Set per set: De Pedro de la Romana als Jordis.

1. Pedro de la Romana, pas a pas.

L’última obra de l’exposició de la donació Gallardo al MNAC, entre el març i el juliol de 2016, era el Sant Tomàs Apòstol de l’andalús Pedro de la Romana (doc. 1488 – 1529). L’atribució ja havia estat proposada per C. R. Post al 1950 i va ser recollida per José L. Galdón, al 1991, en l’article en què va publicar dues peces més del mateix conjunt,  un Sant Pere i un Sant Felip localitzats al Museu del Patriarca de València. Ara hi podem afegir en primícia aquests Sant Jaume Apòstol i Sant Pau que hem localitzat al mercat internacional: no sembla difícil veure que provenen del mateix apostolat. Igualment, en formaria part el Sant Joan que, després de passar per aquest vostre servidor, ara es conserva en una col·lecció privada. Aquí dalt teniu les fotografies de tots ells.

2. Noves respostes per a velles preguntes.

Foto: ZI München

Una de les qüestions clàssiques  i específiques de l’art cristià és com representar Crist, l’encarnat amb doble natura. Se n’ocupa, amb una especial èmfasi en els aspectes materials i l’evolució de la pintura sobre taula, el llibre Inkarnat und Signifikanz – Das menschliche Abbild in der Tafelmalerei von 200 bis 1250 im Mittelmeerraum (668 pàgs., 920 il·lustracions, 29,90 €, ISBN: 978-3-9815094-1-0), que el Zentralinstitut für Kunstgeschichte de Munich publica després de tres anys d’investigació. El projecte té una atractiva presentació digital a la web de Google Art Project. Mentrestant, via l’excel·lent  blog Art History News, ens assabentem que la National Gallery de Londres dedica al mateix tema una sèrie de vídeos al seu canal de Youtube, titulada The Audicity of Christian Art.

3. Un 2018 barroc.

Sir Anthony Van Dyck (1599-1641), Triple Retrat de Carles I (1600-1649), oli sobre tela, 1635-1636. Foto: The Royal Collection.

Mentre que aquest últim trimestre del 2017  amb la doble donació Van Otterloo – Weatherbie al Museum of Fine Arts de Boston de diverses obres de fins a 66 artistes del barroc nòrdic (inclosos Rubens, Van Dyck  i Rembrandt, segons els comunicat de premsa del museu) i de fons per a un centre de recerca, també el 2018 pinta bé per als amants d’aquest moviment. El 24 de gener, la Royal Academy de Londres inaugurarà Charles I: King and Collector, dedicada a l’extraordinària col·lecció d’obres mestres del malaguanyat monarca, la subhasta de la qual alimentà d’altres col·leccions reials, en especial la de Felip IV. El 10 d’abril, el Museo del Prado obrirà Rubens, pintor de bocetos, el format en que  es revela el seu geni d’una manera més clara.  A partir de l’estiu, serà una ciutat sencera, Anvers, la que es farà barroca amb el programa Antwerp Baroque 2018, intentant connectar amb l’art contemporani – de moment, ja hi han acollit l’Anunciació de Tintoretto que va pertànyer a la col·lecció de David Bowie. A partir del 15 de desembre, agafarà el relleu el Centraal Museum d’Utrecht (en col·laboració amb l’Alte Pinakothek de Munic), amb una exposició dedicada als caravaggistes del nord: Utrecht, Caravaggio and Europe. D’altra banda, per a finals de 2019, la mateixa Alte Pinakothek ja ha anunciat una gran retrospectiva de Van Dyck.

4. A la Brussel·les belga.

La menció als esbossos de Rubens em fa pensar en la magnífica sel·lecció que se’n pot veure al Museu Reial de Belles Arts de Bèlgica, ara rebatejat amb un Musée Oldmasters Museum tan forçadament híbrid com l’Estat que l’acull. El museu pateix el mateix grau suau de decrepitud que també es nota en les línies de trens del país, però tot queda oblidat després d’un parell d’horetes visitant la seva gran col·lecció de primitius flamencs, Bruegels (la família al complet) i pintura barroca holandesa – amb la sorpresa, que mai no falla, de trobar aquest oli conegudíssim de David en una de les seves últimes sales. A pocs metres hi ha el centre Bozar, que acostuma a oferir exposicions interessants, a més a més de la resta dels Musées Royaux.

5. Més enllà de l’Angelus.

Jean-François Millet (1814 – 1875), Man with a Hoe (Home amb una aixada), 1860 – 1862, Oli sobre tela 81,9 × 100,3 cm, The J. Paul Getty Museum, Los Angeles.

