Set per set: de Tolosa a Figueres.

Tout est bien qui finit bien.

Joan de Joanes (València? c. 1510 – Bocairent, 1579), Sant Blai, c. 1568-1570, oli sobre fusta, 101 x 58 cm.

Vendre a un museu és sempre un repte i aconseguir-ho, una satisfacció. Després d’uns quants mesos de negociacions, procediments i informes, finalment puc confirmar que el Sant Blai de Joan de Joanes, adquirida fa uns quants anys per qui escriu com una taula sense atribució però prometedora, finalment ha ingressat al Musée des Augustins de Toulouse. L’exclusiva, com d’habitud, la llança la Tribune de l’Art, que recalca que és una de les poques obres del mestre del Renaixament valencià en un museu francès – la base de dades Joconde només inclou una Deposició, a dues mans amb el seu pare Vicent Macip al Musée Goya de Castres i una Processó al Mont Gargano al Musée des Beaux Arts de Pau.

Lectura d’estiu.

Encara que amb un cert retard (va sortir el passat mes de març), podeu dedicar alguna tarda d’aquest agost a llegit el segon número del Colnaghi Studies Journal, editat i ofert online per la galeria Colnaghi de Londres. Hi trobareu l’estudi, cridat a ser citat una i altra vegada, de l’Albert Velasco sobre l’anomenat Mestre de Sant Jordi i la Princesa, una de les figures claus del gòtic tardà a la Corona d’Aragó. Fins ara se li havia atribuïa la coneguda taula al MNAC que li dóna el nom i dues obres més (un fragment amb el Profeta Daniel al Prado i una parella de taules, amb St. Joan Baptista i Sant Jaume al monestir de San Pedro de Siresa, Osca). Velasco amplia el seu catàleg amb quatre altres obres, fins ara atribuïdes a d’altres artistes o simplement sense atribució. En el mateix número es presenta igualment una nova atribució: un espectacular Crist crucificat mort d’Alonso Cano, defensada per José Manuel Cruz Valdovinos.

 Miracle recorrent.

Puntual com sempre, la Fundació Gala – Salvador Dalí ha presentat la seva Memòria Anual del 2017, que confirma un any més, el seu particular miracle econòmic: no només presenta beneficis, sinó que aquests pugen a 3.323.991,13 € (inferiors als 3.741.771,36 € del 2016, sobretot a causa dels 378.677,12 € destinats a provisions i sanejament).

Està clar que la Fundació gaudeix d’un privilegi reservat a pocs museus al món: els visitants venen bàsicament a veure la seva col·lecció permanent i els seu número és prou elevat (1.444.853), com per ajudar, juntament amb altres fonts d’ingressos, a que els ingressos per activitat pròpia de la Fundació s’elevin a 15.228.870,25 €. Aquesta és doncs la gallina dels ous d’or. Però el que caracteritza la gestió de la Fundació és com la cuida, amb renúncies i disciplina.

El més cridaner dels sacrificis és en el capítol d’exposicions: enlloc de portar grans exposicions a la Fundació, amb totes les despeses que comporta, la Fundació presenta una exposició anual de petit format i sobretot, participa en projectes en d’altres institucions de prestigi, aportant obra i puntualment coneixement (i potser rebent part recaptació, encara que ho desconec). Aquesta política ajuda a contenir les despeses.

Pel que fa a la disciplina, es nota sobretot en el capítol d’inversions. L’aspecte més conegut és la seva inversió en l’explotació i defensa dels drets de propietat intelectual de l’artista, en que sempre s’ha mostrat molt activa. Però aquí vull destacar una altra inversió de més recent: el Catàleg Raonat de l’obra de Dalí, ja completat pel que fa a les pintures. Gràcies una decisió innovadora en el seu moment és un projecte totalment online, obert als canvis i que, amb un cost comparativament molt més baix que el llibre físíc, situa a la Fundació com l’autoritat de referència en l’autentificació d’obra de l’artista. De fet, el seu servei d’autentificació funciona desde fa temps i és particularment exigent: de les 117 pintures proposades al 2017 (la Fundació no certifica ni escultura ni obra gràfica), només 34 finalment es van arribar a presentar físicament a la Fundació per al seu examen i d’aquestes, 15 finalment es van reconèixer com autèntiques (de la resta, 13 es van rebutjar, sobre 3 es va considerar que no hi havia prou elements per jutjar-les i les altres 3 van quedar pendents d’estudi).

També les adquisicions mereixen una menció especial: la Fundació genera titulars quasi cada any amb les seves compres, però la veritat és que mai no ha comprat l’obra més cara en oferta al mercat i els recursos que hi empra provenen d’una fons de reserves voluntàries (que s’alimenta dels resultat positius de cada exerici) que és sempre molt superior a la quantitat despresa. Al 2017 per exemple va adquirir obres i documentació per valor de 2.859.601,50 €, però el fons va crèixer fins a 74.357.349,91 €.

