherlandish Art and Luxury Goods in Renaissance Spain”, editat per D. van HeeschR. Janssen i  J. Van der Stock). Recollirà les contribucions al simposi del mateix títol a la Universitat de Lovaina, al febrer de 2016.

6. El cas Tàpies: una contribució alemanya.

En el cas de la venda de la col·lecció privada d’Antoni Tàpies a Christie’s, personalment m’hi vaig mostrar a favor, ja que no havia trobat cap article ni estudi que la relacionés de forma definitiva amb l’obra de l’artista. Bé doncs, sembla que estava equivocat: Barbara Catoir al FAZ publica un article prou convincent, on la descriu com la “typische Künstlersammlung”: mancada de cap obra realment important, però estratament vinculada al procés creatiu de Tàpies.

7. El tresor dels monjos.

Foto: Université Lumière Lyon 2

A els herois de la Revolució i els emprenedors del XIX se’ls va escapar i ha quedat enterrat fins al setembre passat: al blog del CNRS podeu llegir la història de la troballa d’un tresor (“2 200 pièces d’argent, 21 dinars en or, un anneau sigillaire en or avec une intaille romaine ainsi qu’une feuille pliée et un petit objet en or” ) a l’Abadia de Cluny, per un estudiant de màster treballant en una excavació sobre paleoalimentació.

Set per set: De Nova York a Madrid.

1. Una lliçó de connaisseurship – i recerca.

Foto: Städel Museum

La conservadora del Metropolitan Carmen C. Bambach explica al New York Times com va atribuir un nou dibuix (Nu masculí adormit amb un geni infantil) a Miquel Àngel. L’està presentant a la propera retrospectiva al mateix museu (del 13 de novembre al 12 de febrer de 2018).

2. Nou número.

El número de tardor d’enguany de la revista online Nineteenth Century Art Worlwide ja es pot consultar, gratuïtament com sempre. Aquesta vega no hi ha cap article sobre artites catalans o espanyols, però entre les bones contribucions a què ens té acostumats, hi trobareu una documentadíssima recensió de la l’exposició retrospectiva de l’escultor Medardo Rosso a al Museu de Belles Arts de Saint Louis per Susan Waller, catedràtica a la University of Missouri.

3. Un Goya val quasi 98 Fortunys.

Sota el rpograma de garantia de l’Estat, s’ha assegurat l’oli primerenc de Goya Aníbal victoriós contempla Itàlia des dels Alps  (oli sobre tela, 87 x 131,5 cm), amb 18 milions d’euros, per cobrir l’extensió del seu dipòsit al Museo del Prado. Poques setmanes després, 98 obres de Marià Fortuny, que han arribat al mateix museu per a la retrospectiva que hi estan a punt d’inaugurar, s’han valorat dins del mateix esquema en 18.804.239,60 €.

4. I cent Picassos valen 1.200.000 €.

Foto: Ader

Sense cap mena de dubte, un dels lots més espectaculars per als amats de gravats d’aquesta temporada, és el número 317 de la venda a Ader París del proper 25 de novembre: els 100 gravats de la Suite Vollard de Picasso provinents de la coneguda col·lecció del marxant i col·leccionista Henri M. Petitet (amb una estimació de 1,2 milions d’euros). A la fitxa del lot hi trobareu un resum de l’accidentada història de la Suite.

 5. Contra la “scholarship tax”.

Diverses figures prominents de la història de l’art del Regne Unit han iniciat una campanya contra el que anomenen la “scholarship tax”: els “drets d’autor” que els museus cobren per fotografies d’obres històrique respecte les quals, de fet, aquets drets ja no existeixen – ni tampoc respecte les fotografies d’elles, mancades de la necessària originalitat. Ho explica al seu blog Bendor Grosvenor, un dels impulsors més decidits.

