Set per set: Tot torna, tot continua.

64 anys després.

Si hem de fer cas al comunicat de l’Oficina de Comunicación de la Iglesia de Aragón (difós per europapress), la història d’aquesta obra no podria ser més difícil de creure: a l’any 1954 es va encarregar la restauració del retaule de l’església parroquial de Santa Maria de Bulbuente (Saragossa), obra del flamenc hispanitzat Enrique de Estencop, a Josep Bardolet Soler, més conegut com a antiquari que no pas com a restaurador. Aquest l’hauria subsituit per una còpia a l’hora de retornar-la i hauria venut l’original. Recentment, el seu propietari actual ha demanat el permís d’exportació per l’obra, especificant-ne l’atribució. Aquesta pista va encendre les alarmes de les autoritats encarregades de donar el permís, donat que Estencop és una artista amb poquíssima obra, i van acabant descobrint el fet de la substitució més de mig segle després. Ara l’obra està intervinguda i dipositada al Alma Mater Museum de Saragossa (l’antic Museu Diocesà). D’altres cròniques, com la que publica el Heraldo de Aragón, assenyalen que ja al 1969 hi havia dubtes sobre la peça retornada a l’església, la qual es considerava com a màxim un exemple pèssim de restauració. Fins i tot recull la possiblitat, probablement molt remota, que esitguem davant de dos originals. En tot cas, com que el propietari afirma haver-la comprat en subhasta al 1980, és a dir, fa més de 30 anys, no està gens clar que necessàriament n’hagi de perdre la propietat. Seguirem el cas.

Per saber més sobre Bardolet, podeu consultar online l’article de Meritxell Cano Ció: “Josep Bardolet (1891-1982), un agent intermediari dins el comerç d’antiguitats a Catalunya”, AUSA n. 175 (2015) p. 163-190.

Sobre Enrique de Estencop, hi ha aquest article: Ainaga Andrés, Mª T. i Criado Mainar, J. «Enrique de Estencop (1387-1400) y el tránsito al estilo internacional en la pintura gótica aragonesa: el retablo de Nuestra Señora de los Ángeles de Longares (Zaragoza) », El Ruejo, nº 4 (1998), pp. 107-140.

I ara les arts decoratives.

La combinació de la feina incessant dels nous porpietaris de Colnaghi, el projecte de Auckland Castle i el suport de la Centro de Estudios Europa Hispánica a programes acadèmics rleacionats amb l’art hispànic (sobretot al Courtauld Institute), està provocant un renaixament del seu interès al Regne Unit. Ara arriba l’hora de les arts decortatives, amb dues jornades al Victoria and Albert Museum, amb els millors especialistes, a la qual s’hi poden presentar propostes de ponències: Collecting Spain, 8 i 9 de juny.

Una basca a París.

Aquí teniu la primera entrevista llarga a Miren Arzalluz, la nova directora del Palais Galliera de París. Després d’un màster a la London School of Economics i un altre sobre història moda al Courtauld Insitute, va passar a ser conservadora al Museo Balenciaga de Getaria. Després va ser nomenada directora del Instituto Vasco Etxepare, organisme dedicat a la difusió internaciona de la llengua i la cultures basques. Finalment, es va consagrar amb una gran retrospectiva sobre Balenciaga al Victoria and Albert Museum, que li va obrir les portes de la institució parisenca.

Set per Set: de la National Gallery al Metropolitan.

Només queda una setmana.

La National Gallery de Londres ofereix una Curatorial Fellow in Spanish Paintings (22 mesos, salari 26.126£ – 32.734£) per a tots aqeulls que vulguin tenir una primera exepriència professional com a conservadors, amb especial èmfasi en les col·leccions d’art hispànic del museu. El termini per a les candidatures és el proper dia 25 d’abril.

Per Sant Jordi.

Anticipaciones del Paraíso (Sans Soleil Eidiciones, Vitoria, 2017, 491 pàgs., 26,50 € aquí), la professora Rosa Alcoy estudia un tema interessantíssim de la iconografia medieval: l’Epifania del donant. Hi trobareu un  relat aprofundit de com, sobretot a la Baixa Edat Mitjana, l’aodració dels Mags es fusiona amb l’adoració particular dels donants de l’obra concreta, donant lloc a escenes on aquests apareixen juntament i pràcticament al mateix pla que els personatges bíblics. També examina altres formes de teofanies personalitzades, com l’adoració directa del donant a la Mare de Déu i el nen sense altres intercessors o la incorporació del donant en les escenes de calvari.

“In Barcelona you really must visit Museu Fred­eric Marès”

Aquestes eren les paraules de Max Hollein (Viena 1969), recentment nomenat director del Metropolitan Museum de Nova York, en un petit article a la revista de la Schrin de Frankurt al 2015, de la qual n’era director juntament amb els altres dos museus importants de la ciutat, la Liebieghaus i el Städel. El seu magnífic treball allà el va portar al 2016 capdavant dels museus de San Francisco, on a penes s’hi haurà quedat dos anys abans de fer el pas al que probablement és el càrrec de director més important del moment.

Set per Set: De Barcelona al ciberespai.

Només queden dos dies …

Resultat d'imatges de fama antic i modern

… per a la inauguració de FAMA, la Fira d’Art Modern i Antic de Barcelona (del 28 de febrer al 4 de març, a les Drassanes). Aquest any, amb 28 expositors, entre els quals una nova incorporació del Languedoc (Patrick Martin), la Fundació Fran Daurel i l’Associació per a l’Estudi del Moble. I, ho puc confirmar, amb més d’una i de dues novetats molt temptadores per als col·leccionistes d’art medieval. Vingueu d’hora, que després tot vola!

Té sentit?