Set per set: Oslo?

Oslo?

Així, amb un interrogant, és la resposta més normal quan expliques que vas a passar uns dies de turisme només a la capital noruega, sense el clàssic creuer o l’excursió amb tren o cotxe per a la resta del país. I malgrat tot, la resposta després d’haver-ho provat és sí, Oslo, si el que es vol veure una ciutat en transformació – una debilitat personal, des que en el meu primer viatge a l’estranger, encara nen, em van portar una setmana a Berlín i al cap de cinc anys, tiraven el Mur que tan m’havia impressionat a terra.

Sempre que es viatja hi ha la tendència en buscar els paral·lelismes amb el propi bagatge i per a un barceloní, establir-los amb Oslo és molt fàcil. Com a la nostra ciutat abans dels Jocs Olímpics, la porta d’entrada tradicional era el port encara comercial i industrial i bona part dels canvis que està vivint la ciutat nòrdica ve del fet que, com nosaltres, han desplaçat aquesta zona portuària als límits del terme municipal (a Sydhavna, sempre dins del fiord de la ciutat) i, així, han alliberat tot un front marítim per a nous usos.  El que resulta diferent respecte a Barcelona és en primer lloc, el ritme i les dimensions del canvi, més reduïdes, humanes i equilibrades i en segon lloc, el protagonisme evident que els equipaments culturals tenen en la nova planificació.

Ajuntament d’Oslo

Aquest protagonisme segurament és hereu del lloc destacat que ocupaven el Museu Nacional d’Història,  el Museu Nacional d’Art i el Teatre Nacional (amb aquests noms) en la que encara és la via central de la ciutat: l’avinguda arbrada de Karl Johans, un boulevard obert a mitjans del XIX per connectar el Palau Reial amb les grans institucions del país (la Universitat, el teatre, els museus, els hotels, el Parlament, la Catedral i, al final, l’estació central de trens) i per ordenar l’eixample que s’hi extenia a banda i banda. Com que la seva línia era paral·lela a la costa, de fet li passava com al nostre Passeig Colom i més que obrir-se al mar, en marcava la frontera. L’edifici que va trencar aquest bloqueig va ser el conegut Ajuntament, una potent i elegant mola racionalista erigida al 1931, entre el port i l’avinguda Karl Johans, amb un eix perpendicular a ells que li permet obrir-se a tots dos.

Astrup Fearnley Museum

Ara s’està completant aquesta conquesta de l’antic port. En el seu extrem nord-oest, s’han conservat tres grues de l’antiga dàrsena i la resta és tot un sector de nous edificis i carrers rematats per l’edifici del Museu Astrup Fearnley d’art contemporani), una creació del sempre refinat Renzo Piano. Al costat de l’Ajuntament, l’antiga estació de tren del port s’ha derruït i al seu lloc s’hi està construïnt la nova seu del Nasjonalmuseet, que reunirà totes les col·leccions (pintura, escultura, objectes històrics arquitectura i disseny), sense que m’hagi quedat clar que passarà amb les antigues seus. Finalment, l’extrem sud-est, ja sota l’estació central,  és el lloc on s’està aixecant el Barcode (“codi de barres”), una zona de rasca-cels de proporcionals prou raonables i, a primera línia de mar, de la nova i celebrada seu de la Norske Opera & Ballet– un edifici més amable que grandiós, construït a base de rampes que permeten accedir fins i tot al seu sostre i que pel que fa a les seves produccions, segurament serà més conegut per la dansa que no pas pel cant.

Norske Opera & Ballet

A més a més d’aquesta zona de desenvolupament, n’existeix una altra al voltant de l’antic tram industrial de l’Akerselva, el petit riu que recorre l’est del centre de la ciutat i que, després de passar per sota de l’estació central, desemboca, dissimulat per un canal, al costat del nou edifici de l’opera. El nom d’aquesta zona, Vulkan, era el de una fàbrica de maquinària que s’hi havia instal·lat cap a 1870. La zona va caure en desús als anys seixanta del segle vint i, en part, va ser ocupada per un estudis d’artistes (la colònia més antiga de Damstredet estava al costat). Ara l’han convertit en un exemple premiadíssim de desenvolupament sostenible, conservant bona part dels antics edificis i oferint un parc fluvial, pisos amb terrasses, restaurants, bars, mercats, centres universitaris i estudis d’art i cinema que val la pena veure.

La gràcia de tot plegat és que sembla que estiguin aconseguint fer tots aquest canvis sense perdre l’encant i l’equilibri d’una ciutat no pas gran (sis-cents mil habitants) i reforçant el seu caràcter propi – sense aquests edificis nous, Oslo s’assemblaria molt a qualsevol ciutat provincial del Mar del Nord, ordenada i neta. Al carrer, a l’òpera, als museus, als restaurants (caríssims!) i fins als ferris (taxis de mar) que et porten a les diferents illes del fiord, s’està constantment rodejat de noruecs i l’ambient és relaxat i amable.