6. Gurlitt, el resultat.

D’acord amb Marcel Brülhart, Vicepresident de la Dachstiftung des Kunstmuseums Bern, al capdavall no hi havia tantes obres amb un passat nazi a la col·lecció Gurlitt que, un cop heretada, ara estan exposant (Gurlitt: Status Report.“Degenerate Art” – confiscated and sold, fins al 4 de març de 2018, amb una exposició paral·lela a Bonn). En tot cas, afirma, la seva arribada al museu ha donat un impuls important a la recerca sobre la procedència de les obres a d’altres museus suïssos –entrevista al F.A.Z.

7. La bellesa està a l’interior.

Foto: Museo de las Colecciones Reales

El nou Museo de las Colecciones Reales ha anunciat que obrirà al gener del 2020. L’edifici, com és sabut, ja està acabat i premiat i vist el seu aspecte, no deixa de ser un ironia respecte a un institució que vol mostrar la monarquia com a àrbitre del bon gust al llarg dels segles. La col·lecció però, segur que no defraudarà, ni que sigui perquè inclourà, entre altres, l’esplèndida Armería Real.

Set per set: De Pedro de la Romana als Jordis.

1. Pedro de la Romana, pas a pas.

L’última obra de l’exposició de la donació Gallardo al MNAC, entre el març i el juliol de 2016, era el Sant Tomàs Apòstol de l’andalús Pedro de la Romana (doc. 1488 – 1529). L’atribució ja havia estat proposada per C. R. Post al 1950 i va ser recollida per José L. Galdón, al 1991, en l’article en què va publicar dues peces més del mateix conjunt,  un Sant Pere i un Sant Felip localitzats al Museu del Patriarca de València. Ara hi podem afegir en primícia aquests Sant Jaume Apòstol i Sant Pau que hem localitzat al mercat internacional: no sembla difícil veure que provenen del mateix apostolat. Igualment, en formaria part el Sant Joan que, després de passar per aquest vostre servidor, ara es conserva en una col·lecció privada. Aquí dalt teniu les fotografies de tots ells.

2. Noves respostes per a velles preguntes.

Foto: ZI München

Una de les qüestions clàssiques  i específiques de l’art cristià és com representar Crist, l’encarnat amb doble natura. Se n’ocupa, amb una especial èmfasi en els aspectes materials i l’evolució de la pintura sobre taula, el llibre Inkarnat und Signifikanz – Das menschliche Abbild in der Tafelmalerei von 200 bis 1250 im Mittelmeerraum (668 pàgs., 920 il·lustracions, 29,90 €, ISBN: 978-3-9815094-1-0), que el Zentralinstitut für Kunstgeschichte de Munich publica després de tres anys d’investigació. El projecte té una atractiva presentació digital a la web de Google Art Project. Mentrestant, via l’excel·lent  blog Art History News, ens assabentem que la National Gallery de Londres dedica al mateix tema una sèrie de vídeos al seu canal de Youtube, titulada The Audicity of Christian Art.

3. Un 2018 barroc.

Sir Anthony Van Dyck (1599-1641), Triple Retrat de Carles I (1600-1649), oli sobre tela, 1635-1636. Foto: The Royal Collection.

Mentre que aquest últim trimestre del 2017  amb la doble donació Van Otterloo – Weatherbie al Museum of Fine Arts de Boston de diverses obres de fins a 66 artistes del barroc nòrdic (inclosos Rubens, Van Dyck  i Rembrandt, segons els comunicat de premsa del museu) i de fons per a un centre de recerca, també el 2018 pinta bé per als amants d’aquest moviment. El 24 de gener, la Royal Academy de Londres inaugurarà Charles I: King and Collector, dedicada a l’extraordinària col·lecció d’obres mestres del malaguanyat monarca, la subhasta de la qual alimentà d’altres col·leccions reials, en especial la de Felip IV. El 10 d’abril, el Museo del Prado obrirà Rubens, pintor de bocetos, el format en que  es revela el seu geni d’una manera més clara.  A partir de l’estiu, serà una ciutat sencera, Anvers, la que es farà barroca amb el programa Antwerp Baroque 2018, intentant connectar amb l’art contemporani – de moment, ja hi han acollit l’Anunciació de Tintoretto que va pertànyer a la col·lecció de David Bowie. A partir del 15 de desembre, agafarà el relleu el Centraal Museum d’Utrecht (en col·laboració amb l’Alte Pinakothek de Munic), amb una exposició dedicada als caravaggistes del nord: Utrecht, Caravaggio and Europe. D’altra banda, per a finals de 2019, la mateixa Alte Pinakothek ja ha anunciat una gran retrospectiva de Van Dyck.

