Set per set: Grans formats.

 

Carlos Vázquez Úbeda (1869-1944), Mozos de Escuadra, oli sobre tela, 199 x 247 cm, firmat i datat a l’angle inferior esquerre: “Carlos Vazquez 1906”

L’aparició del contundent quadre de Carlos Vázquez Úbeda a TEFAF, a l’stand de Jack Kilgore, m’ha fet pensar en una categoria d’obres del nostre art, les de gran format de fi de segle XIX i principis del XX,  que surten al mercat molt de tant en quant. Viuen la paradoxa de ser considerades, sovint també pels propis autors, com les seves màximes creacions, però justament per ser de mides massa ambicioses i massa representatives d’un gust o un món que es creuen superats, es troben amb dificultats serioses. El seu destí natural hauria de ser els museus, però aquests no s’hi acaben de llançar per manca d’espai o per inseguretat sobre com seran rebudes – esperem que la situació canvïi!  El cas de l’oli de Carlos Vázquez és paradigmàtic. L’obra, exposada i premiada a Madrid, París i Buenos Aires (on va ser adquirida al 1908) supera moltes de les altres de l’artista, per la força de la seva execució i pel tema,més atrevit que les seves recurrents escenenes costumistes d’interior. Però caldria un esforç pedagògic important abans que una institució gosés adquirir una representació tan clara de discriminació racial.

Antoni Fabrés i Costa (1854-1938), La pena del lladre, aquarel·la sobre paper, 137 x 73 cm, signat a l’angle inferior esquerra, “A. Fabrés/Roma 11Xbre 83″‘.

Encara és més evident el cas d’aquesta extraordinària aquarel·la d’Antoni Fabrés, monumental tenint en compte la seva tècnica, recentment subhastada a Londres per Christie’s. És l’obra que va consolidar l’artista: exposada a la nova galeria de la Sala Parés de Barcelona poc després del seu retorn de formació a Roma, l’èxit fou tal que s’hi va mostrar en diverses ocasions, de manera intermitent entre 1884 i 1886. Les mencions a la premsa es van multiplicar, fins al punt que Fabrés en va fer una rèplica pràcticament exacta (sense datar), que fou exposada i també premiada a Madrid i Munich i va ser adquirida per l’Estat espanyol. Amb tot, l’orientalisme a què respon, retratant un càstig fantasiós i exagerat, i l’humor que usa (la cartel·la sobre el condemnat diu “Mou-te lladre!”) no fan fàcil la seva entrada en una institució.

Laureà Barrau (Barcelona 1863 – Eivissa 1957), Via Crucis d’Olot o El Camí de la Creu a Catalunya, c. 1894, oli sobre tela, 182 x 198 cm, firmat a l’angle inf. esq.: “L. BARRAU”.

Exposada al Salon de la Société Nationale des Beaux-Arts de Paris a l’abril 1894 i l’any següent a la Sala Parés de Barcelona, aquest gran oli  actualment en una col·lecció privada espanyola desp´res de ser recuperada a l’Uruguai, és la culminació de la primera època de Barrau. L’obra deu molt a la influència del seu mestre Pascal Dagnan-Bouveret (1852-1929) i les seves visions de la religiositat rural bretona, però Barrau se n’escapa eliminant qualsevol anècodta, adoptant un estil més clar i directa i, fidel a un realisme sense gaires concessions, introduïnt aspectes tan suggerents com l’avorriment de la noia més jove.  L’escena retrata una processó encara viva, el Via Crucis al Montsacopa, prop d’Olot. Es pot considerar una de les obres clau del ruralisme català, sempre tendent a religiositat. Però està clar que, des del punt de vista comercial, Barrau la va encertar quan, poc després d’aquesta obra, es decidí per seguir a Sorolla i les seves escenes lluminoses mediterrànies. Hi ha un dibuix prepratori  de l’obra al Museu de Terrassa.

Arcadi Mas i Fondevila (1852-1934), Porcessó davant de l’ermita de Sant Sebastià a Sitges, oli sobre tela, 298 x 146 cm, firmada i datada al 1907.

Són abundants els olis que Mas i Fondevila va dedicar a Sitges, als seus racons i a la seva gent, però comptadíssims el que presenten una visió tan àmplia i tan completa com la d’aquesta obra. Per les seves mides, probablement es tracta d’un encàrrec. El tema i la intenció és clara: mostrar el poble reunit, net i lluminós, en totes les seves edats i classes socials (inclòs el que sembla un foraster amb canotier), atret per la processó que ha començat en un dels llocs més bells de la vila: una escena idílica que s’esqueia perfectament al paper de refugi que s’havia assignat a Sitges i altres poblacions de la costa, lluny d’una Barcelona cada cop més convulsa. La figura del sant venerat s’assembla a Sant Isidre, fet que casaria amb els matolls florits del primer terme, que s’aproximen a la ginesta. Es tracta d’una obra major de l’artista, sense sort, de moment.

Set per set: De Maastricht a Lovaina

La gran setmana.

Resultat d'imatges de tefaf

Aquesta setmana és la gran setmana, la inmensa setmana perquè és la setmana de TEFAF, la fira més important d’art antic i cada cop més modern del món. Aquests són els links a alguns dels articles publicats a la premsa internacional: FAZ, SZFinancial Times, ADLe Monde, Le Figaro, La Tribune de l’Art, Il Giornale dell’Arte  – amb una entrevista al chairman de la fundació de la fira, Nanne Dekking, on s’esmenta la novetat presentada al simposi dels primers dies: la base de dades Artory  que, basada en la tecnologia blockchain, busca aportar transparència al mercat de l’art, sobretot pel que fa a la procedència de les obres. Per part meva, la intenció era destacar algunes peces d’interès personal i ho aniré fent a mesura que els antiquaris corresponents em vagin enviant les fotografies demanades. De moment puc parlar d’aquestes dues que veieu a continuació – però com que no són gaires, ho arrodoneixo amb les notes d’unes hores a Lovaina.

Creu de Barcelona.

Aquesta atractiva creu reliquiari, d’ànima de fusta i plaques d’argent daurat, té punxó de Barcelona. Pel que sembla inèdita, prové de la col·lecció Seligmann i la presenta ara Brimo de Larousilhe. Està datada a finals del s. XIV i presenta un perfil flordelisat, amb els florons en forma de fulles de roure. Els esmalts estan treballats en talla baixa. Al revers, la placa central presenta Crist amb majestat i les laterals que la rodejen, els símbols els quatre evangelistes al revers. A l’anvers, a la part central trobem el reliqquiari amb una coberta de cristall de roca,  rodejat d’ un àngel a sobre, dos plaques en blau amb perles d’esmals (cels estrellats?) als braços i Adam al peu, totes quatre amb foradets per a incorporar-hi una figura de Crist.