Parc Vigeland

Però el repte serà mantenir aquest punt dolç. Per defecte professional, tinc molta curiositat pel resultat del nou museu nacional. La museografia de les seus actuals és molt clàssica i explica una història molt lineal – i en alguns punts, estranyament propera. Molt sumàriament, una edat mitjana que presenta un gòtic amb contactes internacionals (més amb les Illes Britàniques que el continent), dóna pas a un renaixement i un barroc molt limitats per la manca de cort pròpia. El moviment romàntic de finals del XIX (tan o més ruralista que la nostra Escola d’Olot!) dóna pas finalment a la independència a principis del segle XX, i aquesta arriba acompanyada d’un moviment d’avantguarda que beu primer de París i després d’Alemanya, amb grans artistes oficials grandiloqüents (Gustav Vigeland, 1869-1943, amb un parc i un museu dissenyats per ell) i un geni absolut estèticament marginal, Edvard Munch, 1863-1944 (que, finalment, també obtingué museu propi, però allunyat del centre històric, si bé ara corregiran aquest aïllament amb una nova seu, a primera línia de mar i al costat del nou teatre d’òpera). En tot cas, el nou museu nacional, mantindrà aquesta narrativa ja un pèl limitada? O els noruecs ens tornaran a sorprendre, amb una solució elegant i senzilla com la que estan aplicant a l’urbanisme de la seva ciutat? Caldrà tornar.

Set per Set: Tothom parla.

1. Diu Ravasi. 

Il Giornale dell’Arte publica un llarg article del Cardenal Gianfranco Ravassi, president del Consell Pontifici de la Cultura. Després de fer un repàs a la teologia de l’art, Ravasi, sempre preocupat per acostar l’Església al món de l’art i especialment el contemporani, desenvolupa el concepte de model transfiguratiu. Aquest es dóna quan, a través de les seves creacions, l’art aconsegueix “rendere visibili risonanze segrete del testo sacro, a ritrascriverlo in tutta la sua purezza, a far germogliare potenzialità che l’esegesi scientifica solo a fatica conquista e talora del tutto ignora“. En posa alguns exemples:

“tutta la storia, la missione, la figura e la grandezza del Battista sono racchiusi in quell’indice poderoso puntato verso il Crocifisso che Matthias Grünewald ha dipinto nell’Altare di Isenheim del museo di Colmar. Tutto il mistero dell’atto creativo descritto nel libro della Genesi è nell’indice «imperativo» del Creatore michelangiolesco che sveglia all’essere l’indice assopito di Adamo. E tutta la redenzione «ri-creatrice» che si crea nella vita del pubblicano Levi è nella citazione che Caravaggio fa di Michelangelo in quell’indice che Cristo punta sul futuro apostolo Matteo, nella celebre tela di San Luigi dei Francesi a Roma (…) non sono soltanto delle illustrazioni estetiche ma dei veri luoghi teologici”.

2. Diu Falomir.

L’entrevista a Miguel Falomir, Director del Museo del Prado, a El País, no és un exemple d’optimisme. D’entrada es queixa que el Prado està “infradotat” en els Pressupostos de l’Estat i que la capacitat d’autofinançar-se en un grau, demostrada per la institució, finalment li està jugant en contra. Però va més enllà i declara finiquitada l’època de les grans exposicions. En paraules seves:

“Estamos asistiendo al final de un modelo de museo. Ahora las exposiciones son peores de lo que eran en los 80 o en los 90. Las temporales están llegando a su fin porque es difícil hacer aportaciones nuevas de investigación y porque los museos son cada vez más reacios a prestar obra. El modelo está en caída libre. Lo importante tiene que ser la colección permanente. Una de las cosas de las que estoy más orgulloso es que hemos reducido la salida de obras de las 900 a las que se había llegado hasta 400. Hay que tener claro que hay cosas que no se pueden prestar de ninguna manera. Sé que si prestara Las hilanderas conseguiría un dineral, pero no pienso hacerlo”.

3. Diu un servidor.

Ser entrevistat per Estudi del Moble, la revista de l’Associació amb el mateix nom,  és tot un gust, però em sap greu perquè no hi ha un enllaç a l’entrevista (sempre podeu fer-vos-en socis o comprar el número i així ajudar-los en la seva tasca). Em veig obligat per tant a un exerici d’autocita que prometo que no es repetirà, perquè, en efecte, quan m’he hagut de fer una consulta sobre una pintura o un objecte, sempre m’he trobat que “els bons especialistes són molt generosos a l’hora de comparitr els seus coneixements”.

Set per Set: De Girona a Itàlia.

Presentacions (1): Girona.