Els seguidors d’aquest blog coneixen el meu interès especial, fins i tot obsessiu, per la regulació vigent de l’exportació de béns mobles antics i en particular, contra el poder extraordinari de l’Administració de prohibir-la, sense necessitat cap compensació econòmica. Amb aquesta mesura s’acaben creant dos mercats, l’exterior i l’interior, amb preus del tot desequilibrats; s’atribueix a l’Administració  un instrument de pressió injust a l’hora d’aquirir una obra d’art antiga i es dóna un incentiu clar a l’exportacio il·legal. Per sort, el bon sentit de tots plegats fa que la situació no sigui dramàtica. Però si avui torno al tema és perquè un dels arguments per defensar aquest sistema és que és una mesura de protecció per un mercat que té una forta tendència exportadora. Bé doncs, els resultats per a 2016 de l’Estadística de Cultura. CulturaBase de 2017  del Ministerio de Cultura (tornarem a informar quan es publiqui la d’enguany), que reproduïm, mostren exactament el contrari. Encara que no s’acaba d’entendre si en l’apartat Antigüedades y Colecciones s’inclouen les pintures, escultures i gravats de més de 100 anys o si aquests s’incorporen en els apartats corresponents a aquestes disciplines, barrejats amb les obres de menys de 100 anys, els números són igual de transparents: en tots els apartats d’Arts Plàstiques la balança comercial és positiva (en antiguitats amb un significatiu 14,5M€ contra 9,1M€), excepte sobretot en l’escultura i, en molt menor mesura, en material fotogràfic i plànols d’arquitectura. Per tant, potser és hora que reconeguem que no estem operant en un Estat paupèrrim a la mercè d’antiquaris i col·leccionistes estrangers rics i voraços, i comencem a acceptar que el nostre entorn és més equilibrat i capaç d’atreure i absorbir les obres d’art rellevants. Així, ara ja ens podríem permetre un sistema com el britànic, en què la mesura de protecció màxima consisteix en suspendre l’exportació i obrir un període de 6 mesos (ampliables a 6 més), durant el qual es llença una campanya per a animar a que sorgeixi un comprador, privat o públic i premiat amb incentius fiscals, que aquireixi el bé i es comprometi a mantenir-lo dins del Regne Unit durant un llarg període. Si no apareix, s’atorga l’exportació – per què de fet, s’haurà comprovat que l’interès nacional que justifica la mesura, no s’ha materialitzat en aquest cas concret.

Ja en són tres.

Al novembre passat, ens fèiem ressó de com Josep Lluís Cebrián Molina atribuïa dues taules (Combat entre Cosroes i Heracli i la Restitució de la Creu per l’emperador Heracli),  subhastades a Christie’s, al Mestre de Xàtiva, com a part d’un retaule dedicat a la llegenda de la Vera Creu. Ara n’incorpora una tercera, la Mort de Cosroes, rei de Pèrsia, subhastada per Fernando Duran  com a Mestre de Perea i representant St. Damià matant el seu pare – seguint l’error de Ch.R. Post quan la publicà per primer cop i que després rectificà. Com de costum, Cebrián avança la descoberta al seu blog Art i Patrimoni i l’estudia amb més detall al Cartipàs núm. 10, que publica  Academia.edu – afegint l’atribució també al Mestre de Xàtiva d’encara una altra taula, una Trinitat probablement retallada.

Clàsssics de la web: el catàleg del Prado.

El catàleg online del Museo del Prado pot convertir-se en un clàssic de la web per la seva aparent senzillesa. Són molts els intents  de construir el catàleg online perfecte per un museu. Els uns fallen perquè falten moltes peces, els altres peruqè les fotos són petites, d’altres perquè tarda molt en carregar, o bé perquè el motor de recerca és difícil d’usar i d’altres estan en un permamnt “en construcció”.  En el cas del Prado tot és fàcil i, a més a més, té el gran avantatge de posar a la teva disposició unes de les realment grans col·leccions de pintura europea occidental per al període de la Baixa Edat Mitjana fins a principis del XIX.  Imaginem que no poseu cap filtre: cap problema, a mesura que aneu baixant per la pàgina amb el cusor,  us aniran apareixent les imatges  dels milers d’obres, d’excel·lent qualitat, sense que pràcticament  us adoneu dels canvis de pàgina. És un exercici molt recomanable, perquè hi ha obres importants, algunes de mestres, de pràcticament cada dècada i a vegades, quinquenni – fins i tot per al periode tan intens i complicat de finals del XV i principis del XVI, amb els creuaments i diferències entre Flandes, Itàlia, Castella i la Corona d’Aragó, el seguiment peça a peça i any a any es fa addictiu.  Cada obra té la seva fitxa i a cada fitxa, un link a l’article sobre l’autor corresponent a l’Enciclopedia del Prado on line, amb bibliografia, exposicions i altres obres. Però tot és millorable, és clar: en aquest cas, els continguts de la Enciclopedia no estan sempre actualitzats; al motor de recerca li manca l’opció de recerca avançada (o no l’he sabut trobar) i pel que fa a les publicacions del mateix Prado, potser poden fer com el Metropolitan Museum i posar a disposició lliure on-line (amb opció d’impresssió a demanda) aquelles publicacions que ja estan descatalogades.  També falta establir el vincle amb l’altra gran iniciativa online del mateix museu, el seu Archivo, que probablement s’hauria de fer a través de l’Enciclopedia.

Set per set: d’Amsterdam a les normes

1. Cinc anys després.

Vincent Van Gogh, El turó a Montmartre, 1886, Van Gogh Museum
Santiago Rusiñol, En campanya, 1891, MNAC

Una de les notícies del moment és que s’acaba de descobrir un nou dibuix de Van Gogh, i que la descoberta ha permés confirmar-ne l’autoria d’un altre (notícia a The Art Newspaper i a la web del Van Gogh Museum). Tots dos es daten al març de 1886. El primer d’ells, com es veu en comparar-los, mostra exactament el mateix lloc a Montmartre on, al 1891, Rusiñol va retratar el seu amic Miquel Utrillo intentant guanyar-se els favors de la difícil Suzanne Valadon (En campanyaMNAC). A pesar que els estils radiclament diferents farien pensar el contrari, els paral·lels entre aquests dos artistes a l’hora de buscar llocs allunyats del centre no es van acabar a París: si al 1888 Van Gogh va intentar, sense cap èxit, establir una col·lònia d’artistes que anomenava “estudi del sud” a Arles, Rusiñol, sobretot a partir del trasllat del seu Cau Ferrat  al 1894, va reeixir a donar l’empenta definitiva per a convertir Sitges en una vila transformada per les arts (no només la pintura) i els artistes.