4. A la Brussel·les belga.

La menció als esbossos de Rubens em fa pensar en la magnífica sel·lecció que se’n pot veure al Museu Reial de Belles Arts de Bèlgica, ara rebatejat amb un Musée Oldmasters Museum tan forçadament híbrid com l’Estat que l’acull. El museu pateix el mateix grau suau de decrepitud que també es nota en les línies de trens del país, però tot queda oblidat després d’un parell d’horetes visitant la seva gran col·lecció de primitius flamencs, Bruegels (la família al complet) i pintura barroca holandesa – amb la sorpresa, que mai no falla, de trobar aquest oli conegudíssim de David en una de les seves últimes sales. A pocs metres hi ha el centre Bozar, que acostuma a oferir exposicions interessants, a més a més de la resta dels Musées Royaux.

5. Més enllà de l’Angelus.

Jean-François Millet (1814 – 1875), Man with a Hoe (Home amb una aixada), 1860 – 1862, Oli sobre tela 81,9 × 100,3 cm, The J. Paul Getty Museum, Los Angeles.

El Musée de Beaux Arts de Lille dedica fins al proper 22 de gener, una retrospectiva a Jean-François Millet (1814-875), autor del cèlebre Àngelus conservat a Orsay. L’exposició, segons la seva web de presentació, vol ajudar a treure-li de sobre l’etiqueta de “pintor pagès” i reivindicar l’ “univers sensible i poètic d’un pintor fora de sèrie que va marcar profundament Van Gogh, Pissarro, Seurat, Gaugin, Permeke, Dalí i, més recentment, Bansky”.

6. Una combinació perfecta.

 

El blog Artes ens porta l’excel·lent noticia de la beca doctoral en art hispànic al Courtauld Institute of Art, patrocinada per Centro de Estudios Europa Hispánica. És la unió de d’una gran institució i d’una gran fundació privada i segur que ajudarà a cobrir un buit històric en l’oferta de la universitat londinenca. El termini és el 10 de gener, però es recomana als interessats de contactar amb els possibles supervisors abans, a fi de discutir el tema de recerca.

7. No ens n’oblidem.

És impossible fer-se càrrec de les inacabables injustícies del món, però sempre es pot ajudar a recordar, un cop i un altre, que hi ha dos homes bons i innocents a la presó. El cartell es pot descarregar aquí.

Set per set: De Sitges al Dr. Castiñeiras

1. Sitges, com de costum.

Un any més, la Jornada de Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus a Sitges marcarà, el 20 d’octubre, el primer trimestre de la temporada. Aquest any es dóna la coincidència que una de les conferenciants, Glòria Domènech, parlarà d’Antoni Tàpies com a col·leccionista, després d’uns quinze dies que a Christie’s s’hagin posat a subhasta algunes de les peces més destacades de la seva col·lecció – a les subhastes  Post-War and Contemporary Art Evening Auction (6 d’octubre, Londres) i Up Close Sale (3 d’octubre, Londres); d’altres s’oferiran a les Impressionist and Modern Sales de febrer de l’any que ve.

2. Un austríac a Califòrnia: Max Hollein.

Foto: Fine Arts Museums San Francisco

El FAZ té l’habilitat de fer bones entrevistes a directors germànics a l’estranger. Max Hollein era l’estrella emergent de la museografia europea quan era director dels Museus de Frankfurt, fins que l’any passat el van nomenar director dels de San Francisco (Legion of Honor i M. H. de Young Museum). Ara ens explica que:

“Els museus europeus estan fortament impregnats de política cultural. A Amèrica no hi ha cap política cultural estatal. Els museus s’impregnen del que el Board of Trustees argumenta, no només des del punt de vista economic”.