El Musée de Beaux Arts de Lille dedica fins al proper 22 de gener, una retrospectiva a Jean-François Millet (1814-875), autor del cèlebre Àngelus conservat a Orsay. L’exposició, segons la seva web de presentació, vol ajudar a treure-li de sobre l’etiqueta de “pintor pagès” i reivindicar l’ “univers sensible i poètic d’un pintor fora de sèrie que va marcar profundament Van Gogh, Pissarro, Seurat, Gaugin, Permeke, Dalí i, més recentment, Bansky”.

6. Una combinació perfecta.

 

El blog Artes ens porta l’excel·lent noticia de la beca doctoral en art hispànic al Courtauld Institute of Art, patrocinada per Centro de Estudios Europa Hispánica. És la unió de d’una gran institució i d’una gran fundació privada i segur que ajudarà a cobrir un buit històric en l’oferta de la universitat londinenca. El termini és el 10 de gener, però es recomana als interessats de contactar amb els possibles supervisors abans, a fi de discutir el tema de recerca.

7. No ens n’oblidem.

És impossible fer-se càrrec de les inacabables injustícies del món, però sempre es pot ajudar a recordar, un cop i un altre, que hi ha dos homes bons i innocents a la presó. El cartell es pot descarregar aquí.

Set per set: De Londres a Barcelona.

1. Londres – New York i viceversa.

Mentre Colnaghi, és a dir Jordi Coll, Nicolás Cortés i el seu extens equip, continua la seva cursa cap a l’infinit, ara obrint galeria a Nova York (amb conservador del Metropolitan inclòs), Frieze Masters s’ha celebrat un any més a Londres. Aquest article a artnews sembla que hi fa justícia – altres obligacions m’han impedit anar-hi, però igualment n’he rebut bones notícies.

2. Llibres: el nou catàleg de pintura italiana de l’Alte Pinakothek.

L’Alte Pinakothek de Munic ha publicat el catàleg de la pintura florentina de la seva col·lecció – Annette Hojer, Annette Kranz, Andreas Schumacher (editors), Florentiner Malerei – Alte PinakothekDie Gemälde des 14. bis 16. Jahrhunderts, Deutscher Kunstverlag, en venda aquí. Per a l’ocasió, s’ha aprofitat per a restaurar la peça estrella de la col·lecció, la intensa Lamentació de Botticelli – article al F.A.Z.

3. A seguir: artes-uk.org.

La web d’ARTES. Iberian & Latin American Visual Culture Group continua la seva excel·lent tasca d’informar sobre tot allò relacionat amb l’art de la Península i del Continent: exposcions, publicacions, tesis doctorals, llocs de treball i més, amb una atenció aprticular al món anglo-saxó.

4. Petites exposicions: Pedralbes.

Potser que hi hagi qui dubti que la nostra estimada capital sigui un bon lloc per a grans exposicions internacionals, però que s’hi poden trobar petites joies està fora de tot dubte. El dia 10 (sí) es va inaugurar al Monestir de Pedralbes Les dones també seuen. Mobles i espais femenins dels segles XVI i XVII, una exquisida mostra comissariada per Mònica Piera (qui, si no?) sobre el món femení, el seus objectes i la seva posició, entre la Baixa Edat Mitjana i l’últim Barroc i entre la clausura i el món exterior, amb especial èmfasi en el món posterior a la reforma tridentina. A partir d’un objecte aparentment anodí i en realitat tan poderós com la cadira, ens endinsa en un món ple de matisos i d’encreuaments, mentre ens obliga a fer un recorregut revelador per tot el monestir. La museografia és tan encertada que mereix no només ser mirada, sinó també fotografiada.

5. Petites exposicions: el Tinell.

Dedicada a celebrar el mig mileni de les 95 Tesis de Luther  i deguda als esforços d’un altre esforçat cavaller de les arts, l’encert de l’exposició Imatges per creure. Catòlics i protestants a Europa i Barcelona, segles XVI-XVIII (Col·lecció Gelonch Viladegut) ve donat perquè en introdueix a la Reforma a partir del gravat, un dels mitjans a través del quals va expandir-se entre el seus contemporanis. Els aspectes majors de la Reforma i la Contrareforma (doctrina, personatges, cronologia, implicacions socials i poítiques, caricatura, repressió i control social, costums quotidians i fins i tot l’urbanisme) hi són tractats, insistint en el cas català i barceloní. Però, igual que les cantates de Bach que hi sonen de fons, no és difícil endevinar-hi un baix continu més enllà del tema principal: l’estatut de la imatge i més concretament, de la icona com a imatge única, que l’aparició de la imprempta posà en crisi amb la seva capacitat de reproducció il·limitada. Ho revela la segona i última part de l’exposició, amb el seu festival de gravats a partir d’obres pictòriques.