Anchieta.

Lullo Pampoulides són uns antiquaris joves que han entrat amb força des de la seva obertura a Londres fa poc més de 3 anys. A TEFAF han fet el pas directament de la secció de promeses Tefaf Showcase on van exposar l’any passat, a la secció general on exposen ara. El seu stand tenia una de les descobertes de la fira, un Sant Pere acabat d’atribuir a Simon Vouet. També tenien aquest baix relleu monumental (165 x 128 cm amb el marc), inèdit, tallat pel navarrès Juan de Anchieta (1531-1588) cap a 1575-1580, amb la policromia atribuïda a Juan i Antonio Elexalde. Representa La Decapitació de Sant Joan Baptista amb aquell romanisme robust que degué consolidar durant la seva estada a Valladolid. La peça és una mostrari esplèndit del seu domini de les diferents tècniques de talla, des l’arquitectura esgrafiada fins al cap pràcticament extempt del sant, inclinat cap a fora com per facilitar la feina al botxí. L’estat de conservació de la policromia és excel·lent i s’ha recuperat després d’una curosa restauració.

Vist a Lovaina.

Entre Maastricht i Brussel.les queda Lovaina a menys de 30 minuts de tren i la visita és totalment recomanable. Hi ha un bitllet turístic que per 16 euros et dóna accés, primer, al tresor l’església de Sant Pere. L’edifici és una meravella gòtica, incabada, i al tresor, instal·lat al deambulatori, hi trobareu dos Dieric Bouts (el més conegut un elegant Sant Sopar a la capella de la Fraternitat del Sant Sacrament que l’encarregà), la còpia més antiga del Descendiment de la Creu de Rogier van der Weyden (l’original, comandat pel gremi de ballesters de la ciutat i ara al Prado, havia tingut un èxit esclatant) i altres sorpreses que una magnífica audioguia us anirà descobrint. El segon lloc on podreu entrar és el conegut Ajuntament, amb visita guida en neerlandès i francès inclosa: el més destacable és la riquíssima façana, parlant gràcies a un programa d’escultura (completat al segle XIX per la insistència de Victor Hugo) que exalça les virtuts cíviques i subratlla el paper central de la corporació en la vida ciutadana. L’interior, molt reformat també al XIX, és interessant per fer-se una idea de les dimensions dels espais i per descobrir la sala de deliberacions, que era l’empleçament original de la Justícia d’Otto III, altre cop de Dieric Bouts i conservat al Museu de Belles Arts de Brussel·les. També té una façana amb ganes d’explicar coses el tercer edifici a visitar, la Biblioteca de la Universitat, aixecada al 1921 per substituir la que les tropes alemanyes cremaren al 1914 i dissenyada per l’americà  Whitney Warren com un monument a la victòria aliada (al 1940 es va haver de tornar a reconstruir, aquesta vegada per culpa de les bombes). L’exterior és  un dels últims xemples de l’estil neorenaixentista flamenc (la primera gran manifestació del qual havia estat el Rijksmuseum d’Amsterdam); a l’interior trobareu una impressionant sala de lectura déco amb grans finestrals que no us podeu perdre. Sí que podeu prescindir en canvi  de l’èpica pujada a la torre dels 300 esgraons: des de l’aire la ciutat no té gaire d’especial, potser perquè va ser bombardejada amb ganes. El quart i últim edifici és el M Museum, el museu de la ciutat, que per als amants de la museografia més rabiosament moderna suposo que deu ser el paradís. En efecte, aconsegueix ensenyar obres d’art sense parlar d’història de l’art, sinó de tot una altra sèrie de temes que segur que deuen ser interessantíssims (com funciona la visió de l’ull humà, quina olor feien els perfums que guardaven els pots de la co·lecció, i així anar fent). Per sort, algunes de les obres que hi ha, com l’increïble Tríptic dels Set Sacraments de Rogier van der Weyden  (restaurat al 2009) o algunes peces de la col·lecció d’escultura de la mateixa regió de Brabant, són unes obres mestres absolutes que s’eleven molt per sobre del discurs pobre amb que es pretenen presentar. Si encara us queden ganes, podeu tancar la visita amb un passeig que, passant per l’Oude Markt, us portarà al Groot Begijnhof, una meravella replegada en si mateixa, plena de racons inesperats. Si podeu, aneu-hi en bicicleta i així no us caldrà la marxa a pas lleuger per agafar el tren que us convé per arribar a l’últim vol a Barcelona.

Set per Set: de Barcelona a Basilea.

Venut a Barcelona.

De mica en mica, la fira FAMA a les Drassanes va guanyant reconeixement entre els col·leccionistes i una bona prova és que no va passar gaire temps abans que volés una de les seves joies d’enguany: aquesta taula de Pere Vall (doc. 1405-1411) amb Moisès rebent les Taules de la Llei (tremp i or sobre fusta, 87×82 cm., c. 1410), oferta per Palau Antiguitats. Es tracta amb tota probabilitat de la primera taula en un retaule català amb la imatge d’aquest episodi de l’Antic Testament i, per això, és també un dels primers exemples del recurs de la prefiguració – juntament amb el retaule del Sant Esperit que Pere Serra, un dels mestres de Vall, havia entregat a la Seu de Manresa al 1394. Igualment és molt plausible que formés part del mateix retaule de Vall del qual provenen les següents taules: Anunciació, Baptisme de Crist (ambdues al Museu de Solsona), i la Transfiguració (col·lecció privada) i la taula central amb la Pentecosta que encara es conserva a l’església de Sant Miquel de Cardona.

Per vendre a Madrid.

subasta escultura

Subastas Segre de Madrid acaba de revelat el lot estrella de la seva propera subhasta el proper 20 de març: aquesta elegant Mare de Deú de l’Esperança (oli sobre taula, 89 x 64 cm) del valencià Joan de Joanes (1510-1579). L’obra és sens dubte important i l’estimació de 100.000 €, si bé ambiciosa, no sembla exagerada (depèn, com sempre, del permís d’exportació). D’altra banda, potser és per la foto i cal veure-la en directe, però sembla que li manca una mica de l’energia i la solidesa que transmeten altres obres de l’època de maduresa de l’artista, com les taules del retaule per a Sant Esteve de València (al Prado) o el Sant Sebastià (oli sobre taula, 112 x 50 cm) venut per Sotheby’s Madrid al llunyà 1994 per 19 milions de ptes. Veurem.