3. Un alemany a Itàlia: Eike Schmidt.

Pel que fa a Eike Schmidt, l’encara director dels Ufizzi, a la seva entrevista al FAZ, proclama: “La burocràcia italiana és un obstacle gegantí. L’he pogut abatre unes quantes vegades”. Com és sabut, al 2019 no renovarà el seu càrrec, ja que ha acceptat la direcció del KHM de Viena.

4. El nostre amic Leviatan.

Foto: Musées de Dijon

El cas del plorant núm. 17 de la tomba de Felip l’Ardit de Borgonya (el conjunt dels quals es conserva en bona part als museus de Dijon i Cleveland) posa de manifest l’error de donar poders extraordinaris a l’Estat, en aquest cas francès. Ens mans privades des de 1813, els seus propietaris l’han cedit a totes les exposicions importants que li han demanant, Han intentat també fer-ne dació en pagament d’impostos i oferir-lo al museu de Dijon per a que l’adquirís amb una campanya de mecenatge. Quan res no ha funcionat i han decidit posar-lo a subhasta, l’Estat irromp amb la pretensió d’expropiar-los en virtut d’una norma de 1804 (quan a més més les peces van ser sostretes el 1793, en plena Revolució Francesa). Articles a La Connaissance des Arts i a Bilan.

5. Un afer de família.

Foto: Die Zeit

Al blog de l’ARCA ens expliquen les connexions familiars darrera del robatori de la Big Leaf al Bode Museum de Berlin. D’altra banda, al Die Zeit, hi trobareu el video de tres dels detinguts, just després de la feineta, deixant-se veure per una estació del S-Bahn, solitària i vigilada per càmeres de seguretat.

6. Böhler? Pregunteu al ZI.

Foto: Museen Bayern

El ZI de Munich ja ha aconseguit els fons per a investigar el arxius Julius Böhler (1903-1949), els quals va adquirir el 2015 – si bé encara estan buscant els diners necessaris per a digitalitzar-los. La casa Böhler va ser un dels antiquaris més importants de l’Alemanya de principis de segle XX. Ocasionalment va comerciar obra hispànica – com aquest excel·lent Sant Francesc de Zurbaran ara al MFA de Boston.

7. Entre la letra y el pincel: el artista medieval. Leyenda, identidad y estatus.

Foto: Círculo Rojo

El professor Manuel A. Castiñeiras continua, infatigable, la seva tasca infatigable de col·locar l’art romànic hispànic en el context interancional. El seu nou llibre recull diverses aportacions de diferents especialistes del país, així com alguns d’estrangers atrets als seus seminaris I cursos a la UAB I arreu (Manuel A. Castiñeiras, ed.: Entre la letra y el pincel: El artista medieval.: Leyenda, identidad y estatus, Círculo Rojo, 2017, 420 p.; ISBN: 978-8491603368).

Set per set: De Sixena a Washington.

1. Itàlia, capital Sixena.

Foto: Stuker

Entre les descobertes d’aquesta temporada destaca aquesta Adoració dels Reis Mags (155,5 x 130,5 cm). Va sortir com a “Escola Italiana, s. XVI” a Stuker, Berna, el passat 20 de juny i el seu preu de sortida de 5.000 francs suïssos va disparar-se fins als 130.000 francs suïssos finals. Pot adscriure’s amb prou seguretat al Mestre de Sixena i podria pertànyer al retuale major del monestir que li dóna nom – el seu Naixement per al mateix retaule, ara el Prado, medeix 171,5 x 130,5 cm i els 16 cm de diferència podrien explicar el tall brusc a la part inferior de la taula.