6. Petites exposicions: Ramon Pichot.

Quan una obra Ramon Pichot es veu sense mirar-se’n la firma, la primera reacció sempre és relacionar-lo amb algun altre artista de la seva època. La monogràfica que li dedica el MNAC, seguint la seva tasca de recuperació dels noms menys coneguts del nostre art de principis de segle XX, mostra d’una manera clara la raó d’aquestes confusions recurrents: Pichot, efectivament, va navegar, amablement i correcta, per l’atractiva varietat d’estils que li oferien els seus contemporanis. Només en la sèrie d’aiguaforts editats per Charles Hessèle a París hi hem sabut veure el seu caràcter, amb una força que potser amaga altres sorpreses. L’exposició s’acompanaya amb un catàleg-estudi del mateix títol, Ramon Pichot. D’els Quatre Gats a la Maison Rose, a càrrec d’Isabel Fabregat i altres (en venda aquí).

7. Novetats i temptacions.

Ja és oficial; aquest blog està literalment en un núvol, de fet, el Núvol: un cop al mes hi trobareu un top ten d’allò que s’hi hagi anat publicant. D’altra banda, a l’apartat Obres de la web d’aquest vostre segur servidor, hi he afegit algunes de noves, fins a fer la vintena. Moltes d’elles ja són en d’altres mans, però d’altres, efectivament, encara estan disponibles.

Set per set: De Mònaco a Iraq.

1. Morgan, el jutge.

Als jutjats de Mònaco, en el cas que enfronta Yves Bouvier amb el seu antic client, el col·leccionista rus Dimitry Ryboliev, sobre les seves comissions com a consultor (o simplement venedor), el suís, conegut com els “Rei dels Ports Francs”, està gaudint dels avantatges de tenir un jutge, Morgan Raymond, que no dóna res per sabut i planteja al magnat rus les preguntes difícils, especialment sobre tractes similars amb altres consultors (article a Bilan, via artnet). Morgan es va fer càrrec del cas fa uns mesos, després que el primer jutge assignat sorprengués tothom demanant un trasllat a les illes Reunió (notícia a Le Temps).

2. Fred, l’historiador de l’art.

Foto: www.fredgmeijer.com

El servei de notícies de CODART informa que el Dr. Fred G. Meijer, un especialista en pintura holandesa de l’Edat d’Or, ha deixat el RKD, on era el punt de referència com a Senior Curator, i ha obert una consultoria pel seu compte, a www.fredgmeijer.com. Ofereix serveis d’atribució (sense valuació econòmica), classes magistrals, conferències, assaigs i catalogació de col·leccions.

3. Manuel, el director.

Foto: Il Giornale dell’Arte.

L’obertura del “Louvre de les Dunes” a Abu Dabhi ha estat finalment anunciada per al proper 11 de novembre. Il Giornale dell’Arte us ofereix una entrevista exclusiva amb el seu director, Manuel Rabaté.

4. Ens veiem a Berlín…

Foto: Gemäldegalerie.

…per veure reunides totes les taules que han sobreviscut del Díptic de Von Melun de Jean Fouquet, acompanyades d’altres obres del mestre i dels seus contemporanis, a l’exposició que li dedica la Gemäldegalerie, fins al 7 de juny de 2018.

5. I a Florència, més endavant,…

Foto: Biennale de l’Antiquariato.

… a la 30 Biennale de l’Antiquariato (des del 29 de setembre fins al 7 d’octubre), la primera després dels canvis introduits a legislació italiana sobre exportació de béns culturals mobles. Aquests canvis van seguir, en gran part, les conclusions del simposi organitzat per la mateixa administració de la Biennale al març d’aquest any.

6. I per què no a Nova York…

Foto: Coberta dels Evangelis de Lindau, The Morgan Library.

… per veure Magnificient Gems: Medieval Treasure Bindings a la Morgan Library, una petita exposició que reuneix la seva magnífica col·lecció d’enquadernacions medievals amb joies (a més a més del seu  Beatus de San Salvador de Tábara).  Però si no us ve de gust el viatge, cap problema, perquè la Morogan té en línia una gran part de la seva col·lecció, amb milers de fotografies i molt bons comentaris.

7. El blog de l’ARCA.

Un dels millors blogs sobre protecció del patrimoni històric i de criminologia sobre béns culturals és el que publica ARCA, (Association for Research into Crimes Against Art). La seva última entrada és sobre un arxiu de documents hebreus iraquians, que les autoritats dels Estats Units retornaran a les iraquianes el proper any. També serveix per aprendre què fer quan papers i llibres es mullen: refredar-los.

Set per set: De Valldoreix als vostres clients.