Si us vau quedar amb ganes.

Félix Vallotton, L’assassinat, 1893, xilografia, 25 x 33 cm (full). Foto: Beurret-Bailly.

L’excel·lent assaig de Juan José Lahuerta al catàleg de la retrospectiva de Pere Torné-Esquius (1879-1936) l’any passat* apuntava la relació entre aquest i les obres de Felix Vallotton (Lausana, 1865 – París 1925). En tots dos casos, una imatge simplificada, d’aparença infantil, constrasta i potencia un missatge crític i incòmode. Qui tingui ganes d’adquirir alguna de les petites però potents xilografies del suís (i alguna escultura i dibuix), té una oportunitat el proper 21 de març, a la subhasta a Beurret-Bailly  de Basilea (lots 320 a 341).

*Juan José Lahuerta, “Viage al voltant de la meva cambra”, a Eduard Vallès i Elena Llorens (ed.) Pere Torné Esquius. Poètica quotidiana, Barcelona, 2017; p. 147-171 (podeu comprar el catàleg aquí).

Set per Set: De Washington a Poblet.

1. Retrospectiva de Sittow.

  

Michael Sittow, Mare de Déu amb el Nen (Gemäldegalerie, Berlin) i Retrat de Diego de Guevara (National Gallery of Art, Washington).

A través del blog  Real Clear Arts ens assabentem que la National Gallery of Art de Washington presenta una exposició que segurament tardarà a repetir-se: Michel Sittow: Estonian Painter at the Courts of Renaissance Europela primera retrospectiva de l’artista. Retratista prodigiós, està documentat entre 1469 i 1525  i fou disputat i requerit per les grans corts del moment. Aquí el coneixem sobretot per ser l’autor, amb Juan de Flandes (1460-1519), de les 47 taules del Políptic d’Isabel la Catòlica, una de les seves majors promotores. Un altre dels seus comitents hispànics destacats va ser Diego de Guevara, que posseïa també el Matrimoni Arnolfini de Jan Van Eyck, ara a la Natonal Gallery de Londres. A Sittow li havia encarregat un díptic, les dues taules del qual (la Mare de Déu amb el Nen i el retrat de Guevara en oració cap a ella) es reuneixen a l’exposició per primer cop en segles. L’exposició s’enmarca dins de les celebracions d’Estònia de la seva  proclamació com a república independent al 1918.

2. I onze que en deuen faltar.

Plat amb l’emperador Domicià, Barcelona, s. XVII, ceràmica, 38 cm. de diàmetre.
Antonio Tempesta (Florència, 1555– Roma, 1630 
L’emperador Domicià a cavall, mirant a la dreta, planxa 12 de Els Dotze Primers Emperadors de l’Antiga Roma, 1575-1630, gravat, Metropolitan Museum, NY.

Aquest esplèndit plat barceloní del s. XVII amb una representació de l’emperador Domicià es va subhastar recentment a Brussel·les i,  com ens va explicar l’antiquari que el va adquirir, es tracta d’una autèntica raresa, ja que és l’únic exemple conegut de ceràmica catalana amb una imatge basada en un gravat d’autor conegut; en concret, la imatge de l’emperador a cavall  creada per Antonio Tempesta entre 1575 i 1630. El número 12 que el plat inclou sota la figura permet pensar que tancava una sèrie dedicada als Cèsars (segons el cànon establert cap a l’any 119 per la De vita Caesarum de Suetoni), de manera que en algun moment deurien produir-se i potser encara existeixen els onze exemplars que van de Juli Cèsar  a Titus Flavi. Així, la importància de la peça es reforça perquè evoca un ambient en què la decoració domèstica integrava la presència del món clàssic, a través de les novetats italianes –  una tendència que a la ciutat ja havia tingut el precedent il·lustre de la gran casa de Miquel Mai (mort al 1546).

3. Un acord amb futur.

Una de les exposicions més interessant de l’any passat a Barcelona va ser Imatges per creure al Museu d’Història de Barcelona, basada en la col·lecció d’Antoni Gelonch i amb abundants gravats d’època moderna. Infatigable com sempre, el col·leccionista ha aconseguit tancar un acord amb la comunitat del Monestir de Poblet per a presentar una versió d’aquesta exposició al Museu del Monestir, com a primera concreció de la seva col·laboració per als propers quatre anys, durant els quals anirà promovent exposicions en aquell espai a partir de la seva àmplia col·lecció (estan pensades Joan Miró i el CosmosLa Bíblia gravada).

Set per Set: De Barcelona al ciberespai.

Només queden dos dies …

Resultat d'imatges de fama antic i modern

… per a la inauguració de FAMA, la Fira d’Art Modern i Antic de Barcelona (del 28 de febrer al 4 de març, a les Drassanes). Aquest any, amb 28 expositors, entre els quals una nova incorporació del Languedoc (Patrick Martin), la Fundació Fran Daurel i l’Associació per a l’Estudi del Moble. I, ho puc confirmar, amb més d’una i de dues novetats molt temptadores per als col·leccionistes d’art medieval. Vingueu d’hora, que després tot vola!

Té sentit?