2. Un món necessitat d’espai.

Foto: Österreichischen Nationalbibliothek.

El Martin-Gropius-Bau de Berlin està exposant Juden, Christen, Muslimesobre el discurs científic i la transmissió dels clàssics grecollatins a l’Europa i la Mediterrània d’entre el 500 i els 1500. El crític del FAZ Andreas Kilb troba que és una exposició amb un plantejament inicial i uns préstecs excel·lents (en gran part provinents de l’Österreichischen Nationalbibliothek de Viena), però limitada pel fet que aquest tema enorme necessitaria uns espais molt més generosos. Ho resumeix amb una frase afortunada:

“Manche Bücher enthalten eine Welt für sich. Um sie zu lesen, muss man sie entfalten”.

“Alguns llibres contenen tot un món per si mateixos. Per llegir-los, cal desplegar-los en tota la seva plenitud”.

Posats a pensar amb amplitud, l’exposició podria entrar la llista de preferències per al futuriblement renovat Pavelló de Victòria Eugènia a Montjuïc, on no faltarà espai.

3. Com cada any.

Atribuït a Pere Oller, Córrer les armes, 1417-1432, Musée du Louvre (provinent de la tomba de Ferran d’Antequera)

Des del 2015, Coll  & Cortés (=Colnaghi) patrocina una conferència dins del grupp de recerca sobre art medieval hispànic al Courtauld Institute de Londres: la d’aquest any és avui i es titula Memory and Oblivion: Ritual Lament in Images from Antiquity to El Greco, sobre ritus funerarisi la imparteix el  Dr. Felipe Pereda, catedràtic de Spanish Art a Harvard. L’hoste és Dr. Tom Nickson, professor al Courtauld que continua amb la seva feina de fomentar l’interés en aquest periode al Regne Unit – autor de  Toledo Cathedral: Building Histories in Medieval Castile.

4. L’or vermell.

El Museo de Bellas Artes de Mèxic presenta fins al 4 de febrer Rojo Mexicano. La grana cochinilla en el arte sobre l’ús d’aquest luxós color, amb origen en l’humil insecte, en multitud de suports (paper, teixit, fusta), per a obres d’art tan precolonials com d’arreu del món – des del còdexs asteques fins a Van Gogh. Al 2014, la National Gallery de Londres va presentar Making Colour, sobre el mateix tema dels sorprenents orígens dels colors abans de l’imperi de la química.

5. Criptoprevisions.

Pel que entès d’ aquest primer lliurement de la guia per principiants de Tim Schneider (a arnet news), la tecnologia blockchain en la qual es basen les criptomonedes, com per exemple el cèlebre Bitcoin, funciona com un llibre-registre de totes les transaccions relacionades amb un bé (en aquest cas la criptomoneda mateixa), amb la particularitat que, un cop entrada l’anotació d’una transacció, aquest registre mai més no es pot canviar. Per tant, si usem criptomonedes en la compravenda d’una obra d’art, tindrem un registre d’allò més transparent i complet de qui i com ha intervingut al llarg de la seva cadena de propietaris (és a dir, la seva “procedència”). Aquest extraordinària transparència ha de revolucionar el sempre opac comerç de l’art, segons l’autor. Al seu blog artknows, el periodista i blogger Tom Flynn argumenta que, per contra, provocarà que les transaccions d’obres d’art realment important busquin i valorin la discreció i el secretisme amb encara més insistència.

6. Adaptar la norma.

Un dels debats més recurrents a Estats Unit i el Regne Unit és la venda per part de museus d’obres d’art de les seves col·leccions. En principi està permesa pels codis ètics de les respectives associacions de museus, sempre que els fons obtinguts es destinin a adquirir noves obres d’art o la conservació de les que ja té a la seva col·lecció. Però el fet és que aquesta norma sovint s’ignora, perquè la venda d’obres per part d’un museu moltes vegades no és altra cosa que l’últim recurs per cobrir altres despeses més urgents.  Per salvar-ho,  alguns comentaristes donen suport a la que s’ha anomenat Ellis Rule, pel seu proponent Adrian Ellis:

“A museum selling a work should ensure that the institution or individual to which or whom the work is sold commit in some binding form to equal or higher conservational standards and equal or higher public access to the work in question. Subject to that condition being met, the museum should be able to exercise appropriate discretion with respect to how it spends or invests the proceeds of the sale, and specifically, should not be required to use it solely for the acquisition or conservation of art”.

7. I aquí, com ho tenim?

Pel que fa als museus que formen part de l’Administració Pública, els articles 28 de les lleis tan catalana com espanyola (Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català i Ley 16/1985 del Patrimonio Histórico Español) ja preveuen que: (1) una Administració Pública només pot vendre obres que formin part del patrimini històric a una altra Administració Pública (catalana o espanyola, segons el cas); (2) una institució eclesiàstica, pel que fa als béns catalogats, només pot vendre a l’Estat, a una entitat de dret públic o una altra institució eclesiàstica; (3) l’Estat pot executar permutes de béns del patrimoni històric amb altres Estats. Si a aquestes previsions hi sumem les obligacions de conservació i exhibició dels béns catalogats, els efectes són molt similars a la Ellis Rule.

I els museus privats? Doncs no hi ha cap norma que els distingueixi de qualsevol altre col·leccionista privat.  Però si adopten forma de fundació, com s’acostuma,  i a més les obres formen part del patrimoni d’aquesta fundació, aquestes obres queden afectades a la consecució dels fins fundacionals (conservar i exposar la col·lecció, per exemple) – atenció però: la segona condició no es dóna quan la fundació no és propietària de les obres, sino mera dipositària.

Set per set: De Lleida a Londres

1. Des de l’estranger.

Del cas de Sixena se n’han fet ressó el Frankfurter Allgemeine Zeitung, The Art Newspaper, The New York Times, The Guardian, entre altres. Com és natural, el vinculen a l’aplicació del 155 (l’excepció, ja hi ens anem acostumant, ha estat Javier Pes a artnet). Cap d’ells, però, recull el fet que una acció de salvament s’hagi acabat convertint en una acusació d’espoli. Ens queda feina per fer.