1. En bones mans.

Foto: www.cataloniasacra.cat

L’últim número de RESCAT, la revista bianual del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, (Valldoreix) és un testimoni més del  seu treball continuat amb el patrimoni eclesiàstic. A més a més d’una entrevista a Mn. Jesús Tarragona Bay, figura clau en la recuperació del patrimoni lleidatà, hi trobareu els estudis de restauració del finestral romànic del campanari de la catedral de Solsona (que es pot veure directament, gràcies a la inspirada renovació del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona de 1983 i 1989) i les arcuacions del claustre del monestir de Bellpuig de les Avellanes, la restauració de 31 peces d’orfebreria del Museu Diocesà d’Urgelll i, sobretot, l’informe de la restauració del 2015 de la Mare de Déu del Patrocini de Cardona.

2. Grandeur.

Foto: Gallerie Kugel

Coincidint amb la Biennale de Paris (de l’11 al 17 de setembre), la galeria Kugel acostuma a oferir una exposició escollida, oberta al public a la seva seu a l’Hôtel Collot. La novetat d’aquest any és que ocuparà la nova extensió dels seus espais, ja impressionants (article a Antiques Trade Gazzette, pagant).

3. Tefaf NY.

Foto: Jaime Eguiguren

L’extensió americana de la fira TEFAF ja ha publicat la seva llista d’expositors i algunes de les obres que s’hi podran veure (i comprar). Entre elles hi ha aquesta Mare de Deú amb el Nen i àngels músics, recentment atribuïda al Mestre de Belmonte (146×121 cm) i oferta per Jaime Eguiguren. Les portes a la Park Avenue Armory deNew York s’obriran el 27 d’octubre, només durant  6 dies.

4. Més catàlegs digitals.

Foto: WPI

El Wildenstein Platter Institute segueix la tendència mundial i publicarà en línia no només el vast arxiu Wildenstein, sinó també els catàlegs raonats d’Edouard ManetBerthe MorisotClaude Monet. El WPI neix de l’associació entre el Wildenstein Institute i Hasso Platter, el co-fundador del gegant tecnològic SAP SE I i l’home darrera de, entre altres iniciatives, l’exitós Museum Barberini a Postdam. Ara que ja quasi tothom està convençut dels avantatges dels catàlegs raonats on-line, potser és bo recordar els pioners com la Fundació Dalí, que continua la feina iniciada al 2004.

5. Miró presenta Dalí a Breton.

Foto: Ajuntament de Girona

L’Ajuntament de Girona ha volcat a la xarxa el fons digitalitzat de les Galeries Dalmau, cedit pels hereus de Rafael Santos Torroella arran de l’adquisició de les seva col·lecció d’obres d’art. Entre els documents, hi trobareu aquesta carta de presentació de Salvador Dalí, escrita per Joan Miró a André Breton, el 10 de març de 1920 i el catàleg amb preus de la primera exposició en solitari de Miró, dos anys abans.

6. L’incansable.

Si sou una mica de la vella escola i, potser per això, us sentiu amb energia, no us perdeu l’entrevista a Philippe de Montebello a Artnet, aquí i aquí. Està decidit a ressuscitar la Hispanic Society of America de Nova York, que de moment ja estrena web.

7. Ja se sap.

Sonarà a  cosa sabuda per als qui estan introduïts, però en aquest article d’Artnet hi torbareu bons consells bàsics per al col·leccionista d’obra antiga, com per exemple, no fer gaire cas de qui us digui que una obra concreta pujarà tantíssim amb els anys. Només hi afegiria l’enorme plaer que suposa la descoberta  i la recerca d’una bona obra.

Set per set: De Florència a Lisboa.

1. Tan senzill.

La casa de subhastes florentina Pandolfini ha decidit encarar, d’una manera senzilla i encertada, el problema de subhastar obres catalogades i, per tant, sotmeses a tanteig, retracte i, sovint, a prohibició d’exportació: en farà una secció específica en la seva propera subhasta – amb un bell títol: Opere di Eccezionale Intresse Storico-Artistico. Així tothom sap a què juga.

2. Noves regles a Itàlia.

La iniciativa de Pandolfini s’enmarca dins de les novetats introduïdes pel nou Codice dei Beni Culturali que el senat italià acaba d’aprovar. Tal i com ens explica Il Giornale dell’ Arte a partir d’ara es permetrà automàticament l’exportació de (a) totes les obres que no tinguin més de 70 anys (abans eren 50), sempre que no hagin estat catalogades com béns rellevants del patrimoni històric i (b) les obres de més de 70 anys amb un valor de fins a 13.500 €, la declaració del qual haurà de ser ser presentada pel venedor.