Els seguidors d’aquest blog coneixen el meu interès especial, fins i tot obsessiu, per la regulació vigent de l’exportació de béns mobles antics i en particular, contra el poder extraordinari de l’Administració de prohibir-la, sense necessitat cap compensació econòmica. Amb aquesta mesura s’acaben creant dos mercats, l’exterior i l’interior, amb preus del tot desequilibrats; s’atribueix a l’Administració  un instrument de pressió injust a l’hora d’aquirir una obra d’art antiga i es dóna un incentiu clar a l’exportacio il·legal. Per sort, el bon sentit de tots plegats fa que la situació no sigui dramàtica. Però si avui torno al tema és perquè un dels arguments per defensar aquest sistema és que és una mesura de protecció per un mercat que té una forta tendència exportadora. Bé doncs, els resultats per a 2016 de l’Estadística de Cultura. CulturaBase de 2017  del Ministerio de Cultura (tornarem a informar quan es publiqui la d’enguany), que reproduïm, mostren exactament el contrari. Encara que no s’acaba d’entendre si en l’apartat Antigüedades y Colecciones s’inclouen les pintures, escultures i gravats de més de 100 anys o si aquests s’incorporen en els apartats corresponents a aquestes disciplines, barrejats amb les obres de menys de 100 anys, els números són igual de transparents: en tots els apartats d’Arts Plàstiques la balança comercial és positiva (en antiguitats amb un significatiu 14,5M€ contra 9,1M€), excepte sobretot en l’escultura i, en molt menor mesura, en material fotogràfic i plànols d’arquitectura. Per tant, potser és hora que reconeguem que no estem operant en un Estat paupèrrim a la mercè d’antiquaris i col·leccionistes estrangers rics i voraços, i comencem a acceptar que el nostre entorn és més equilibrat i capaç d’atreure i absorbir les obres d’art rellevants. Així, ara ja ens podríem permetre un sistema com el britànic, en què la mesura de protecció màxima consisteix en suspendre l’exportació i obrir un període de 6 mesos (ampliables a 6 més), durant el qual es llença una campanya per a animar a que sorgeixi un comprador, privat o públic i premiat amb incentius fiscals, que aquireixi el bé i es comprometi a mantenir-lo dins del Regne Unit durant un llarg període. Si no apareix, s’atorga l’exportació – per què de fet, s’haurà comprovat que l’interès nacional que justifica la mesura, no s’ha materialitzat en aquest cas concret.

Ja en són tres.

Al novembre passat, ens fèiem ressó de com Josep Lluís Cebrián Molina atribuïa dues taules (Combat entre Cosroes i Heracli i la Restitució de la Creu per l’emperador Heracli),  subhastades a Christie’s, al Mestre de Xàtiva, com a part d’un retaule dedicat a la llegenda de la Vera Creu. Ara n’incorpora una tercera, la Mort de Cosroes, rei de Pèrsia, subhastada per Fernando Duran  com a Mestre de Perea i representant St. Damià matant el seu pare – seguint l’error de Ch.R. Post quan la publicà per primer cop i que després rectificà. Com de costum, Cebrián avança la descoberta al seu blog Art i Patrimoni i l’estudia amb més detall al Cartipàs núm. 10, que publica  Academia.edu – afegint l’atribució també al Mestre de Xàtiva d’encara una altra taula, una Trinitat probablement retallada.

Clàsssics de la web: el catàleg del Prado.

El catàleg online del Museo del Prado pot convertir-se en un clàssic de la web per la seva aparent senzillesa. Són molts els intents  de construir el catàleg online perfecte per un museu. Els uns fallen perquè falten moltes peces, els altres peruqè les fotos són petites, d’altres perquè tarda molt en carregar, o bé perquè el motor de recerca és difícil d’usar i d’altres estan en un permamnt “en construcció”.  En el cas del Prado tot és fàcil i, a més a més, té el gran avantatge de posar a la teva disposició unes de les realment grans col·leccions de pintura europea occidental per al període de la Baixa Edat Mitjana fins a principis del XIX.  Imaginem que no poseu cap filtre: cap problema, a mesura que aneu baixant per la pàgina amb el cusor,  us aniran apareixent les imatges  dels milers d’obres, d’excel·lent qualitat, sense que pràcticament  us adoneu dels canvis de pàgina. És un exercici molt recomanable, perquè hi ha obres importants, algunes de mestres, de pràcticament cada dècada i a vegades, quinquenni – fins i tot per al periode tan intens i complicat de finals del XV i principis del XVI, amb els creuaments i diferències entre Flandes, Itàlia, Castella i la Corona d’Aragó, el seguiment peça a peça i any a any es fa addictiu.  Cada obra té la seva fitxa i a cada fitxa, un link a l’article sobre l’autor corresponent a l’Enciclopedia del Prado on line, amb bibliografia, exposicions i altres obres. Però tot és millorable, és clar: en aquest cas, els continguts de la Enciclopedia no estan sempre actualitzats; al motor de recerca li manca l’opció de recerca avançada (o no l’he sabut trobar) i pel que fa a les publicacions del mateix Prado, potser poden fer com el Metropolitan Museum i posar a disposició lliure on-line (amb opció d’impresssió a demanda) aquelles publicacions que ja estan descatalogades.  També falta establir el vincle amb l’altra gran iniciativa online del mateix museu, el seu Archivo, que probablement s’hauria de fer a través de l’Enciclopedia.

Set per set: d’Amsterdam a les normes

1. Cinc anys després.

Vincent Van Gogh, El turó a Montmartre, 1886, Van Gogh Museum
Santiago Rusiñol, En campanya, 1891, MNAC

Una de les notícies del moment és que s’acaba de descobrir un nou dibuix de Van Gogh, i que la descoberta ha permés confirmar-ne l’autoria d’un altre (notícia a The Art Newspaper i a la web del Van Gogh Museum). Tots dos es daten al març de 1886. El primer d’ells, com es veu en comparar-los, mostra exactament el mateix lloc a Montmartre on, al 1891, Rusiñol va retratar el seu amic Miquel Utrillo intentant guanyar-se els favors de la difícil Suzanne Valadon (En campanyaMNAC). A pesar que els estils radiclament diferents farien pensar el contrari, els paral·lels entre aquests dos artistes a l’hora de buscar llocs allunyats del centre no es van acabar a París: si al 1888 Van Gogh va intentar, sense cap èxit, establir una col·lònia d’artistes que anomenava “estudi del sud” a Arles, Rusiñol, sobretot a partir del trasllat del seu Cau Ferrat  al 1894, va reeixir a donar l’empenta definitiva per a convertir Sitges en una vila transformada per les arts (no només la pintura) i els artistes.

2. Un món necessitat d’espai.

Foto: Österreichischen Nationalbibliothek.

El Martin-Gropius-Bau de Berlin està exposant Juden, Christen, Muslimesobre el discurs científic i la transmissió dels clàssics grecollatins a l’Europa i la Mediterrània d’entre el 500 i els 1500. El crític del FAZ Andreas Kilb troba que és una exposició amb un plantejament inicial i uns préstecs excel·lents (en gran part provinents de l’Österreichischen Nationalbibliothek de Viena), però limitada pel fet que aquest tema enorme necessitaria uns espais molt més generosos. Ho resumeix amb una frase afortunada:

“Manche Bücher enthalten eine Welt für sich. Um sie zu lesen, muss man sie entfalten”.