 2. Amb un altre estil.

Aquesta setmana, les actives autoritats aragoneses podrien haver aprofitat altres oportunitats, menys agressives, per ampliar el patrimoni de les seves institucions. A Barcelona, L’Anuncació  de Pere Garcia de Benavarri del retaule de Montanyana ha quedat per vendre, mentre que un Sant Antoni Abat del mateix artista surt aquesta tarda. A Madrid s’ha venut una interessant predel·la de procedència igualment aragonesa per 108.000 € (inclosa la comissió del 20%).

 3. Juan de Sevilla.

Les obres del 400 castellà no abunden i per això les 187.500 lliures per al tríptic complet de Juan de Sevilla a Christie’s la setmana passada semblen un preu atractiu – si bé l’estat de conservació no era pas excel·lent, sobretot si el comparem amb el Retaule de Sant Joan Baptista i Santa Catalina del Prado. Al 2015, la Matthiesen Gallery de Londres oferia a Tefaf les taules del Retaule Grajal atribuïdes al mateix autor.

4. Feina feta.

La Fundació Dalí, pionera en la publicació en línia de catàlegs raonats, acaba de penjar la última part (anys 1968 a 1983) del corresponent a la pintura del Mestre. Al mateix temps, ja ha establert les Bases pel Catàleg Raonat d’Escultura i Obra tridimensional de Salvador Dalí.

5. A Maastricht, deu anys més.

L’èxit de les dues noves edicions complementàries de TEFAF, la fira de referència per a les antiguitats i l’art antic al món, a Nova York, semblava que podria posar en dubte la continuïtat de la seva seu i dates tradicionals: el març a Maastricht, Holanda. Però la promesa d’expansió dels pavellons i la millora de les connexions de l’aeroport de Maastricht – Aachen, a més de la cessió d’un edifici a la ciutat mateixa, n’han assegurat la continuïtat almenys fins al 2028 (notícia a l’Antiques Trade Gazette). Com es veu al seu anunci, la propera edició serà del 10 al 18 de març de 2018.

6. Nou catàleg del Marés.

El Museu Marés de Barcelona ha publicat en línia el seu Catàleg del Moble. Edat Mitjana, segles XIV-XV. S’hi cataloguen 32 objectes, dels quals 29 són arquetes, cofres, caixetes o contenidors catalans i castellans, estudiades per Jaume Barrachina, Félix de la Fuente i Sofia González Bernis, de manera que l’obra esdevé una referència en aquest camp. En la presentació es va esmentar la possibilitat d’anar publicant els estudis, ja completats, de la resta de la col·lecció de mobles del Museu.

 7. Notícies del Courtauld.

El Courtauld Institute de Londres està embarcat en el seu projecte de renovació i expansió, tan física com digital,  més gran des de la seva fundació, sota el nom de Courtauld Connects. D’altra banda, la seva iniciativa Courtauld Books Online continua endavant, ara amb una publicació sobre ivoris gòtics (Gothic Ivory Scuplture. Content and Context), com sempre descarregable gratuïtament.

Subscriviu-vos – les icones de fb, tw i rss les trobareu a dalt a la dreta.

Set per set: Aquella nit al Liceu.

De tant en tant, es dóna el cas que t’arriba una peça que és especialment agraïda a l’hora de fer-ne la recerca. És el cas de l’oli a què dedico aquesta entrada, adquirit recentment a un molt bon col·lega. Espero que les línies que segueixen trasmetin ni que sigui en en grau mínim, l’entusiasme creixent a mida que es van trobant les pistes que permeten entendre l’obra.

 

Josep Tapiró i Baró (Reus 1836 – Tànger 1913), El Gran Teatre del Liceu després de l’incendi de 1861 o Rescoldo entre las runas. Oli sobre tela, 95 x 78,5 cm c. 1861. Firmat angle inferior esquerre: “J. TAPIRÓ”. Amb marc original.

Aquest oli, del qual Roger Alier en recull el títol Rescoldo entre las runas[1], és obra de Josep Tapiró i Baró (Reus 1836 – Tànger 1913), un dels artistes catalans més destacats de mitjans del s. XIX i principis del XX, de la mateixa generació que el seu amic Marià Fortuny. El tema són les runes després de l’incendi de 1861 del Teatre del Liceu de Barcelona, tractades de manera esplèndida per Tapiró.

En efecte, l’incendi del Teatre va ser un esdeveniment que va causar un gran impacte en la societat catalana i internacional del moment i els dibuixos i gravats que el registraven es van multiplicar a la premsa i en altres mitjans, fins al punt de generar una petita sèrie de souvenirs. Les imatges produïdes però eren d’una ambició limitada i un tractament molt convencional (fig. 1) – encara que una mica més refinat en un esmalt, recentment redescobert, que presenta la vista de l’edifici cremat en sentit invers a la nostra obra (fig. 2).

Tapiró, en canvi, supera fàcilment aquests convencionalismes i es capaç de crear una imatge d’una gran presència, sens dubte deutora de la seva formació en l’àmbit post-romàntic, amb mestres com Claudi Lorenzale. Sembla a més a més que es va tractar d’un exercici que va compartir amb el seu condeixeble i amic Tomàs Moragas (1837-1906): el Museu d’Arts Escèniques de l’Institut del Teatre de Barcelona conserva la vista complementària, des de l’escenari a l’amfiteatre, que executà Moragas també a l’oli (fig. 3).

Gràcies als seus mestres, tan Tapiró com Moragas van adquirir un gust per les ruïnes i els monuments del passat, els quals sovint trobava en els entorns més immediats, durant les seves campanyes de pintura à plein air a les quals també s’afegia Fortuny. Així, entre els àlbums d’apunts de Tapiró de l’època es troben diferents testimonis d’aquesta temàtica[2]  (fig. 4) i va mantenir-ne l’interès al llarg de la seva carrera, com es pot observar a la seva Processó a les ruïnes de la basílica de Magenci (Roma)[3]  (fig. 5) amb la qual la nostra obra es relaciona fàcilment.