3. Factor de museus.

El FAZ publica una necrològica de Martin Roth, l’antic director dels museus de Dresde i del Victoria and Albert Museum a Londres, firmada per Ulrich Raulff. Li troba un nom, “Museummacher” ( “el factor de museus”)  i subratlla que:

“Roth era un geni de a l’hora d’aconseguir fons, i no en tenia vergonya, perquè sabia molt bé quina mena de gasolina necessita el motor més important de l’èxit d’un museu. Aquest motor és la recerca”.

artnet trobareu una recensió del seu últim llibre, Widerrede, publicat pòstumament.

4. El palau de l’eco.

Foto: Ajuntament de Barcelona

En la polèmica al voltant de la l’ús del Pavelló de Victoria Eugenia a Montjuïc (que segons l’anunci de sorpresa a principis d’agost, s’acabarà de definir amb un acord que s’haurà de firmar al setembre i executar durant un any d’obres), potser seria útil que les dues parts, Ajuntament i MNAC, diguessin clarament quins plans tenen per l’espai (o haguessin tingut). En tot cas, diria que el MNAC sempre està a temps de fer de la necessitat, virtut i aprofitar el fet de poder sol·licitar l’espai tantes vegades com el necessiti, sense haver de carregar amb la seva gestió dia a dia.

5. Una proposta.

Foto: Alma Mater, Saragossa.

Us animaríeu a fer les vostres pròpies propostes d’exposició per al nou espai? La meva seria “Or per a la catedral. Orfebreria religiosa medieval a la Corona Catalano-Aragonesa”, amb préstecs dels tresors de les catedrals (Saragossa, Barcelona, Girona, València), de museus (Victoria and Albert, Musée de Cluny, Metropolintan) i col·leccions privades. La presentació podria ser tan suggerent com la del Museu Diocesà de Saragossa, que opera sota el nom de Alma Mater Museum.

6. Una altra proposta.

Els pavellons que usa la Fira.

El pla de la Muntanya dels Museus per a Montjuïc va rebre moltes crítiques, segurament justificades, pel volum d’obres que suposava. Però potser ens podríem quedar amb la idea que hi havia darrera i apostar per una Avinguda de Maria Cristina que reunís, al seu voltant,  els museus que ja hi ha, les facultats universitàries del ram (Història de l’Art i Belles Arts), la Biblioteca d’Art, algun centre de formació i recerca sobre restauració i per què no, els organismes públics encarregats de cultura (Departament, ICUB, etc) – a més del pavelló d’exposicions, és clar. De fet, aquest és el plantejament que s’acabarà de completar amb el Humboldt Forum a la Museuminsel original, a Berlín – encara que allà encara discuteixen si l’han encertat pel que fa a forma i funció, és a dir, un palau imperial prussià reconstruït i una col·lecció heretada en part del colonialisme; el director Neil McGregor intenta respondre-ho en aquesta entrevista al Zeitonline  i en aquesta al FAZ  (pagant).

7. I si no, sempre ens quedarà Lisboa.

 MNAC vs. MNAC.

 

Set per set: De Los Angeles a Vic

1. La Getty compra i com.

Foto: Sotheby’s

La fundació Getty ha anunciat la major compra de dibuixos de la seva història, un grup de 16 obres de Miquel Àngel, Andrea del Sarto, Parmigianino, Beccafumi, Rubens, Barocci, G.D. Tiepolo, Degas, entre altres. Inclou El caçador d’àligues venut a Sotheby’s el 2010 per 881.250 lliures. Tots provenen de la mateixa col·lecció britànica, de la qual la Getty encara pot obtenir-ne més peces. Articles al The New York Times, Los Angeles Times; nota de premsa, amb la llista completa d’obres, a la web de la Getty i al The Art Newspaper, imatges i una suggerència de qui pot ser el col·leccionista.

2. Colección Delgado

Las Provincias primer i l’Ars Magazine més tard, ens informen de la cessió per 5 anys de 32 obres , de la Col·lecció Delgado, moltes d’elles inèdites, al Museu de Belles Arts de València. Entre els autors inclosos, hi ha Velázquez, Cajés, Meléndez, Murillo, però també Ramsay. Ara s’en fa una exposició fins al 29 d’octubre i el catàleg està firmat per José Gómez Frechina, que ha estat instrumental per a l’acord, i David Gimillo Sanz, conservador al Museu.

3. Restauració, pas a pas.

Foto: MBA Valencia

A la web del mateix Museu de Belles Arts de València hi trobareu, per capítols de 5-10 minuts, el procés de restauració en curs del seu Retrat eqüestre de Francesc de Montcada, de Van Dyck.