“Alguns llibres contenen tot un món per si mateixos. Per llegir-los, cal desplegar-los en tota la seva plenitud”.

Posats a pensar amb amplitud, l’exposició podria entrar la llista de preferències per al futuriblement renovat Pavelló de Victòria Eugènia a Montjuïc, on no faltarà espai.

3. Com cada any.

Atribuït a Pere Oller, Córrer les armes, 1417-1432, Musée du Louvre (provinent de la tomba de Ferran d’Antequera)

Des del 2015, Coll  & Cortés (=Colnaghi) patrocina una conferència dins del grupp de recerca sobre art medieval hispànic al Courtauld Institute de Londres: la d’aquest any és avui i es titula Memory and Oblivion: Ritual Lament in Images from Antiquity to El Greco, sobre ritus funerarisi la imparteix el  Dr. Felipe Pereda, catedràtic de Spanish Art a Harvard. L’hoste és Dr. Tom Nickson, professor al Courtauld que continua amb la seva feina de fomentar l’interés en aquest periode al Regne Unit – autor de  Toledo Cathedral: Building Histories in Medieval Castile.

4. L’or vermell.

El Museo de Bellas Artes de Mèxic presenta fins al 4 de febrer Rojo Mexicano. La grana cochinilla en el arte sobre l’ús d’aquest luxós color, amb origen en l’humil insecte, en multitud de suports (paper, teixit, fusta), per a obres d’art tan precolonials com d’arreu del món – des del còdexs asteques fins a Van Gogh. Al 2014, la National Gallery de Londres va presentar Making Colour, sobre el mateix tema dels sorprenents orígens dels colors abans de l’imperi de la química.

5. Criptoprevisions.

Pel que entès d’ aquest primer lliurement de la guia per principiants de Tim Schneider (a arnet news), la tecnologia blockchain en la qual es basen les criptomonedes, com per exemple el cèlebre Bitcoin, funciona com un llibre-registre de totes les transaccions relacionades amb un bé (en aquest cas la criptomoneda mateixa), amb la particularitat que, un cop entrada l’anotació d’una transacció, aquest registre mai més no es pot canviar. Per tant, si usem criptomonedes en la compravenda d’una obra d’art, tindrem un registre d’allò més transparent i complet de qui i com ha intervingut al llarg de la seva cadena de propietaris (és a dir, la seva “procedència”). Aquest extraordinària transparència ha de revolucionar el sempre opac comerç de l’art, segons l’autor. Al seu blog artknows, el periodista i blogger Tom Flynn argumenta que, per contra, provocarà que les transaccions d’obres d’art realment important busquin i valorin la discreció i el secretisme amb encara més insistència.

6. Adaptar la norma.

Un dels debats més recurrents a Estats Unit i el Regne Unit és la venda per part de museus d’obres d’art de les seves col·leccions. En principi està permesa pels codis ètics de les respectives associacions de museus, sempre que els fons obtinguts es destinin a adquirir noves obres d’art o la conservació de les que ja té a la seva col·lecció. Però el fet és que aquesta norma sovint s’ignora, perquè la venda d’obres per part d’un museu moltes vegades no és altra cosa que l’últim recurs per cobrir altres despeses més urgents.  Per salvar-ho,  alguns comentaristes donen suport a la que s’ha anomenat Ellis Rule, pel seu proponent Adrian Ellis:

“A museum selling a work should ensure that the institution or individual to which or whom the work is sold commit in some binding form to equal or higher conservational standards and equal or higher public access to the work in question. Subject to that condition being met, the museum should be able to exercise appropriate discretion with respect to how it spends or invests the proceeds of the sale, and specifically, should not be required to use it solely for the acquisition or conservation of art”.

7. I aquí, com ho tenim?

Pel que fa als museus que formen part de l’Administració Pública, els articles 28 de les lleis tan catalana com espanyola (Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català i Ley 16/1985 del Patrimonio Histórico Español) ja preveuen que: (1) una Administració Pública només pot vendre obres que formin part del patrimini històric a una altra Administració Pública (catalana o espanyola, segons el cas); (2) una institució eclesiàstica, pel que fa als béns catalogats, només pot vendre a l’Estat, a una entitat de dret públic o una altra institució eclesiàstica; (3) l’Estat pot executar permutes de béns del patrimoni històric amb altres Estats. Si a aquestes previsions hi sumem les obligacions de conservació i exhibició dels béns catalogats, els efectes són molt similars a la Ellis Rule.

I els museus privats? Doncs no hi ha cap norma que els distingueixi de qualsevol altre col·leccionista privat.  Però si adopten forma de fundació, com s’acostuma,  i a més les obres formen part del patrimoni d’aquesta fundació, aquestes obres queden afectades a la consecució dels fins fundacionals (conservar i exposar la col·lecció, per exemple) – atenció però: la segona condició no es dóna quan la fundació no és propietària de les obres, sino mera dipositària.

Set per set: De Dallas a la llei

1. Era veritat.

La notícia ja circulava desde feia algunes setmanes, però avui el Meadows Museum de Dallas finalment ho ha anunciat: ha adquirit La Platja de Portici de Marià Frotuny, una obra mestra de la seva última etapa.  L’obra va ser redescoberta en una col·lecció privada dels Estats Units gràcies a l’equip darrere la magnífica retrospectiva de Fortuny al MNAC de 2004, a la qual es va poder incorporar a l’últim minut. Des d’aleshores, les notícies sobre la seva disponibilitat eren intermitents.

2. Zugaza en la seva línia.

Els èxits de Miguel Zugaza com a director del Museu de Belles Arts de Bilbao cointunen en tots els fronts. Va tancar el 2017 amb rècord de visitants (300.000) i ara acaba d’arribar a una acord amb la BBK per finançar en part la reforma de les sales de l’edific antic del museu, a canvi de cedir algunes de les obres més importants mentre romanguin tancades (de maig a octubre, article a El Mundo). L’arquitecte és Luis María Uriarte, que ja es va encarregar de l’ampliació i reforma de 2001 -comentada aquí.