     

El Dia Mundial dels Museus és un estímul per a que presentin les seves darreres adquisicions. El Museu d’Art de Girona n’ha presentat presentat tres (comunicat aquí). La primera és la taula Sant Jaume Apòstol (100 x 69,5 cm) de Ramon Solà II, (c. 1455-1502), actiu a la ciutat sobretot a partir de 1470. Però no en cantaré les excel·lències (encara que espero que siguin prou evidents) donat que un servidor va ser qui els la va proporcionar.  La segona obra és un Retrat de Rafael Santos Torroella (sanguina sobre paper, 63 x 47 cm), per la seva germana Ángeles Santos (1911 – 2013). Aquesta aduqisició està lligada a la compra al 2014, per   part de  l’Ajuntament de Girona (dirigit per un alcalde anomenat Carles Puigdemont), del fons del crític retratat. D’altra banda el Museu de l’Empordà de Figueres havia dedicat, al 2012, una bona retrospectiva a la pintora, de manera que l’adquisició ara del retrat aprofundeix en la línia de recuperació d’aquestes dues figures importants en l’art català de postguerra. La última incorporació és oli de Celso Lagar (1891-1966), Girona. Torre i absis de Sant Pere Galligants (70 x 89 cm), adquirit fa menys de dues setmanes a la casa de subhastes La Suite de Barcelona. És datat al 1915, moment en que l’artista anava provant nous estils a fi de trobar el propi: en aquesta obra, per exemple usa un cubisme tímid (més aviat un cézannisme) que coincideix molt el que emprava Joaquim Sunyer (1874-1956) aquells mateixos anys, per exemple a la seva Cala Forn de 1917. El Museu, en un exercici de transparència que s’ha de destacar, ha volgut fer públics els preus de les adquisicions, que en conjunt sumen uns 48.000 € – sí, amb aquesta quantitat es poden comprar tres obres com aquestes.

Presentacions (2): Tàrrega.

També ha aprofitat l’ocasió el Museu Comarcal de l’Urgell a Tàrrega. En aquest cas es tracta de la taula de Sant Antoni Abat, una de les poques obres atribuïdes al tarragoní Ramon de Mur, nascut a a Tarragona però documentat a la capital urgellenca des del 1412 fins el 1435. Adquirida a la fira FAMA de Barcelona del març de 2017, és la primera pintura gòtica a les col·leccions del museu. La presentació va anar a càrrec d’Albert Velasco, conservador del Museu de Lleida i va ocmptar amb la intervenció, via telemàtica, del conseller Lluís Puig.

No hi ha llei sense reglament.

Semblava que s’obria el cel amb la reforma de la llei italiana dels béns culturals (introduida per la Llei de 4 d’agost de 2017, n. 124, en vigor des del 29 d’agost del 2017), que canviava el règim l’exportació d’obres d’art del patrimoni històric. En concret, el punt més innovador era que s’introduia l’exempció de permís per les obres d’un valor inferior a un determinat límit (13.500 €), com a molts països de la UE (encara que normalment amb límits més alts). Així, tot apuntava a que ja eren cosa del passat el dies de gestions interminables i laberíntiques per a importar obres de valor poc important. A més a més, s’assentava un precedent que podria servir per obrir, ni que fos una mica, altres legislacions de països europeus que encara mantenen l’obligació del permís d’exportació sigui quin sigui el valor de l’objecte, com Espanya. La decepció va arribar-me a l’abril, amb una compra menor en una subhasta a Milà, i l’explicació definitiva, unes setmanes després, en aquest article de Il Giornale dell’ Arte: es veu que encara ara, 9 mesos i unes eleccions després de l’entrada en vigor de la llei, està pendent aprovar el reglament que regularà la manera de determinar i demostrar el valor del bé; per tant, tot continua igual.

Set per Set: De Nova York a Amsterdam.

El toc Rockefeller.

Les subhastes Rockefeller de Christie’s de la setmana passada han fet història, amb el seus més de 1.500 lots totalment venuts, un total de 832,6 milions de dòlars i sessions que van arribar, en alguns casos, a les més de 10 hores seguides per la multiplicació de compradors licitants. La concentració d’obres excepcionals era tal, que fins i tot algun comentarista (com Georgina Adams a The Art Newspaper) defensava que a la sobreoferta a l’inci de la primera subhasta va comportar que els últims lots de la mateixa sessió, també molt interessants, no aconseguissin la seva estimació màxima. Respecte l’art de casa nostra, cap lot va il·lustrar millor el toc Rockefeller La Conferència, un dibuix de premsa de Juan Gris, que amb una estimació de 40.000 USD – 60.000 USD, es va enfilar fins a uns estratosfèrics 336.500 USD. D’altra banda, Bloomberg News ens informa que hi ah encara una altra venda Rockefeller, per aquelles peces que no va voler Christie’s, organitzada per Nadeau.

Canvis per als conservadors.