L’obra és també important des d’un punt de vista documental, ja que és fruit de l’observació directa, com demostren els obrers treballant en el desenrunament, el terra encara fumejant i el detall de les corretges penjant de l’arc de l’escenari. Tapiró a més a més, reprodueix les dimensions exactes de l’edifici, i l’estat que presenta correspon perfectament al fet que l’incendi va ser tan ràpid que no va tenir temps de calcinar les parets i que l’estructura bàsica va resistir prou bé[4].  Per aquest motiu, la planta del soterrani es va poder aprofitar plenament i quan estudiem el plànol que l’arquitecte Oriol Mestres en va aixecar  per al Teatre reconstruït (fig. 6), observem que coincideix punt per punt amb el que Tapiró registrà fidelment a la seva obra. Amb tot, Tapiró es permet alguna llicència: per ressaltar la monumentalitat de l’edifici empra per a les figures un cànon lleugerament disminuït; un recurs que podria haver après ben fàcilment del seu admirat David Roberts (del qual, encara al 1871, copiava models en unes Escenes Orientals)[5].

En definitiva, Tapiró tracta les restes de l’edifici com una “ruïna moderna”: ens fa veure en el Teatre danyat un autèntic monument que, fins i tot en el seu moment més crític, manté intactes la seva dignitat i la seva grandesa. Són qualitats que d’altra banda presagien els futurs dies de glòria, els quals el Teatre no tardaria a tornar a assolir, després de la seva reconstrucció.

De fet, hem de suposar que la idea de la reconstrucció ja estava plantejada  i en marxa en el moment que Tapiró executà aquesta obra. En efecte, tal i com explica Bassegoda Nonell[6], l’incendi es va produir el 9 d’abril de 1861 i menys de dues setmanes després, el dia 18, la Junta de Propietaris del Liceu es reunia en sessió extraordinària per acordar-ne la reconstrucció. L’endemà, dia 19, ja es van començar les obres, sota la direcció d’Oriol Mestres i només van necessitar un any i un dia per a ser acabades i inaugurades, el 20 d’abril de 1862. El resultat va ser esplèndid i entre els artistes que hi van treballar s’hi comptaven contemporanis de Tapiró, alguns d’ells condeixebles seus a l’Escola de Llotja: Ramón Martí Alsina (1826-1894), Joan Vicens (1830-1886), Josep Mirabent (1831-1899), Antoni Caba (1838-1907) o Agustí Rigalt (1846-1898). Així, podem pensar perfectament que, si Tapiró hagués romàs a Barcelona, també hauria participat en la decoració del Teatre reconstruït.

Però encara que també ell estava cridat a un futur brillant, aquest li arribaria en una altra ciutat. Poc després de la data d’aquesta obra, al 1862, es traslladà a Roma, per reunir-se amb el seus inseparables Fortuny, que el va ajudar a fer el pas, i Moragas, que hi havia arribat al 1858. Allà compartirien taller i temàtica. Amb Fortuny, més tard, va fer el viatge a Tànger, on Tapiró finalment s’hi assentà, per esdevenir un dels grans orientalistes europeus del moment, conegut sobretot pels seus retrats dels habitants del país, executats a l’aquarel·la amb un virtuosisme excepcional. El Museu Nacional d’Art de Catalunya va adquirir-ne un fa pocs anys, el magnífic El Santó Darcawi. Tapiró va morir a Tànger el 1913.

Notes

[1] A Alier, Roger:  El Gran llibre del Liceu, Barcelona 1999, p. 66, on el reprodueix en blanc i negre.
[2] Podem citar en aquest sentit diferents obres, totes elles subhastades no fa gaires anys a la sala Fernando Durán de Madrid: Claustre i arbre al verso (aquarel.la sobre paper, 15 x 22,5 cm), Claustre (aquarel·la sobre paper, 21 x 29 cm, fig. 4), Claustre (aiguada sèpia sobre paper, 9 x15 cm), Catedral de Tarragona (aquarel·la sobre paper, 22 x 27 cm), Santes Creus i al verso apunt (dibuix sobre paper, 21,5 x 28,5 cm),  Cementiri al peu de la muralla; al verso dos nens (llapis sobre paper 29 x 21,5 cm). Devem aquestes referències a l’amabilitat de Jordi À. Carbonell.
[3] Reproduïda a Carbonell, Jordi À.: Josep Tapiró (Reus 1836 – Tànger 1913), Reus, 2014; p.42.
[4] Segons recull Genaro García, a García, Genaro: Liceo Barcelonés de S.M. la Reina Dª Isabel II: historia de la fundación de esta Institución y de su desarrollo hasta el año 1896, Barcelona 1897; p. 63. El mateix autor, més aviat critic amb la gestió contemporània del Teatre, afirma que l’incendi s’hagués pogut contenir ràpidament si els equips d’extinció (mangueres, conduccions d’aigua) haguéssin estant ben mantinguts i en condicions.
[5] Llapis i aquarel.la sobre paper, 29,2 x 21,2 cm, col·lecció particular, publicat a Carbonell, Jordi A.: Orientalisme. L’Al-Maghrib i els pintors del segle XIX. Reus, 2005; p.182.
[6] Bassegoda Nonell, Juan: “La Casa del Cercle del Liceu i els seus precedents”, a AA.VV., El Cercle del Liceu. Història, Art, Cultura, Barcelona, 1991; p. 78.

Figures

Fig. 1. A. C. i E. L., Gran Teatro del Liceo. Ruinas causadas por el incendio en la noche 9 abril de 1861, Litografia, 40 x 20 cm, Museu d’Història de Barcelona.

 

Fig. 2. Anònim, Les ruïnes del Gran Teatre del Liceu 1861, oli sobre esmalt, 5 x 3 cm., col·lecció particular.

 

Fig. 3. Tomàs Moragas, Incendi del Gran Teatre del Liceu. 1861, oli sobre tela, Museu d’Arts Escèniques – Institut del Teatre de Barcelona.