4. Cara a cara a la National Portrait Gallery.

Foto: NPG

Fins al 22 d’octubre, la National Portrait Gallery de Londres mostra The Ecounter, una atractiva exposició de dibuixos de  retrats del Renaixament i del Barroc, provinents de col·leccions britàniques, amb obres de Holbein, Rembrandt, Leonardo i altres. Les critiques han estat entusiastes, com aquesta de Alistair Sooke al The Telegraph.

5. I el 2020, Morosov.

Si, a pesar d’algunes falls en la instalació, vau disfrutar de la col·lecció Txukin a la Fondation Luis Vuitton de París, esteu d’enhorabona: han anunciat que a la tardor del 2020 portaran la col·lecció dels seus contemporanis els germans Morosov. Per conèixer les relacions socials I professionals entre ells, val la pena la biografia de Natalia Semenova i André Delocque: Chtchoukine. Le patron de l’art modern, ed. La Collection Chtchoukine, Paris, 2016; 400 pàgs. The Art Newspaper ens recorda a Pierre Konowaloff, un hereu dels Morosov molt actiu.

6. La caixeta de ciment.

Foto: Musée de Cluny

Aquest és l’aspecte que tindrà l’entrada del Musée de Cluny a París una vega hagin acabat els treballs de construcció – a finals d’aquest any, si tot va com està previst. Podeu veure el projecte complert de renovació, anomenat Cluny 4 i que afecta també a l’interior i als recorreguts, a la secció que s’hi dedica a la web del museu.

7. Fins d’aquí 125 anys?

Foto: MEV

El blog Mev125 tanca.  El van obrir, fa un any, a l’excel·lent web del Museu Episcopal de Vic, per tal de celebrar el seu 125è aniversari. Des d’aquí el saludem i li donem les gràcies, perquè les seves 40 entrades han estat un exemple de com difondre coneixement i bona informació d’una manera ben planificada, clara i amena. Tots hem après sobre la història del museu, les obres que conserva i la gent que l’ha fet possible – entre ells, el Dr. Eudald Junyent (1901-1978), després de renunciar a una prometedora carrera a Roma. Els continguts quedaran disponibles en obert.

Set per set: De Bilbao a on us portin els vostres somnis.

1. Paret, amb descompte.

Foto: MBA Bilbao

El Museo de Bellas Artes de Bilbao ja exposa la primera compra de Miguel Zugaza com a nou director: un magnífic coure de Luis Paret y Alcázar (Madrid 1746-1799), El port de Bermeo (60 x 83,5 cm). Va quedar desert a la subhasta de la col·lecció d’on prové a Christie’s, el 7 de desembre de 2016. Allà es es va presentar amb una estimació d’entre 1.200.000 – 1.800.000 lliures i ara s’ha adquirit per 900.000 €, segons la notícia d’EFE. El museu ha penjat un comentari sobre l’obra.

2. Guanya Torí.

Foto: Il Giornale dell’ Arte

A més a més del conegut Museo Egizio i l’exquisida Galleria Sabauda, Torí mostrarà, a partir del gener de 2019 la llegendària i privadíssima col·lecció del difunt Francesco Cerrutti, explica Il Giornale dell’Arte i artnet news. Comprèn unes 300 pintures i escultures molt escollides, des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies, a més de 200 llibres i unes 300 peces de mobiliari. Obrirà al Castello di Rivolo, fet que, segons la seva directora Carolyn Christov-Bakargiev, el convertirà en “el primer museu d’art contemporani a incorporar una col·lecció enciclopèdica”. Al The Art Newspaper Anna Sommers fa d’un retrat de Cerruti i anuncia d’una jornada dedicada a ell per a l’any que ve.

3. Sacharoff viatja al nord.

Foto: Museu d’Art de Girona

S’acaba d’anunciar el lloc i data de la retrospectiva d’Olga Sacharoff (1889-1967): “Olga Sacharoff. Pintura, poesia, emancipació” al Museu d’Art de Girona a partir del 25 de novembre. Està comissariada per Elina Norandi i, per la crònica de la pressentació que Maria Palau ha publicat a El Punt Avui, serà el moment de redescobrir-la, després de la retrospectiva de la Fundació de Caixa Catalunya a la Pedrera al 1994 (aquí trobareu el catàleg). És l’acte central de l’Any Sacharoff, amb activats també a Barcelona, on residí de 1940 a 1967.

4. Rosa Maria Malet, segona part?

Foto: El Punt Avui

Rosa Maria Malet es retira com a director de la Fundació Miró després de 37 anys i ha concedit  entrevistes a l’Avui,  El País i  l’Ara. Però potser no és la última vegada que la sentim parlar en públic: “No estic fent cap proposta ni oferiment, però si m’ho preguntessin, potser podria tenir la meva opinió i pensar en certes opcions”, respon a Catalina Serra, de l’Ara, quan li pregunta si es veu donant la seva opinió sobre gestió cultural pública en una Catalunya post-referèndum. El termini per presentar candidatures al seu càrrec s’acaba el proper 21 de juliol (les bases aquí).