2. Ha arribat el temps per Venusti?

Foto: Christie’s

A la darrera Old Masters Day Sale de Christie’s (7 de juliol), aquest fi Davallament atribuït a Marcello Venusti (?1512/1515 – 1579) va superar amb escreix l’estimació de 20.000 lliures, fins a arribar a les 115.000 lliures del preu final (incloses les comissions). És un rècord per l’artista que, com assenyala el títol del catàleg de la seva obra que està preparant Francesca Parrilla, encara ha de sortir de l’ombra allargada del seu amic Miquel Àngel (Marcello Venusti, un pittore all’ombra di Michelangelo, ed. Campisano, Roma). A The Telegraph hi ha un bon resum dels millors resultats de les vendes d’Old Masters.

3. Ja està aquí.

Foto: Yale

Amb molta antelació respecte el dia de la inauguració, ja s’ha publicat el catàleg de l’exposció Murillo. The Self-portraits, primer a la Frick Colecction (entre el 30 d’octubre I el 2 de febrer de 2018) i després a la National Gallery de Londres (entre el 28 de febrer I el 21 de maig de 2018). El firmen Xavier F. Salomon, Chief Curator a la Frick i Letizia Treves, Curator of Later Italian, Spanish, and French 17th century Paintings a la National Gallery.

4. Rigaud reobert.

Foto: L’Indépendant

Després d’una reforma de 9 milions d’euros, el Musée Rigaud de Perpinyà va tornar a obrir les seves portes el maig passat. Didier Rikner no n’està gens convençut. En tot cas, hi continua exposat el gran Retaule de la  Trinitat del Mestre de la Llotja de Mar de Perpinyà  i, com a novetat,  hi arriben diverses obres d’Aristídes Maillol prestades per la Fundació Dina Vierny.

5. Nonell terrible.

Foto: NCWAW

En aquest interessant article a la revista online Nineteenth Century Art Worldwide,  la doctorant Maria A. Dorofeeva defensa que la recepció, furiosament negativa, de l’exposició de les Gitanes de Nonell a la Sala Parés de 1903, va ser deguda a dues causes complementàries. La primera seria que Nonell hi trencava el tòpic de les gitanes que les volia  andaluses, exòtiques, festives i folklòriques i les presentava, al centre neuràlgic de la vida artística burgesa, com a conciutadanes que patien els rigors de la pobresa extrema i la marginació en una Barcelona i una Catalunya que es volien veure només modernes i triomfants. En aquest sentit, esdevenien molt més intolerables que els Cretins presentats anys abans amb èxit, convenientment isolats en les llunyanes valls pirinenques. La segona causa seria que Nonell assenyalava un grup social que, per causa del seu rebuig a barrejar-se amb altres grups, posava en risc la barreja racial que, segons els teòrics racials hispànics de l’època, era el tret distintiu del vigor de la població espanyola – una visió que anava radicalment en contra de la idea de puresa racial més pròpia del nord d’Europa. No tracta aspectes relacionats amb l’estil, igualment trencador i potser, igualment rebutjable als ulls dels crítics que no li perdonaven el tema. D’altra banda, potser algú s’animi a fer un segon estudi, en què es ressegueixi com aquestes obres, aleshores rebutjades, s’han acabat convertint en un signe de gust artístic i, de fet, en un dels monuments culturals del país – i només del país, per què més enllà de les nostres fronteres, encara no han estat prou reconegudes.

6. És un hospital? És la nova seu de l’OTAN? No, és un museu!

L’edifici del nou Museo de las Colecciones Reales, encara per inaugurar, ha guanyat el premi FAD d’Arquitectura 2017. No m’acaba de convèncer.

7. Alternatives

Foto: Artsy

Artsy publica un article atractiu sobre nous edificis per a col·leccions d’art; entre ells, el National Museum of African American Art a Wahington de David Adjay.

 

20.06.2015. De Barcelona a Basilea

1. Amunt, amunt.

 imatge1

Aquesta Escola Espanyola – Cercle de José de Ribera es va disparar del preu de sortida de 4.000 € fins als 350.000 € de martell. Podrra ser ben bé del mestre, però tampoc s’hauria de descartar a Juan Do (Sant Jeroni, oli sobre tela, 135 x 102 cm, La Suite Subastas, Barcelona 18 de juny de 2015, lot 32).