Codart és la xarxa intenracional de conservadors d’art holandès i flamenc de referència i cada any celebra un congrés per als seus membres. El d’enguany, el 21è, tenia per títol Old Masters – Old Fashioned? i es va proposar oferir arguments, estratègies i experiències per presentar la pintura antiga d’una manera atractiva per al public actual. Aquí podreu veure quasi totes les intervencions, que, en general, van insitir en aprofitar les noves tecnologies per donar el context necessari per a disfrutar d’aquestes obres d’art. Personalment, però, trobo molt interessant la presentació de Jan Van der Stock, de la Universitat de Lovaina. D’una manera un pèl precipitada, va defensar la idea que els museus haurien de fer més ús de la recerca universitària que a més, deia, els resulta gratuïta. Em sembla que aquest plantejament estaria d’acord amb el canvi que està experimentant el paper del conservador, que està passant de ser un investigador pur a un admnistrador i divulgador de nivell.

Un Rembrandt cada dos anys.

Rembrandt Harmensz. van Rijn (1606-1669), Retrat d’un jove noble, oli sobre tela, 101 x 74,3 cm.

La troballa d’aquesta setmana és un més que probable Rembrandt, presentat a l’Hermitage d’Amsterdam 18 mesos després de la seva per 137.000 lliures (a Christie’s, amb una atribució al “Cercle de Rembrandt” i una estimació de 15.000 – 20.000 lliures) . El millor reportatge que es pot consultar és de Reuters, on s’expliquen detalls com que Jan Six, el comprador, és descedent del mateix Jan Six retratat per Rembrandt al 1654, que ja ha aconseguit l’opinió favorable dels especialistes més rellevants o que per la compra va comptar amb un soci financer.  També s’hi afirma que és la primera descoberta d’un Rembrandt en 44 anys, però la veritat és que fa un parell d’anys, la galeria Talabardon & Gautier de París va presentar la tauleta L’olfacte a la fira TEFAF.

 

Set per Set: Loto Patrimonie i notícies de Londres.

Loto Patrimonie.

La idea, que aquest blog defensa per al nostre país, de destinar una part dels beneficis dels jocs d’apostes públics a finançar projectes culturals, sobretot vinculats al patrimoni, es va estenent a d’altres països europeus. En el cas de França, al març es va anunciar un sorteig de loteria al 14 de setembre i un joc de rascar a partir del 3 de setembre (a l’entorn de les Jornades Europees del Patrimoni) específics per recollir fons per a la restauració de monuments en perill. Preveu recollir entre 15 i 20 milions d’euros, que es destinaran als 250 projectes ja presel·leccionats (entre 2.000). Trobareu la informació a la web de la RTL, amb una entrevista a Stéphane Bern,  l’apassionat promotor de la mesura.

Sleeper i Colnaghi, sinònims.

Al Telegraph trobareu l’exclusiva sobre l’últim possible sleeper caçat per Colnaghi, és a dir, Jorge Coll i Nicolás Cortés. Es tracta d’una tela amb Sant Jaume i Santa Teresa d’Àvila presentant l’escut de Castella i Lleó (145 x 103 cm) – la presència de la santa s’explica perquè principis del XVII  es va intentar promocionar com a copatrona de Castella. L’obra va sortir a Sotheby’s el passat 2 de maig, per 20.000 lliures i com anònim de l’escola de Madrid, però finalment va pujar fins a 193.750 lliures. Segurament no van ser els únics que, tal i com han declarat al diar, creien que estaven davant d’una obra de Juan Bautista Maíno (1581-1649).

Tardor a Londres.

Entre l’octubre i el desembre d’aquests any, hi ha molt bones raons per passar un dies a Londres. D’una banda, la National Gallery inaugurarà una de les exposicions de l’any, Mantegna and Bellini (de l’1 d’octubre al 27 de gener), seguida d’una latre també interessant, Lorenzo Lotto. Portraits (5 de novembre al 10 de febrer). La fira Frieze, juntament amb Frieze Masters obrirà del 4 al 7 d’octubre. A la reformada Royal Academy hi haurà un retrospectiva del gran Renzo Piaano (del 5 de setembre al 20 de gener) i hi arribaran el dibuixos de Klimt i Schiele de l’Arbertina de Viena (4 novembre al 3 de febrer) i el British Museum promet una de les seves grans presentacions: Ashurbanipal. King of Assyria, del 8 de novembre al 24 febrer (títol i dates a confirmar).

 

 

Set per Set: Notícies d’Itàlia.

Notícies d’Itàlia: (1) Restauracions.

Mestre de Castelsardo, Mare de Déu com a Reina dels Àngels, oli sobre taula, taula central del retaule de St. Pere de Tuili, c. 1500; després de la restauració.