 

Fig. 4. Josep Tapiró, Claustre, aquarel·la sobre paper, 21 x 29 cm; signat amb el segell testamentari a l’angle inferior dret. Subhastat a Fernando Durán, Madrid, 28.06.2011, lot 175.

 

Fig. 5. Josep Tapiró, Processó a les ruïnes de Magenci, oli sobre tela, 117 x 135 cm., signat “J. Tapiró” a l’angle inferior esquerre, Reus: col·lecció privada (reproduïda a Carbonell, Jordi À.: Josep Tapiró (Reus 1836 – Tànger 1913), Reus, 2014; p.42).

 

Fig. 6. Oriol Mestres, Gran Teatro del Liceo de S. M. la Reina Isabel II. Plano del sótano, 1861. Reproducció digital. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Biblioteques, 2013. Reproducció de l’original propietat de la Societat del Gran Teatre del Liceu (https://ddd.uab.cat/record/117346).

Set per set: De Madrid a Lleida

1. Vist a Madrid: Picasso / Lautrec.

Foto: Museo Thyssen-Bornemizsa

El títol semblava amenaçar amb l’enèsima reunió oportunista de dos grans noms. En canvi ens trobem amb unes de les exposicions més interesants del trimestre. Les obres de Toulouse-Lautrec ens llencen amb energia, però sempre amb una reserva d’ironia, als temes urbans dels bohemis, els baixos fons, el cabaret, el circ,  les demi-mondaines i similars de que van definir per sempre la modernitat artística com un moviment de marginals i marginats. Va ser la ruta que va seguir Picasso, ja abans d’arribar a París, a partir de la seva crítica als modernistes com Casas, que a la capital francesa havien aprés a dibuixar “a la Lautrec”, si bé en desactivaren bona part de la seva crítica social. Un cop arribat a la capital mundial de l’art, amb 19 anys i un any abans que Toulouse-Lautrec morís amb 36, Picasso desfermà el seu geni per explotar aquestes temes amb una radicalitat característica, fins a transcendir el tema en si i atrevir-se a transgredir l’estructura de l’obra d’art. D’aquí n’extrauria lliçons i actituds que el van acompanyar fins al final de la seva carrera. Aquesta tesi, els contorns de la qual es veuen clarament a l’exposició gràcies als extraordinaris préstecs aconseguits, és desenvolupada de forma brillant per Paloma Alarcó en el catàleg. Val la pena el bitllet d’AVE.

2. Vist a Madrid: Fortuny.

Foto: Museo del Prado

Després de l’esplèndida antològica al MNAC de 2003 (amb un molt bon catàleg), és difícil idear-ne una altra que resulti igual d’estimulant. No és el cas de la que ara ofereix el Prado: tant la disposició de les obres, els textos de paret i fins i tot el color de fons escollits semblen conspirar per presentar un Fortuny més aviat monòton i previsible. Tot i així, alguns dels préstecs, provinents de museus americans i col·leccions particulars, son rars de veure i per tant interessants. També el plantejament de la sala dedicada a l’estudi del pintor, com a manifestació d’una voluntat d’obra total, és suggestiu i permet vincular la trajectòria del pintor, gravador i antiquari ocasional amb la del seu fill, dedicat preferentment a la moda i la decoració – aspectes que Francesc Quílez tracta en un interessant article a El País. Potser el catàleg, que encara no he pogut llegir, conté més sorpreses.

3. Grans retaules: el Políptic de Gant.

La web dedicada a la restauració de la gran obra dels germans Van Eyck està evolucionant. Ara s’acaba de renovar i la generosa quantitat de macrofotografies d’alta resolució i altra documentació generades és més fàcil de consultar. A partir del desembre, hi ha el compromís d’abocar-hi bona part de la resta d’obres de Jan van Eyck – de moment, com a aperitiu, s’ofereix el retrat de la seva dona. 

4. Grans retaules: els valencians.

Foto: Victoria & Albert

Unes de les sales més conegudes del Victoria & Albert Museum de Londres és la  48a, anomenada Raphael Cartoons per els monumentals pintures al tremp sobre paper, preparatoris de tapissos, que s’hi mostren, executades pel geni italià i el seu estudi. Però la sala també inclou, mig ignorat i no gaire ben il·luminat, l’enorme Retaule del Centenar de la Ploma, una de les obres mestres del patrimoni valencià. Ara sembla que finalment rebrà l’atenció que es mereix: d’una part, el museu n’ha emprés la restauració, de l’altra, l’Institut Valencià de Conservació i Restauració, ho ha aprofitat per anar a analitzar-lo  fotografiar-lo a fons. La missió forma part del projecte de l’IVCR sobre el gòtic valencià internacional, el qual inclourà també les següents obres: del Museu de Belles Arts de València, el Retaule de la Santa Creu, de Miquel Alcanyís, el Retaule de Fra Bonifaci Ferrer, de Gherardo Starnina i el Retaule de Sant Miquel Arcàngel, de Jaume Mateu; del Museu Municipal de Xèrica, el Retaule de Sant Jordi, de Berenger Mateu; i del renovat Museu de la Catedral de València, Sant Tomàs incrèdul, de Marçal de Sax i el Retaule de Sant Miquel (notícia a europapress).

5. Més valencians. 

Foto: Art i Patrimoni

Al seu blog Art i Patrimoni, que sempre val la pena llegir, Josep Lluís Cebrián proposa identificar l’autor de les dues taules ( Combat entre Cosroes i Heracli i la Restitució de la Creu per l’emperador Heracli)  que, com ja vam comentar, es van subhastar recentment a Christie’s Nova York (per 27.500 dòlars). Per Cebrián serien de la mà del Mestre de Xàtiva i formarien part d’un retaule dedicat a la llegenda de la Vera Creu, del qual la taula central seria la dedicada a Constantí i Sta. Helena amb la Vera Creu publicada a la History of Spanish Painting de Post al 1936.