 

2. Una Pietat naturalitzada. 

imatge2  

El que sortia a Alemanya com l’obra d’un Italinienischer Meister, al final ha resultat ser una de les poques taules atribuïdes al Maestro de la Piedad, que va treballar a Toledo cap a 1400 sota una clara influència napolitana o sud-italiana. Ara pertany a una col·lecció privada.

 

3. Un viatge amb Mr Wiseman.

 

 

 imatge3.1

El documental National Gallery de Frederick Wiseman sembla més una obra de teatre filmada que s’obre amb una discussió un pèl tòpica sobre els museus i els seus públics i s’acaba amb l’escena sublim de dos ballerins professionals actuant davant els olis de Ticià Diana i Acteon i la seva parella Mort d’Acteon, per tal de celebrar la seva reunió després de segles de separació. És un viatge des del discurs sobre l’art fins a la seva contemplació.

 

4. La ruta grega.

 

imatge4.1

imatge4.2

Fins a principis de juliol, es pot veure la magnífica Defining Beauty al British Museum. Menttrestant, al Museu Marés de Barcelona, Maillol i Grècia  explica les lliçons que l’escultor rossellonès va prendre dels kourós i els exemples arcaics grecs, confirmades durant el seu viatge entre abril i maig de 1908. La tesi que defensa el comissari Alex Susanna és que l’estil poc narratiu, restringit en les formes de Maillol (exemplificades pe la seva Mediterrània de 1905) va obrir la porta a l’abstracció en l’escultura moderna.

 

5. Picasso, després.

 

imatge5

Al MOMA, Picasso Sculpture  obre el proper 14 de setembre i serà útil per continuar explorant l’evolució de l’escultura moderrna. Segons David Ebony a Art in America, inclourà el  Cap de Fernande  de 1909 – i esperem que també la Guitarra de 1912.   

 

6. Avís legal.

 

  imatge6 

Rebecca Foden era l’advocada de Mr Thwaytes en el cas contra Sotheby’s sobre un pretès Caravaggio. Van perdre, però aquí dóna alguns bons consells sobre consignar obra a una subhasta.

 

7. El retorn del fill pròdig.

 

 imatge7 

La notícia més evident de la planta baixa de l’Art Basel d’aquest any va ser el retorn de Helly Nahmad, amb un estand espectacular (articles a Artnet i Artnews). Però no tot eren peces grans de grans noms. A mi també em va cridar l’atenció que, com si fos un museu, fos capaç de reunir aquests tres olis de Miró, tots del mateix any 1944 i tots de la mateixa sèrie. No vaig preguntar preus.

 

04.11.2012: De la Provença a Suïssa

1. Vides paral·leles: Rico i Cézanne

Martín Rico (1833-1908), La Corniche,1881. Oli sobre tela, 42,9 x 74 cm. Minnesota, Collection of the Tweed Museum of Art, University of Minnesota, Duluth, Gift of Howard Lyon.
Paul Cézanne (1839-1906), Mont Saint-Victoire, 1881. Oli sobre tela, 72,40 x 97 cm, The Barnes Foundation, Merion.