Amb caràcter bianual i des del 1989, la Banca Intesa Sanpaolo convoca els ajuts del seu programa Restituzioniun monumental esforç de restauració que ja compta amb més d’un miler d’obres intervingudes, moltes ells obres mestres prou conegudes. Cada convocatòria  culmina amb una gran exposició: enguany se celebra a Torí (La fragilità della bellezza. Tiziano, Van Dyck, Twombly e altri 200 capolavoriReggia di Venaria – Sale delle Arti Venaria Reale, fins al 16 de setembre) i presenta fins a 212 obres, amb grans noms. En aquest link a dropbox trobareu les fitxes i les fotografies, abundants, de totes les obres restaurades; entre elles; l’extraordinària Transfiguració de Giovanni Bellini del Museo di Capodimonte (Nàpols). Més proper al nostre patrimoni, hi ha igualment el gran retaule de l’església de Sant Pere de Tuili (Sardenya) del Mestre de Castelsardo, també present a les noves sales de Renaixament i Barroc del MNAC amb les tres taules que va pintar per al retaule major de Sant Vicenç de Sarrià.

Notícies d’Itàlia: (2) Adquisicions.

Gustave Coubert (Ornans 1819-La Tour de Peilz 1877), La vague, 1871, oli sobre tela, 63 x 92, Galleria Nazionale d’Arte Moderna e Contemporanea, Roma.
Antonio Carracci (Venècia 1592 ca-1618), Santa Prassede, principis del s. XVII, oli sobre tela, 128 x 96,5 cm., Pinacoteca Nazionale, Bolonya.

En un post anterior a aquest blog, defensava la possiblitat de destinar una part dels beneficis  de les nostres loteries públiques a l’adquisició d’obres. La proposta era d’un 20% i l’import de 2,06M€. Per poder veure les grans oportunitats que s’obririen, aquí teniu el link a un article al Il Sole 24 Ore que resumeix una nota online del Ministeri de Cultura italià, en la qual es recull que entre el 2106 i el 2017 per a l’adquisició d’obres d’art van ser d’uns 4M€  -és a dir, infinitament menys que els que proposem per aquí en termes relatius a població, obres d’art o centres museístics. Amb aquest fons, es van poder adquirir fins a 151 obres (entre elles s’hi compten 100 objectes etnogràfics). Pel que a les pintures (una quarentena), s’hi incolen artistes importants com com Antonio Carracci (Santa Prassede, a la Pinacoteca Nazionale a Bolonya), Pompeo Batoni (Retrat de Abbondio Rezzonico, per a la Galleria Nazionale di Palazzo Barberini), Gustave Courbet (La vague, Galleria Nazionale d’Arte Moderna e Contemporanea), Bernardo Strozzi (dos olis, La parabola dell’invitato a nozze per a la Galleria dell’Accademia di Venezia i Allegoria della pittura a la Galleria di Palazzo Spinola a Genova) o Carlo Carrà (Allegoria del lavoro a la Pinacoteca di Brera). De fet, n’estan tan convençuts que a la llei de pressupostos de 2018 hi destinaran 4M€ més.

Notícies d’Itàlia: (3) Màfia.

El magistrat Raffaele Cantoni, president de l’ANAC, Autorità Nazionale Anticorruzione a Roma:

“Quando ero alla Direzione distrettuale antimafia scoprimmo che alcune tele seicentesche del Manierismo spagnolo, rubate da chiese napoletane, erano state utilizzate come pagamento di partite di droga acquistate proprio in Spagna”.

La resta de l’entrevista a Il Giornale dell’Arte.

Set per Set: D’Elna a Montpeller.

Visca l’alcalde!

El descobriment d’un 60% de falsos al Musée Terrus d’Elna ha fet la volta al món (fins al New York Times!), però és a la premsa local on podem trobar la notícia més interessant. L’Indépendant publica les delcaracions de l’alcalde, que són exemplars. Tan bon punt va rebre l’avís de l’expert Eric Forcada (vegeu la seva entrada al DHAC, Diccionari d’Historiadors de l’Art Català-Valencià-Balear), va encarregar-li la investigació que ha permés descobrir l’escàndol. Un cop descobert, l’ha fet públic amb tota transparència. Ara està decidit a anar a fons en el procediment judicial. I per acabar, declara: “On a investi plus de 300.000 euros dans ce musée pour rénover et attirer les gens sur la ville haute. Et nous continuerons à valoriser et à protéger les artistes de l’art roussillonnais”. Sembla que hi ha feina a fer, segons Forcada revela al mateix diari: “Il y a 15 ans que l’on est dans cette logique de production de faux. Les faussaires s’adaptent et fabriquent l’offre qui répond aux attentes des clients”. A veure si París hi ajuda!

Tolosa, renaixent.

Gràcies sobretot al treball pacient del seu director, Axel Hémery, el Musée des Augustins i el patrimoni històric de la seva regió va guanyant de mica en mica el seu lloc entre els museus francesos. L’exposició que acull actualment,  Tolouse Renaissance (fins al 24 de setembre i amb un complement a la Bibliothèque d’Étude et du Patrimoine fins al 16 de juny), és prometedora per diferents motius. Primer, perquè  resulta pionera  i explora un període poc conegut, però amb figures tan interessants com Antoine de Lohny (s’hi pot veure la seva Predicació de Sant Vicenç Ferrer, adquirida per l’Estat per al Musée de Cluny al 2010). Segon, perquè sorgeix d’un grup d’investigació de la universitat de la ciutat, liderat pel professor Pascal Julien (comissari de l’exposició) i amb la col·laboració d’investigadors joves. Tercer, perquè coincideix amb l’anunci de la expansió del museu per primer cop en dècades: en concret, es vol renovar l’espai d’acollida amb una sala nova. I finalment, perquè sembla que la col·laboració amb el Musée de Cluny anirà més enllà: aquest preveu presentar la tardor del 2020 Les Arts à Tolouse au XIVème siècle.