5. Fortuny revisitat.

Foto: Museo del Prado

Entre el 21 de novembre del 2017 i el 18 de març del 2108, el Prado exposarà una gran retrospectiva de Marià Fortuny (1838-1874). “Serà una mostra excepcional i irrepetible, donat que a més d’incloure les seves aportacions com a pintors, aquarel·lista, dibuixant i gravador, s’exhibiran exemples de l’exquisida col·lecció d’antiguitats que atresorava en el seu tallers, objectes preciosos que demostren el seu interès per l’observació atenta i expliquen el seu refinament en captar les qualitats, el color i la llum en les seves pròpies creacions artístiques”, diu l’anunci. S’hi inclourà la còpia del Sant Andreu de Ribera que vaig tenir la sort de proporcionar al museu.

6. El director francès que tots portem a dins.

Foto: Connaissance des Arts

Segur que sempre heu somiat de dirigir un gran museu francès. A Connaisance des Arts us proposen un test per saber quin.

7. Mentrestant…

Si els vostres somnis són però més modestos, encara sou a temps de presentar la vostra candidatura per dirigir el Palais Galliera- Musée de la Mode a París (fins el 15 de setembre), els Musées de la Ville de Béziers (fins al 31 d’agost) o el Musée de la Ville de Challon (fins el 15 de setembre). Tots els detalls de les convocatòries al blog museesemplois.worpress.com.

 

Set per set: De Sixena a Washington.

1. Itàlia, capital Sixena.

Foto: Stuker

Entre les descobertes d’aquesta temporada destaca aquesta Adoració dels Reis Mags (155,5 x 130,5 cm). Va sortir com a “Escola Italiana, s. XVI” a Stuker, Berna, el passat 20 de juny i el seu preu de sortida de 5.000 francs suïssos va disparar-se fins als 130.000 francs suïssos finals. Pot adscriure’s amb prou seguretat al Mestre de Sixena i podria pertànyer al retuale major del monestir que li dóna nom – el seu Naixement per al mateix retaule, ara el Prado, medeix 171,5 x 130,5 cm i els 16 cm de diferència podrien explicar el tall brusc a la part inferior de la taula.

2. Ha arribat el temps per Venusti?

Foto: Christie’s

A la darrera Old Masters Day Sale de Christie’s (7 de juliol), aquest fi Davallament atribuït a Marcello Venusti (?1512/1515 – 1579) va superar amb escreix l’estimació de 20.000 lliures, fins a arribar a les 115.000 lliures del preu final (incloses les comissions). És un rècord per l’artista que, com assenyala el títol del catàleg de la seva obra que està preparant Francesca Parrilla, encara ha de sortir de l’ombra allargada del seu amic Miquel Àngel (Marcello Venusti, un pittore all’ombra di Michelangelo, ed. Campisano, Roma). A The Telegraph hi ha un bon resum dels millors resultats de les vendes d’Old Masters.

3. Ja està aquí.

Foto: Yale

Amb molta antelació respecte el dia de la inauguració, ja s’ha publicat el catàleg de l’exposció Murillo. The Self-portraits, primer a la Frick Colecction (entre el 30 d’octubre I el 2 de febrer de 2018) i després a la National Gallery de Londres (entre el 28 de febrer I el 21 de maig de 2018). El firmen Xavier F. Salomon, Chief Curator a la Frick i Letizia Treves, Curator of Later Italian, Spanish, and French 17th century Paintings a la National Gallery.

4. Rigaud reobert.

Foto: L’Indépendant

Després d’una reforma de 9 milions d’euros, el Musée Rigaud de Perpinyà va tornar a obrir les seves portes el maig passat. Didier Rikner no n’està gens convençut. En tot cas, hi continua exposat el gran Retaule de la  Trinitat del Mestre de la Llotja de Mar de Perpinyà  i, com a novetat,  hi arriben diverses obres d’Aristídes Maillol prestades per la Fundació Dina Vierny.