Martín Rico (1833-1908) i Paul Cézanne (1839 – 1906) no només van ser dos contemporanis que van arribar a París, entre 1860 i 1862, com a nouvinguts, sinó dos artistes que van usar el paisatge com a tema principal. Ara, a més, es dóna la coincidència que tots dos són objecte d’una retrospectiva, Rico a Madrid (El paisajista Martín Rico, Museo del Prado, del 30 d’octubre al 10 de febrer 2013; entrades a 12€; catàleg 35€  aquí) i Cézanne a Budapest (Cézanne and the Past, Szépművészeti Múzeum, del 6 d’octubre al 17 de febrer de 2013, entrades 3.200 HUF, hi ha catàleg). Però les similituds acaben aquí, diu la història de l’art. Rico, gràcies sobretot al seu encontre amb Marià Fortuny, (1838-1874) a París al 1871, i el seu viatge plegats a Granada, va aprendre a utilitzar les lliçons que habia rebut de l’escola de Barbizon per crear vistes principalment del sud d’Espanya i de Venècia, brillants tècnicament i properes al tòpic des del punt temàtic. Va obtenir un gran èxit comercial,  si bé amb el temps ho va pagar amb un cert menspreu de la crítica. Cézanne, per la seva banda, com és conegut, va conèixer el rebuig de l’estament oficial parisenc i, sense ni tan sols incloure’s entre els impressionsites, es va retirar a la seva Provença natal per iniciar la seva solitària recerca, centrada en l’estructura de la visió, que el va convertir en un pioner de la modernitat. Ara, però,  l’excel·lent treball del comissari  Javier Barón Thaidigsmann, capde l departament de pintrua del XIX al Prado, revela un Rico més inquisitiu i més matisat, mentre que l’exposició de Budapest busca subratllar el deute de Cézanne amb la pintura antiga. D’altra banda, una nova biografia per Alex Denchev, ressenyada aquí per Waldemar Januszczak, ens mostra un Cézanne mé vital i senzual (Alex Denchev, Cézanne: A Life, Pantheon Books, New York, 2012; 24,50$ a Amazon).

2. Adjudicat! 

Noche en Cadaqués

La 19th Century Art Sale a Christie’s  New York (1 de novembre) no va ser un gran èxit – segurament no hi van ajudar ni l’ambient post-Sandy ni els talls constants en les línies de telèfon. Malgrat tot, els tres lots catalans que s’hi oferiren (n. 60 a 62) no van fer un mal paper, i com a mínim van donar el consol  al subhastador James Hastie de trobar comprador. El millor d’ells, l’oli d’Eliseu Meifrèn (1859 – 1840), Nit a Cadaqués (oli sobre tela, 130 x 151 cm), que vam comentar en aquest blog el 13 d’octubre passat, va ser presentat per Hastie com un “fabulous painting” i de fet, es va vendre just a la meitat de l’estimació de 80.000 – 120.000$, per 100.000$ (122.250$ amb les comissions) a un licitador a la sala. Està clar que no es trata d’un rècord i que els grans dies de 2003-2008 tardaran a tornar, però d’altra banda també és veritat que la bona pintura catalan, si s’ofereix amb unes estimacions  raonables, encara resulta atractiva, fins it tot en l’escena internacional.

3. Un saldo?

Escenes de la Tebaida (tremp sobre fusta, 27,5 x 37,5 cm, 1430 – 1435), una de les taules retallades d’una altra taula més gran de Fra Angelico (c. 1395 – 1455) i el seu estudi,s’ha venut el 27 d’octubre passat a la casa de subhastes Leclere (Marsella) per 552.000€ (comissions incloses), a un col·leccionista francès, informa  Le Journal des Arts. Ho veuen com un preu relativament baix, en una subhasta realment fluixa (només el 29% dels lots van canviar de mans). Però, si tenim en compte que l’estat de conservació no era perfete, que l’obra no mostra les millors qualitats de Fra Angelico i que el Louvre ja havia declinat la seva adquisició durant el període de paralització de la llicència d’exportació, potser no ens ha d’estranyar tant. A més a més, voldrà dir que de moment, l’obra es queda a França – personalment, creia que acabaria al Philadelphia Museum of Art, on es conserva un altre fragment de la mateixa taula, amb l’escena de l’ Oferiment del Papat a Gregori el Gran(tremp sobre fusta 27,9 x 19,7 cm) que encaixa perfectament amb el que s’oferia a Marsella.