6. Treball de camp.

Foto: Pernhym Castle, National Trust

L’especialista en pintura sevillana del barroc Benito Navarrete ha obtingut un nou èxit. Enlloc de fiar-se de d’estudiosos anteriors a ell i de les males fotografies fins aleshores publicades, va decidir seguir la seva intuïció i viatjar fins al Pernhym Castle, a Gal·les, per examinar aquest retrat de Don Diego de Zúñiga. L’obra es considerava una còpia, semblant  a la que conserva encara en una col·lecció privada sevillana. Però ara, tornada a examinar després de la proposta de Navarrete i incorporada a l’últim minut a la retrospectiva de retrats de Murillo a la Frick, ja s’accepta com l’original que es creia perdut – noticia a The Guardian.

7. Indigne. 

Si la substitució dels Consellers de la Generalitat per part dels corresponents ministres estatals ja és de per si una brutalitat jurídica i política, el corresponent a Cultura, el políglota Méndez de Vigo sobrepuja amb la seva la indignitat a l’hora d’exercir el càrrec usurpat. Seguint una estratègia clarament contrària als interessos de la Generalitat que pretén representar, ara Méndez ha impedit la presentació d’un recurs contra l’ordre d’execució (provisional!) de la sentència que, pobrament argumentada, declarava nul·les les compravendes dels béns del Monestir de Sixena – quan encara s’ha de resoldre el recurs que, en el seu moment, hi oposà la pròpia Generalitat. En conclusió, la direct rule del 155 és una amenaça constant i ben real.

 

 

 

Set per set: De París a Cluny.

1. El Louvre, sempre sorprenent.

Foto: Musée du Louvre

Si viatgeu a París, no us perdeu François Ier et l’Art des Pays-Bas al Louvre. La coservadora Cécile Scailliérez ha muntat una exposició sorprenent rica i generosa dels millors artistes flamencs i holandesos a la França del Renaixament, la producció dels quals havien quedat durant massa temps sota l’ombra dels seus contemporanis italians. L’excel·lent catàleg és una obra de referència en aquest camp.

2. Picasso, dia a dia.

Foto: Musée Picasso

Picasso 1937. L’anée érotique al Museu Picasso de París dóna molt més del que el seu títol enginyós sembla prometre. Es pot seguir, dia a dia, l’enorme capacitat de treball de Picasso i la seva gran habilitat de cambiar d’un estil a un altre, sempre dins d’una exploració coherent dels molts llenguatges artístics que dominava d’una manera aclaparadora.

3. La qualitat és vella, els diners són frescos.

Foto: Christie’s

artnet trobareu un bon reportatge sobre la històrica venda del Salvator Mundi de Leonardo, mentre que a Christie’s  han penjant el video de la batalla final. L’estratègia de la casa de subhastes d’incloure l’obra mestra en una subhsata d’art contemporani s’ha revelat brillant, donat que els dos últims licitadors estaven representats per François de Poortere, International Director and Head of the Old Master’s Department, que anva pujant a poc a poc, i per  Alex Rotter, Chairman of post-war and contemporary art for the Americas, els increments del qual eren molt més atrevits. El client d’aquest és qui finalment va quedar-se’l, per 450,3 million de dòlars (comissions incloses).

4. Compreu-ho barat, doneu-ho car.

Al blog de l’ARCA, hi publiquen un  article explicant una estratègia d’ ingenieria financera: es tracta de comprar una peça important, preferiblement d’arqueologia, a un preu raonable, per després deixar-la valorar a un preu molt més alt per un “expert” (proveït pel venedor), de manera que surti a compte donar-la a una institució a canvi d’interessants avantges fiscals.

5. Prometedor.

Anònim (Anvers), Retaule de la Passió de Crist, c. 1510. Burgos, San  Lesmes, Capilla de Salamanca (Foto: Hans Nieuwdorp Archive, Illuminare – Centre for the Study of Medieval Art | KU Leuven).

Brepols publicarà al gener de l’any que ve  “Netherlandish Art and Luxury Goods in Renaissance Spain”, editat per D. van HeeschR. Janssen i  J. Van der Stock). Recollirà les contribucions al simposi del mateix títol a la Universitat de Lovaina, al febrer de 2016.

6. El cas Tàpies: una contribució alemanya.

En el cas de la venda de la col·lecció privada d’Antoni Tàpies a Christie’s, personalment m’hi vaig mostrar a favor, ja que no havia trobat cap article ni estudi que la relacionés de forma definitiva amb l’obra de l’artista. Bé doncs, sembla que estava equivocat: Barbara Catoir al FAZ publica un article prou convincent, on la descriu com la “typische Künstlersammlung”: mancada de cap obra realment important, però estratament vinculada al procés creatiu de Tàpies.

7. El tresor dels monjos.

Foto: Université Lumière Lyon 2

A els herois de la Revolució i els emprenedors del XIX se’ls va escapar i ha quedat enterrat fins al setembre passat: al blog del CNRS podeu llegir la història de la troballa d’un tresor (“2 200 pièces d’argent, 21 dinars en or, un anneau sigillaire en or avec une intaille romaine ainsi qu’une feuille pliée et un petit objet en or” ) a l’Abadia de Cluny, per un estudiant de màster treballant en una excavació sobre paleoalimentació.

Set per set: De Nova York a Madrid.

1. Una lliçó de connaisseurship – i recerca.

Foto: Städel Museum

La conservadora del Metropolitan Carmen C. Bambach explica al New York Times com va atribuir un nou dibuix (Nu masculí adormit amb un geni infantil) a Miquel Àngel. L’està presentant a la propera retrospectiva al mateix museu (del 13 de novembre al 12 de febrer de 2018).

2. Nou número.

El número de tardor d’enguany de la revista online Nineteenth Century Art Worlwide ja es pot consultar, gratuïtament com sempre. Aquesta vega no hi ha cap article sobre artites catalans o espanyols, però entre les bones contribucions a què ens té acostumats, hi trobareu una documentadíssima recensió de la l’exposició retrospectiva de l’escultor Medardo Rosso a al Museu de Belles Arts de Saint Louis per Susan Waller, catedràtica a la University of Missouri.