3. Pessebre rescatat.

Un dels cossos de policia europeus més coneguts pel que fa a la protecció  és l’italià Comando Carabinieri per la Tutela del Patrimonio CulturaleL’últim anunci de cas resolt, part d’una investigació encara oberta, va amb la temporada ja que inclou la recuperació de més de 250 excel·lnts figures  pessebre napolitanes del s. XVIII, desaparegudes des del 1999 i per part de les quals en busquen els propietaris. La xarxa implicada s’extén per tot el país i se sospita que pot ser responsable de robatoris encara més importants (notícia a ANSA, amb quasi 30 fotos).

4. A l’abril.

D’aquí tres mesos, Brepols publicarà Sublime Truth and the Senses: Titian’s Poesie for King Philip II of Spainde Maria Tanner. Segons avança l’editorial, l’autora veu en  cèlebre encàrrec “a cohesive program of Hapsburg ethical views and political concerns”  dissenyat per coincidir  amb la presentació de l’hereu al tron per tots els terriotris de l’imperi. Per a executar-lo, el geni venecià, ja al final de la seva carrera,  va haver d’innovar el seu llenguatge artístic per a un dels seus clients més constants.

5. Blog: acabat de descobrir.

A Medieval Art Research de trobareu moltíssimes notícies, actuals sobre conferències, cursos, beques i llibres d’art medieval. Una feinada per als seus autors, estudiants de postgrau del Courtauld Institute of Art.

6. Aprofiteu les rebaixes!

Segur que si esteu subscrits a les alertes de qualsevol companyia aèrea, ja haureu rebut l’email de gener amb preus increïbles per a last-minute. En aquest videoarticleLe Monde us informen de quatre bones exposicions arreu d’Europa (occidental) a puunt de tancar per aprofitar-les:  Il Cinquecento a Firenze al  | Palazzo Strozzi de Florència fins el 21 de gener; Gauguin l’alchimiste al Grand Palais de Paris fins el 22 de gener; Dentro Caravaggio al Palazzo Reale de Milà fins el 28 de gener, Toulouse-Lautrec. ll mondo fuggevole al mateix lloc fins el 18 de febrer.

7. Funciona?

Llegir la frase ‘se ha pedido la declaración de Bien de Interés Cultural (BIC) “para que no salga de España” ‘ respecte una bé del patrimoni cultural (en aquest cas, l’obra del poeta Vicente Aleixandre, notícia aquí) em fa pensar fins a quin punt la prohibició d’exportació, sense compromís de compra ni cap altra compensació, és efectiva com a mesura de protecció. Evidentment funciona per al cas concret, però al mateix temps es converteix en un incentiu molt poderós per intentar exportar qualsevol altre bé abans que les autoritats puguin fer res.

 

Set per set: Regals per tots.

Dediquem aquest primer post de l’any a destacar algunes de les adquisions que han rebut durant els 2017:

1.  Finalment.

Els diferents intents del MNAC d’adquirir alguna taula medieval van reeeixir en el cas de la Decapitació de Sant Baldiri de Lluís Dalmau (oli sobre taula, 152,5 x 101,5 x 9,5 cm), gràcies a la Fundació Palarq que va pagar els 125.000 € (més comissió) assolits a la casa de subhasta Balcli’s. El Museu ja compta amb un Naixament i un Sant Joan Evangelista del mateix retaule.

2. Sant Antoni contra tots els elements.

L’adquisició d’aquest Sant Antoni Abat (tremp i daurat d’or sobre fusta, 118 x 71 cm) de Ramon de Mur (actiu 1411-1435) es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el passat juliol i constitueix tot un homenatge als funcionaris del Departament de Cultura que, malgrat totes les dificultats, entrebancs i intervencions indesitjables, van reeixir a completar-la. Cada cop més aprop del retorn de la normalitat, el destí de la taula, que tot apunta que no serà gaire lluny d’on l’artista va treballar, s’anunciarà aviat.

3. Val la pena tenir bons amics.

Aquesta Parella de vells (1900-1901, 30 x 30 cm), de Carles Casagemas, es va incloure primer a la retrospectiva que el MNAC va dedicar a l’artista entre el 30 d’octubre de 2016 i el 22 de febrer d’enguany. Després d’uns mesos de negociacions, els Amics del Museu l’acaben d’adquirir a la Glaeria David Cervelló per fer-ne dipòsit al Museu.

4. I mira que van començar bé.

Com tothom sap, el Museu d’Art Lleida: Diocesà i Comarcal ha acabat l’any sent notícia per exacatment el contrari, però al mes de gener anunciava l’arribada de l’extraordinària col·lecció de 22 plats i 2 pots de ceràmica de la zona, del s. XVII, obtinguda gràcies a la persistència del seu conservador en cap i els recursos posat a disposició pel l’aleshores conseller de Cultura Sr. Santi Vila.

5. Discretament.

Sense fer gaire soroll, l’Ajuntament de Barcelona ha anat distribuint el Llegat Manuel Maria Bosch Puig (1947-2015). La part més important ha anat al seu museu de preferència, el MNAC, tal i com explicava Maria Palau en aquest excel·lent article. Però altres institucions, com ara el Museu Marès també han rebut algunes peces: 28 en total i entre elles, una Maternitat en marbre de Joan Llimona.

6. S’ho van guanyar.

L’excel·lent gestió econòmica de la Fundació Dalí li va permetre adquirir, al març de l’any passat, el sòlid oli Figura de perfil de 1925, per 2.041.554 € a Bonhams. La presentació de la nova adquisició es va fer en el marc d’una exposició marca de la casa, titulada Salvador Dalí. Aprenent de pintor.

7. Està bé el que acaba bé.

Ja dins d’aquest any, el 4 de gener el periodista de El País José Ángel Montañés ens explicava en aquest article el retorn feliç i sense cap cost de la Mare de Déu de Valldossera a l’Arquebisbat de Tarragona. El resultat va ser degut a la suma de l’expertesa de Francesca Español i la intuïció i la generositat de l’antiquari Albert Martí Palau.

Set per set: De Lleida a Londres

1. Des de l’estranger.

Del cas de Sixena se n’han fet ressó el Frankfurter Allgemeine Zeitung, The Art Newspaper, The New York Times, The Guardian, entre altres. Com és natural, el vinculen a l’aplicació del 155 (l’excepció, ja hi ens anem acostumant, ha estat Javier Pes a artnet). Cap d’ells, però, recull el fet que una acció de salvament s’hagi acabat convertint en una acusació d’espoli. Ens queda feina per fer.