4. Fes el teu Rijk

El Rijksmuseum ha decidit obrir les seves portes digitals molt abans que les físiques (la reobertura del museu està oficialment prevista per al 13 d’abril de 2013) i la seva nova web és realment una gran festa per als ulls. El catàleg en línia agrupa fins a 275.556 fitxes, de les quals 132.847 tenen una imatge en gran resolució  de les obres- entre les qual, està clar, una de les meves favorites, l’oli de Johannes Vermeer (1632-1675) El carrer o vista de les cases de Delft (oli sobre tela 54,3 x 44 cm, 1656) que, per alguna raó descoenguda fins i tot per mi, prefereixo a la seva  La lletera (oli sobre tela, 45,5 x 41 cm, 1660) que, ho admeto, és d’una qualitat superior.  En el catàleg, però, encara queden algunes detallas a resoldre (aquí i allà, apareixen textos en holandès a la versió anglesa) i d’altra banda, hauria estat un encert si, a la mateixa fitxa, hi haguéssin inclòs tota la informació sobre l’obra produïda pel museu i accessible per internet – és una llàstima que a la fitxa del Retrat de Ramón Satué (oli sobre tela, 107 x 83,5 cm, 1823) de Francisco de Goya (1746-1828), no hi hagi almenys un link cap a la documentació de la recerca que, fa poc més d’un any, va descobrir que a l’obra cobria un retrat anterior d’un oficial francès del màxim rang (al blog, ho vam comentar en nota al 29 setembre de 2011). En qualsevol cas, han treballat dur per inclure una altra eina, autèntica estrella  de la nova web,  anomenada Rijkstudio, que anima a “Crear la vostra pròpia obra mestra”, i que permet baixar-se qualsevol imatge gratuïtament (sempre que no hi hagi drets d’autor), i usar-la per donar via lliure a les vostres habilitats creatives.

5. De Carles a Beatriu

La paraula “Rijk” a “Rijksmuseum”  no és fàcil de traduir – sembla que en l’holandès actual s’usa per referir-se a la totalitat del regne (inclosos els territoris del Carib), de la mateixa manera que, en alemany, “Reich” s’havia usat per a incloure els territoris més enllà d’Alemanya (semblant potser a l’anglès “Empire”, com en la denomincació “Imperial War Museum”). Per tant, resulta natural que el Rijksmuseum, a més a més d’actuar com a museu d’art, ofereixi una idea de les diferents parts del regne i la seva història – de manera que es converteix també en un museu nacional. La nova web reflecteix aquest aspecte. Sota el títol Timeline of Dutch History, proposa una introducció general a la història dels Països Baixos, que fan començar amb la unificació sota l’emperador Carles V (1500-1558), i continuen fins a l’actual reina Beatriu. Realment dóna un context molt útil a les obres de la col·lecció, i explica una història abosrvent – lelgida des de Barcelona, és fins i tot més interessant, ni que sigui per haver compartit corona espanyola durant unes quantes dècades.

6.Llibres: Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico

Com de valorats han estat els grans artistes per part de les generacions següents de crítics i especialistes? La fama i la reputació artística, queda gravada d’una vegada i per sempre? Aquestes són algunes de les preguntes que Vicenç Furió tracta de respondre en el seu nou llibre, en què reuneix i revisa sis articles anteriors. Hi he trobat la idea, molt refrescant, que en història de l’art no hi ha descobriments d’artistes, sinó en tot cas redescobriments – fet que hem d’acceptar, si creiem que es tracta d’una història construida sobre restes de memòria, ignorades, tolerades o celebrades pels nostres antecessors (Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, Memoria Artium, Barcelona, 2012; 35€ aquí).

7. Dedicats a l’art, no a la guerra.

A través del Huffington Post (ple de notícies curioses), que aquí copia un despatx de Reuters, ens arriba la notícia que el  govern suís ha trobat una solució perfectament lògica a dues qüestions nacionals: la sobreocupació dels magatzems d’art del port franc de Ginebra (on es creu que ja s’hi enmagatzem un xifra important, si bé desconeguda, de milers de milions de dòlars en art) i la caiguda en desús de diferents búnquers construits als anys 40,50 i 60, arrel de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda. Ara els ofereixen a qui estigui disposat a reconvertir-los en grans caixes fortes per a obres d’art – si us interessa, a la llista d’ofertes s’hi acaba d’afegir un dipòsit (buit) de municions del 1955, a prop del llac de Lucerna, per 386.000 francs suïssos.