3. Un Goya val quasi 98 Fortunys.

Sota el rpograma de garantia de l’Estat, s’ha assegurat l’oli primerenc de Goya Aníbal victoriós contempla Itàlia des dels Alps  (oli sobre tela, 87 x 131,5 cm), amb 18 milions d’euros, per cobrir l’extensió del seu dipòsit al Museo del Prado. Poques setmanes després, 98 obres de Marià Fortuny, que han arribat al mateix museu per a la retrospectiva que hi estan a punt d’inaugurar, s’han valorat dins del mateix esquema en 18.804.239,60 €.

4. I cent Picassos valen 1.200.000 €.

Foto: Ader

Sense cap mena de dubte, un dels lots més espectaculars per als amats de gravats d’aquesta temporada, és el número 317 de la venda a Ader París del proper 25 de novembre: els 100 gravats de la Suite Vollard de Picasso provinents de la coneguda col·lecció del marxant i col·leccionista Henri M. Petitet (amb una estimació de 1,2 milions d’euros). A la fitxa del lot hi trobareu un resum de l’accidentada història de la Suite.

 5. Contra la “scholarship tax”.

Diverses figures prominents de la història de l’art del Regne Unit han iniciat una campanya contra el que anomenen la “scholarship tax”: els “drets d’autor” que els museus cobren per fotografies d’obres històrique respecte les quals, de fet, aquets drets ja no existeixen – ni tampoc respecte les fotografies d’elles, mancades de la necessària originalitat. Ho explica al seu blog Bendor Grosvenor, un dels impulsors més decidits.

6. Gurlitt, el resultat.

D’acord amb Marcel Brülhart, Vicepresident de la Dachstiftung des Kunstmuseums Bern, al capdavall no hi havia tantes obres amb un passat nazi a la col·lecció Gurlitt que, un cop heretada, ara estan exposant (Gurlitt: Status Report.“Degenerate Art” – confiscated and sold, fins al 4 de març de 2018, amb una exposició paral·lela a Bonn). En tot cas, afirma, la seva arribada al museu ha donat un impuls important a la recerca sobre la procedència de les obres a d’altres museus suïssos –entrevista al F.A.Z.

7. La bellesa està a l’interior.

Foto: Museo de las Colecciones Reales

El nou Museo de las Colecciones Reales ha anunciat que obrirà al gener del 2020. L’edifici, com és sabut, ja està acabat i premiat i vist el seu aspecte, no deixa de ser un ironia respecte a un institució que vol mostrar la monarquia com a àrbitre del bon gust al llarg dels segles. La col·lecció però, segur que no defraudarà, ni que sigui perquè inclourà, entre altres, l’esplèndida Armería Real.

Set per set: De la col·lecció Godia al retorn de la història

1. Llibres 1: Mantenir la conservadora. 

Foto: Col·lecció Godia

Com és sabut, la Fundació Gôdia va abandonar la seva seu al carrer Diputació de Barcelona l’any passat. Malgrat tot, va  mantenir la seva conservadora, Mercè Obón, que ha continuat investigant les obres de la col·lecció. Ha publicat els fruits del seu treball en un catàleg recent (La esencia de la belleza), en ocasió de l’exposició al Museo Episcopal de Málaga  a l’estiu pssat – entre altres novetats, ha pogut identificar sense cap mena de dubte la família retratada en aquest gran oli de Casas.

2. Llibres 2: Una veterana de TEFAF.

Foto: Eguiguren

Com ja vam comentar unes setmanes enrera, l’antiquari argentí Eguiguren va mostrar aquesta gran taula amb la Mare de Déu i el Nen a Tefaf Maastricht del març passat, com un anònim hispànic. Ara l’ha tornat a portar a Tefaf New York , amb l’atribució al Maestro de Belmonte i acompanya d’un catàleg firmat per  Alberto Velasco (Virgin and Child with Musicina Angels. The Master of Belmonte and Late Medieval Aragonese Painting, Eguiguren 2017). La publicació de fet és un estudi molt complet sobre l’escola del XVI a Calatayud, amb abundància de dades tècniques.

3. Llibres 3: Michelangelo.

Foto: Yale University Press

Ja podeu reservar el catàleg de la propera exposició al Metropolitan (obre el 13 de novembre), editat per Carmen C. Bambach, a yale.com  per 65 dòlars.

 4. Per tot arreu dones, dones, dones.

Maruja Mallo. Kermés, 1928. Castres-Musée Goya, Musée d’art hispanique © Centre Pompidou, MNAM-CCI, Dist. RMN-Grand Palais / Jacques Faujour © Maruja Mallo, VEGAP, Málaga, 2017

Abans d’anar a veure la retrospectiva d’Olga Sacharoff (1889-1967) al  Museu d’Art de Girona (a paritr del 25 de novembre), podeu viatjar al Museo Picasso in Malaga per visitar la seva sel·lecció de 18 artistes surrealistes, amb el títol Somos plenamente libres. Las mujeres artistas y el Surrealismo (fins al 25 de gener, comentari a El Mundo). Mentrestant, Guillermo de Osma ofereix a Madrid una retrospectiva de Maruja Mallo (1902-1995) fins el 20 de novembre (catàleg aquí).  L’exposició concideix amb el llençament de la campanya per al catàleg raonat d’olis de l’artista, impulsat pel mateix Guillermo de Osma, amb Juan Pérez de Ayala i Antonio Gómez Conde.  Podeu enviar les fotos d’obres de Mallo a catalogorazonado@marujamallo.com (web: www.marujamallo.com)

5. Una tradició familiar.

La filla de Pau Gargallo segueix la tradició de generositat de la seva família amb una nova donació, aquesta vegada de cinc bronzes importants, al Museo Reina Sofía a Madrid (nota a Efe). És gràcies a la seva mare que el  Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva una excel·lent sel·lecció de l’obra del seu pare.

6. Weimar a Frankfurt.

Foto: Schrin

la Schirn Kunsthalle de Frankfurt obra una exposició aobre art a la República de Weimar, amb un bon digitorial – Splendor and Misery in the Weimar Republic, fins al 25 de febrer de 2018.

7. Una altre repte del Set per Seet: altra vegada, trobeu les 7 diferències.

I una altra vegada, impossible. Quines ganes de repetir la història.