 2. Amb un altre estil.

Aquesta setmana, les actives autoritats aragoneses podrien haver aprofitat altres oportunitats, menys agressives, per ampliar el patrimoni de les seves institucions. A Barcelona, L’Anuncació  de Pere Garcia de Benavarri del retaule de Montanyana ha quedat per vendre, mentre que un Sant Antoni Abat del mateix artista surt aquesta tarda. A Madrid s’ha venut una interessant predel·la de procedència igualment aragonesa per 108.000 € (inclosa la comissió del 20%).

 3. Juan de Sevilla.

Les obres del 400 castellà no abunden i per això les 187.500 lliures per al tríptic complet de Juan de Sevilla a Christie’s la setmana passada semblen un preu atractiu – si bé l’estat de conservació no era pas excel·lent, sobretot si el comparem amb el Retaule de Sant Joan Baptista i Santa Catalina del Prado. Al 2015, la Matthiesen Gallery de Londres oferia a Tefaf les taules del Retaule Grajal atribuïdes al mateix autor.

4. Feina feta.

La Fundació Dalí, pionera en la publicació en línia de catàlegs raonats, acaba de penjar la última part (anys 1968 a 1983) del corresponent a la pintura del Mestre. Al mateix temps, ja ha establert les Bases pel Catàleg Raonat d’Escultura i Obra tridimensional de Salvador Dalí.

5. A Maastricht, deu anys més.

L’èxit de les dues noves edicions complementàries de TEFAF, la fira de referència per a les antiguitats i l’art antic al món, a Nova York, semblava que podria posar en dubte la continuïtat de la seva seu i dates tradicionals: el març a Maastricht, Holanda. Però la promesa d’expansió dels pavellons i la millora de les connexions de l’aeroport de Maastricht – Aachen, a més de la cessió d’un edifici a la ciutat mateixa, n’han assegurat la continuïtat almenys fins al 2028 (notícia a l’Antiques Trade Gazette). Com es veu al seu anunci, la propera edició serà del 10 al 18 de març de 2018.

6. Nou catàleg del Marés.

El Museu Marés de Barcelona ha publicat en línia el seu Catàleg del Moble. Edat Mitjana, segles XIV-XV. S’hi cataloguen 32 objectes, dels quals 29 són arquetes, cofres, caixetes o contenidors catalans i castellans, estudiades per Jaume Barrachina, Félix de la Fuente i Sofia González Bernis, de manera que l’obra esdevé una referència en aquest camp. En la presentació es va esmentar la possibilitat d’anar publicant els estudis, ja completats, de la resta de la col·lecció de mobles del Museu.

 7. Notícies del Courtauld.

El Courtauld Institute de Londres està embarcat en el seu projecte de renovació i expansió, tan física com digital,  més gran des de la seva fundació, sota el nom de Courtauld Connects. D’altra banda, la seva iniciativa Courtauld Books Online continua endavant, ara amb una publicació sobre ivoris gòtics (Gothic Ivory Scuplture. Content and Context), com sempre descarregable gratuïtament.

Subscriviu-vos – les icones de fb, tw i rss les trobareu a dalt a la dreta.

Set per set: Aquella nit al Liceu.

De tant en tant, es dóna el cas que t’arriba una peça que és especialment agraïda a l’hora de fer-ne la recerca. És el cas de l’oli a què dedico aquesta entrada, adquirit recentment a un molt bon col·lega. Espero que les línies que segueixen trasmetin ni que sigui en en grau mínim, l’entusiasme creixent a mida que es van trobant les pistes que permeten entendre l’obra.

 

Josep Tapiró i Baró (Reus 1836 – Tànger 1913), El Gran Teatre del Liceu després de l’incendi de 1861 o Rescoldo entre las runas. Oli sobre tela, 95 x 78,5 cm c. 1861. Firmat angle inferior esquerre: “J. TAPIRÓ”. Amb marc original.

Aquest oli, del qual Roger Alier en recull el títol Rescoldo entre las runas[1], és obra de Josep Tapiró i Baró (Reus 1836 – Tànger 1913), un dels artistes catalans més destacats de mitjans del s. XIX i principis del XX, de la mateixa generació que el seu amic Marià Fortuny. El tema són les runes després de l’incendi de 1861 del Teatre del Liceu de Barcelona, tractades de manera esplèndida per Tapiró.

En efecte, l’incendi del Teatre va ser un esdeveniment que va causar un gran impacte en la societat catalana i internacional del moment i els dibuixos i gravats que el registraven es van multiplicar a la premsa i en altres mitjans, fins al punt de generar una petita sèrie de souvenirs. Les imatges produïdes però eren d’una ambició limitada i un tractament molt convencional (fig. 1) – encara que una mica més refinat en un esmalt, recentment redescobert, que presenta la vista de l’edifici cremat en sentit invers a la nostra obra (fig. 2).

Tapiró, en canvi, supera fàcilment aquests convencionalismes i es capaç de crear una imatge d’una gran presència, sens dubte deutora de la seva formació en l’àmbit post-romàntic, amb mestres com Claudi Lorenzale. Sembla a més a més que es va tractar d’un exercici que va compartir amb el seu condeixeble i amic Tomàs Moragas (1837-1906): el Museu d’Arts Escèniques de l’Institut del Teatre de Barcelona conserva la vista complementària, des de l’escenari a l’amfiteatre, que executà Moragas també a l’oli (fig. 3).

Gràcies als seus mestres, tan Tapiró com Moragas van adquirir un gust per les ruïnes i els monuments del passat, els quals sovint trobava en els entorns més immediats, durant les seves campanyes de pintura à plein air a les quals també s’afegia Fortuny. Així, entre els àlbums d’apunts de Tapiró de l’època es troben diferents testimonis d’aquesta temàtica[2]  (fig. 4) i va mantenir-ne l’interès al llarg de la seva carrera, com es pot observar a la seva Processó a les ruïnes de la basílica de Magenci (Roma)[3]  (fig. 5) amb la qual la nostra obra es relaciona fàcilment.