5. Nonell terrible.

Foto: NCWAW

En aquest interessant article a la revista online Nineteenth Century Art Worldwide,  la doctorant Maria A. Dorofeeva defensa que la recepció, furiosament negativa, de l’exposició de les Gitanes de Nonell a la Sala Parés de 1903, va ser deguda a dues causes complementàries. La primera seria que Nonell hi trencava el tòpic de les gitanes que les volia  andaluses, exòtiques, festives i folklòriques i les presentava, al centre neuràlgic de la vida artística burgesa, com a conciutadanes que patien els rigors de la pobresa extrema i la marginació en una Barcelona i una Catalunya que es volien veure només modernes i triomfants. En aquest sentit, esdevenien molt més intolerables que els Cretins presentats anys abans amb èxit, convenientment isolats en les llunyanes valls pirinenques. La segona causa seria que Nonell assenyalava un grup social que, per causa del seu rebuig a barrejar-se amb altres grups, posava en risc la barreja racial que, segons els teòrics racials hispànics de l’època, era el tret distintiu del vigor de la població espanyola – una visió que anava radicalment en contra de la idea de puresa racial més pròpia del nord d’Europa. No tracta aspectes relacionats amb l’estil, igualment trencador i potser, igualment rebutjable als ulls dels crítics que no li perdonaven el tema. D’altra banda, potser algú s’animi a fer un segon estudi, en què es ressegueixi com aquestes obres, aleshores rebutjades, s’han acabat convertint en un signe de gust artístic i, de fet, en un dels monuments culturals del país – i només del país, per què més enllà de les nostres fronteres, encara no han estat prou reconegudes.

6. És un hospital? És la nova seu de l’OTAN? No, és un museu!

L’edifici del nou Museo de las Colecciones Reales, encara per inaugurar, ha guanyat el premi FAD d’Arquitectura 2017. No m’acaba de convèncer.

7. Alternatives

Foto: Artsy

Artsy publica un article atractiu sobre nous edificis per a col·leccions d’art; entre ells, el National Museum of African American Art a Wahington de David Adjay.

 

20.06.2015. De Barcelona a Basilea

1. Amunt, amunt.

 imatge1

Aquesta Escola Espanyola – Cercle de José de Ribera es va disparar del preu de sortida de 4.000 € fins als 350.000 € de martell. Podrra ser ben bé del mestre, però tampoc s’hauria de descartar a Juan Do (Sant Jeroni, oli sobre tela, 135 x 102 cm, La Suite Subastas, Barcelona 18 de juny de 2015, lot 32).

 

2. Una Pietat naturalitzada. 

imatge2  

El que sortia a Alemanya com l’obra d’un Italinienischer Meister, al final ha resultat ser una de les poques taules atribuïdes al Maestro de la Piedad, que va treballar a Toledo cap a 1400 sota una clara influència napolitana o sud-italiana. Ara pertany a una col·lecció privada.

 

3. Un viatge amb Mr Wiseman.

 

 

 imatge3.1

El documental National Gallery de Frederick Wiseman sembla més una obra de teatre filmada que s’obre amb una discussió un pèl tòpica sobre els museus i els seus públics i s’acaba amb l’escena sublim de dos ballerins professionals actuant davant els olis de Ticià Diana i Acteon i la seva parella Mort d’Acteon, per tal de celebrar la seva reunió després de segles de separació. És un viatge des del discurs sobre l’art fins a la seva contemplació.

 

4. La ruta grega.

 

imatge4.1

imatge4.2

Fins a principis de juliol, es pot veure la magnífica Defining Beauty al British Museum. Menttrestant, al Museu Marés de Barcelona, Maillol i Grècia  explica les lliçons que l’escultor rossellonès va prendre dels kourós i els exemples arcaics grecs, confirmades durant el seu viatge entre abril i maig de 1908. La tesi que defensa el comissari Alex Susanna és que l’estil poc narratiu, restringit en les formes de Maillol (exemplificades pe la seva Mediterrània de 1905) va obrir la porta a l’abstracció en l’escultura moderna.

 

5. Picasso, després.

 

imatge5

Al MOMA, Picasso Sculpture  obre el proper 14 de setembre i serà útil per continuar explorant l’evolució de l’escultura moderrna. Segons David Ebony a Art in America, inclourà el  Cap de Fernande  de 1909 – i esperem que també la Guitarra de 1912.   

 

6. Avís legal.

 

  imatge6 

Rebecca Foden era l’advocada de Mr Thwaytes en el cas contra Sotheby’s sobre un pretès Caravaggio. Van perdre, però aquí dóna alguns bons consells sobre consignar obra a una subhasta.

 

7. El retorn del fill pròdig.

 

 imatge7 

La notícia més evident de la planta baixa de l’Art Basel d’aquest any va ser el retorn de Helly Nahmad, amb un estand espectacular (articles a Artnet i Artnews). Però no tot eren peces grans de grans noms. A mi també em va cridar l’atenció que, com si fos un museu, fos capaç de reunir aquests tres olis de Miró, tots del mateix any 1944 i tots de la mateixa sèrie. No vaig preguntar preus.