Jean Ranc: adquirir, investigar, difondre.

Un dels museus del Midi més actius és el Musée Fabre de Montpellier. La seva política d’adquisicions destaca i l’any passat va estar marcat per la compra, en subhasta a la capital, de dos grans retrats de Jean Ranc, els del matrimoni Joseph Bonnier de la Mosson  i Anne Melon (tots dos olis sobre tela de 146 x 114 cm). Sembla que el Museu seguirà amb la seva línia d’encerts i dedicarà primera retrospectiva sobre l’artista al 2019, segons avança Stéphan Perreau al seu blog. El títol serà Jean Ranc (1674-1735) . Un Montpelliérain à la cour des Rois i se celebrarà del 9 de febrer al 12 de maig de 2019. D’altra banda, el museu presenta ara Dans le Secret des Oeuvres d’Art (fins al 2 de setembre) que ens convida a estudiar els materials emprats a les obres d’art i els canvis que han sofert al llarg de la seva història – com la recordada El Museu explora. Obres d’art a examen celebrada al MNAC entre el 23 de novembre de 2012 i el 24 de febrer de 2013.

 

Set per Set: Dels drets d’avui a les promeses de demà.

Land of the free.

Emanuel Leutze (1816–1868), Washington creuant el Delaware, 1851, oli sobre tela, 378,5 x 647,7 cm, Metropolitan Museum of Art.

Segur que si mai heu necessitat imatges per al vostre article o llibre d’obres que estan en museus, us haureu trobat que al final heu hagut de pagar uns suposats drets de reproducció, per més que l’artista en qüestió i els seus drets d’autor faci anys que hagin expirat. Però respecte a un bon grup dels grans museus d’Estats Units la situació ha començat a canviar des de l’any passat, quan han començat a adoptar la Open Access Policy: ofereixen la possiblitat de baixar-se i usar per a qualsevol ús (fins i tot comercial!) les imatges dels seus bancs digitals, respecte les quals creguin que no existeix cap dret d’autor o hi hagin renunciat completament – la inmensa majoria en casos com la National Gallery of Art, el Metropolitan Museum, la Getty, el LACMA de Los Angeles. No és el cas encara de l’Art Insititute of Chicago.

2013 Barcelona, 2018 Giverny.

Resultat d'imatges de musee des impressionnismes giverny japonismes

Si us va agradar la pionera i excel·lent exposició Japonisme. La fascinació per l’art japonès, comissariada per Ricard Bru per als Caixafòrum de Barcelona i Madrid al 2013, ara podeu disfrutar de Japonismes / Impressionnismes al Musée des Impressionismes de Giverny (fins al 15 de juliol), centrada en la influència japonesa en l’obra de Monet i la resta d’artistes que van seguir-lo en aquest aspecte. Aquesta coincidència permet entreveure el potencial d’orientar les nostres exposicions i projectes museístics cap a una col·laboració sistemàtica amb d’altres institucions del continent.

Només en queden cinc.

Taller de Francesc Artau,  Arqueta de Sant Esteve de Banyoles, 1413-1453.

L’edició de Girona del passat 28 d’abril del Punt Avui portava l’excel·lent notícia que l’incansable advocat Carles Mascort ha recuperat dues figures més  (Santa Anna i Sant Cristòfor) de l’arqueta de Sant Esteve de Banyoles (obrada entre el 1413 i el 1453 pel taller de l’orfebre gironí Francesc Artau). Robada i desmembrada pel destraler i delirant Erik el Belga al 1980, Mascort va ser capaç d’assolir entre el 2005 i el 2010 el retorn de la  pràctica totalitat de la peça d’una col·leccionista holandesa, encara que les primeres negociacions, a càrrec del Ministeri de Cultura, havien començat amb molt mal peu (tal i com va explicar en una conferència memorable a la Fontana d’Or de Girona al 2015; resumida també al Punt Avui). Les que ara ha aconseguit provenen d’altres fonts a Brussel·les i Londres. Encara en queden cinc més de desaparegudes.

Fitxar promeses.