L’obra és també important des d’un punt de vista documental, ja que és fruit de l’observació directa, com demostren els obrers treballant en el desenrunament, el terra encara fumejant i el detall de les corretges penjant de l’arc de l’escenari. Tapiró a més a més, reprodueix les dimensions exactes de l’edifici, i l’estat que presenta correspon perfectament al fet que l’incendi va ser tan ràpid que no va tenir temps de calcinar les parets i que l’estructura bàsica va resistir prou bé[4].  Per aquest motiu, la planta del soterrani es va poder aprofitar plenament i quan estudiem el plànol que l’arquitecte Oriol Mestres en va aixecar  per al Teatre reconstruït (fig. 6), observem que coincideix punt per punt amb el que Tapiró registrà fidelment a la seva obra. Amb tot, Tapiró es permet alguna llicència: per ressaltar la monumentalitat de l’edifici empra per a les figures un cànon lleugerament disminuït; un recurs que podria haver après ben fàcilment del seu admirat David Roberts (del qual, encara al 1871, copiava models en unes Escenes Orientals)[5].

En definitiva, Tapiró tracta les restes de l’edifici com una “ruïna moderna”: ens fa veure en el Teatre danyat un autèntic monument que, fins i tot en el seu moment més crític, manté intactes la seva dignitat i la seva grandesa. Són qualitats que d’altra banda presagien els futurs dies de glòria, els quals el Teatre no tardaria a tornar a assolir, després de la seva reconstrucció.

De fet, hem de suposar que la idea de la reconstrucció ja estava plantejada  i en marxa en el moment que Tapiró executà aquesta obra. En efecte, tal i com explica Bassegoda Nonell[6], l’incendi es va produir el 9 d’abril de 1861 i menys de dues setmanes després, el dia 18, la Junta de Propietaris del Liceu es reunia en sessió extraordinària per acordar-ne la reconstrucció. L’endemà, dia 19, ja es van començar les obres, sota la direcció d’Oriol Mestres i només van necessitar un any i un dia per a ser acabades i inaugurades, el 20 d’abril de 1862. El resultat va ser esplèndid i entre els artistes que hi van treballar s’hi comptaven contemporanis de Tapiró, alguns d’ells condeixebles seus a l’Escola de Llotja: Ramón Martí Alsina (1826-1894), Joan Vicens (1830-1886), Josep Mirabent (1831-1899), Antoni Caba (1838-1907) o Agustí Rigalt (1846-1898). Així, podem pensar perfectament que, si Tapiró hagués romàs a Barcelona, també hauria participat en la decoració del Teatre reconstruït.

Però encara que també ell estava cridat a un futur brillant, aquest li arribaria en una altra ciutat. Poc després de la data d’aquesta obra, al 1862, es traslladà a Roma, per reunir-se amb el seus inseparables Fortuny, que el va ajudar a fer el pas, i Moragas, que hi havia arribat al 1858. Allà compartirien taller i temàtica. Amb Fortuny, més tard, va fer el viatge a Tànger, on Tapiró finalment s’hi assentà, per esdevenir un dels grans orientalistes europeus del moment, conegut sobretot pels seus retrats dels habitants del país, executats a l’aquarel·la amb un virtuosisme excepcional. El Museu Nacional d’Art de Catalunya va adquirir-ne un fa pocs anys, el magnífic El Santó Darcawi. Tapiró va morir a Tànger el 1913.

Notes

[1] A Alier, Roger:  El Gran llibre del Liceu, Barcelona 1999, p. 66, on el reprodueix en blanc i negre.
[2] Podem citar en aquest sentit diferents obres, totes elles subhastades no fa gaires anys a la sala Fernando Durán de Madrid: Claustre i arbre al verso (aquarel.la sobre paper, 15 x 22,5 cm), Claustre (aquarel·la sobre paper, 21 x 29 cm, fig. 4), Claustre (aiguada sèpia sobre paper, 9 x15 cm), Catedral de Tarragona (aquarel·la sobre paper, 22 x 27 cm), Santes Creus i al verso apunt (dibuix sobre paper, 21,5 x 28,5 cm),  Cementiri al peu de la muralla; al verso dos nens (llapis sobre paper 29 x 21,5 cm). Devem aquestes referències a l’amabilitat de Jordi À. Carbonell.
[3] Reproduïda a Carbonell, Jordi À.: Josep Tapiró (Reus 1836 – Tànger 1913), Reus, 2014; p.42.
[4] Segons recull Genaro García, a García, Genaro: Liceo Barcelonés de S.M. la Reina Dª Isabel II: historia de la fundación de esta Institución y de su desarrollo hasta el año 1896, Barcelona 1897; p. 63. El mateix autor, més aviat critic amb la gestió contemporània del Teatre, afirma que l’incendi s’hagués pogut contenir ràpidament si els equips d’extinció (mangueres, conduccions d’aigua) haguéssin estant ben mantinguts i en condicions.
[5] Llapis i aquarel.la sobre paper, 29,2 x 21,2 cm, col·lecció particular, publicat a Carbonell, Jordi A.: Orientalisme. L’Al-Maghrib i els pintors del segle XIX. Reus, 2005; p.182.
[6] Bassegoda Nonell, Juan: “La Casa del Cercle del Liceu i els seus precedents”, a AA.VV., El Cercle del Liceu. Història, Art, Cultura, Barcelona, 1991; p. 78.

Figures

Fig. 1. A. C. i E. L., Gran Teatro del Liceo. Ruinas causadas por el incendio en la noche 9 abril de 1861, Litografia, 40 x 20 cm, Museu d’Història de Barcelona.

 

Fig. 2. Anònim, Les ruïnes del Gran Teatre del Liceu 1861, oli sobre esmalt, 5 x 3 cm., col·lecció particular.

 

Fig. 3. Tomàs Moragas, Incendi del Gran Teatre del Liceu. 1861, oli sobre tela, Museu d’Arts Escèniques – Institut del Teatre de Barcelona.

 

Fig. 4. Josep Tapiró, Claustre, aquarel·la sobre paper, 21 x 29 cm; signat amb el segell testamentari a l’angle inferior dret. Subhastat a Fernando Durán, Madrid, 28.06.2011, lot 175.

 

Fig. 5. Josep Tapiró, Processó a les ruïnes de Magenci, oli sobre tela, 117 x 135 cm., signat “J. Tapiró” a l’angle inferior esquerre, Reus: col·lecció privada (reproduïda a Carbonell, Jordi À.: Josep Tapiró (Reus 1836 – Tànger 1913), Reus, 2014; p.42).

 

Fig. 6. Oriol Mestres, Gran Teatro del Liceo de S. M. la Reina Isabel II. Plano del sótano, 1861. Reproducció digital. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Biblioteques, 2013. Reproducció de l’original propietat de la Societat del Gran Teatre del Liceu (https://ddd.uab.cat/record/117346).