Normalment aquí no ens ocupem de l’art contemporani, però en aquest article a arnet, que resumeix el New York Times Art Leaders Network (Berlín, 25 i 26 d’abril passats), hi ha una idea iteressant. La distància entre les grans galeries d’art contemporani (Taddeus Ropac, Gagosian, etc) i les petites és cada cop més gran i es corre el risc que aquestes acabin sent anecdòtiques. Si això passés, es perdria una de les funcions que aquestes tenen i que és vital: promoure nous artistes tot just quan comencen la seva carrera. El problema és que un cop guanyen notorietat sovint són captades per una de les grans, sense que la seva galeria inicial pugui fer gaire res. Una de les propostes que va sorgir dels participants de la trobada va ser incorporar als contractes dels artites unes clàusules de recisió o de “transfer” semblants a les que s’inclouen en els contractes d’esportistes. Sembla suggerent.

Set per Set: Restauració, diners, exposicions.

Abans i després.

Sant Pere de Galligants (Girona): cercle de la rossassa durant la seva neteja amb làser. Foto: Arcovaleno Restauro SL.

Sacrifici d’Ifigènia, moisaic, 60 x 55 cm, segle I, MAC, Empúries.

La revista Rescat. del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya mai no falla a l’hora de presentar casos espectaculars de restauració. Al seu número 32 trobareu articles sobre la seva intervenció a la façana principal i la portalada de l’església de Sant Pere de Galligants i la neteja del conegut mosaic del Sacrifi d’Ifigènia, trobat a Empúries al 1848.

Grossa, per què no també per a obres d’art?

P. P. Rubens i taller, Lady Talbot-Grossa, 1620-2018, tècnica mixta, 108,3 x 79,2 x 2,2 cm., MNAC.

A l’informe de l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes de 2017  es recull un augment dels seus beneficis, que passen dels 7,1M€ de l’any 2016 als 10,3M€. Per al 2018, les coses poden anar encara millor: ja sabem que enguany la  Grossa de Sant Jordi ha venut un 5% més i que la Grossa de Cap d’Any  va aconseguir revertir la tendència negativa de recaptació. Tot va bé, doncs. Però el que no ha canviat és el fet que “el 100% dels beneficis de la Loteria de Catalunya van destinats al Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat per al desenvolupament de programes socials que repercuteixen en els col·lectius més vulnerables de la societat catalana”, com expliquen a la seva web (imposició derivada de l’art. 9.3 de la Llei 5/1986, de 17 d’abril, de creació de l’Entitat Eutònoma de Jocs i Apostes). Sense discutir la virtut de d’administrar una injecció extra al DTASF,  ens podríem preguntar si no seria igualment interessant començar a seguir l’exemple d’altres països (com l’anglès Heritage Lottery Fund o l’holandesa BankGiro Lotterij) i derivar una part part dels beneficis (o almenys de l’augment de beneficis) al Departament de Cultura, preferentment per a l’adquisició d’obres per als nostres museus i el finançament de projectes del patrimoni històric. Si per exemple, al 2017 s’hagués fet un repartiment del 80%/20%, el DTASF hauria rebut igualment més diners que al 2016. Cultura, per la seva part, tindria a la seva disposició uns 2,06M€  suficients per convertir-lo instantàniament en un dels grans col·leccionistes del país – sobretot si els pogués gestionar com un fons acumulable plurianual i si, a l’hora de finançar les adquisicions busqués sempre el suport addicional de tercers. Aquesta preeminència li comportaria altres beneficis, com ara que molt segurament els marxants i col·leccionistes privats amb ganes de vendre tendirien a oferir-li les millors peces. S’ajudaria a més a més a resoldre un problema de finançament crònic en les adquisicions, amb una variació de la despesa que pràcticament no afecta a l’equilibri dels pressupostos. D’altra banda, està provat que l’impacte de les accions en el camp cultural és ampli i permanent. En resum, només cal canviar l’art. 9.3 de la Llei 5/1986.

Números i èxit.

El passat 26 de març  The Arts Newspaper va publicar el seu tradicional rànking d’exposicions més visitades arreu del món. El seu criteri no és el nombre total de visitants, sinó l’afluència diària. Els resultats són reveladors: cap dels grans museus tradicionals (Louvre, Metropolitan, National Gallery, Prado, Uffizzi, Ermitage, etc.) està entre els 20 primers i només dos dels “grans” més orientats a l’art contemporani (el Pompidou i el MOMA) hi entren. La resta són institucions no pas conegudes per les seves col·leccions permanents (per exemple, la relativament nova Foundation Luis Vuitton de París assoleix la segona posició, gràcies a la seva exposició de la col·lecció Shchukin), de manera que tot porta a pensar que unes de les claus d’aquest tipus d’èxit és bastant evident: que l’equip de la institució vegi l’exposició temporal com a vital per a la seva estratègia i no confïi massa en el fet que els visitants ja vindran pel que ja tenen desde sempre. El Guggenheim de Bilbao es guanya una menció especial, amb quatre exposicions, no necessàriament populars (Ken Jacobs: The Guests, Bill Viola: a Retrospective, George Bazelitz: The Heroes i Signac, Redon, Tolouse Lautrec), cap de les quals, per cert, ha arribat al nostre país.