Set per Set: Kulturgutschutzgesetz; Oliba a Vic i micromecenatge al Prado.

El camí del mig dels alemanys.

Segons un article a The Art Newspaper, l’entrada en vigor (a l’agost del 2016) de la nova llei federal de protecció del patrimoni alemanya (Kulturgutschutzgesetz), amb les seves restriccions a la importacions i l’adopció del sistema de permís d’exportació, ha tingut efectes molt negatius. Just abans de l’entrada en vigor de la llei, explica, va haver-hi importants trasllats d’obres fora de les fronteres; les cases de subhastes més importants del país han hagut de traslladar algunes de les seves vendes a l’estranger (a Viena i Brussel·les, sobretot) i tot fa preveure que Alemanya no ocuparà mai el lloc que li correspondria en el mercat de l’art pel volum de la seva economia. Tot i així, personalment penso que es tracta d’una llei que val la pena llegir amb calma, perquè es nota que neix de l’estudi de tots el diferents models de protecció vigents a Europa (el link de sobre condueix a una versió en anglès).  Per exemple, en un punt crucial, els efectes de la denegació del permís d’exportació (art. 10, apartats 6 a 10), la norma alemanya és una mica més oberta que la que tenim aquí. Allà almenys es preveu i regula la possibilitat que qualsevol “institució dedicada a la conservació del  patrimoni” (no necessàriament pública, per tant) pugui optar a fer una oferta per adquirir l’obra amb el permís denegat, sempre que el propietari ho hagi sol·licitat i previ informe de les administracions competents (estatals i federals) – si no s’arriba a cap acord, el propietari pot tornar a sol·licitar el permís d’exportació només al cap de 5 anys des de la denegació.

Oliba a Vic, mil anys després.

El Museu Episcopal de Vic és un dels que últimament només fa que donar bones notícies.  Ara anuncia una nova exposició que promet, centrada en la revisió de la figura de l’abat i bisbe Oliba (971-1046): Oliba episcopus (del 27 d’octubre de 2018 al 10 de febrer de 2019), coincidint amb el mil·lenari del seva investidura com a bisbe d’Osona. Inclourà préstecs internacionals, entre els quals les dues grans Bíblies impulsades per Oliba des de Ripoll: l’anomenada Bíblia de Rodes (Bibliothèque Nationale de France) i la Bíblia de Ripoll (Biblioteca Apostòlica Vaticana). Igualment, hi ha programat un congrés internacional, els dies 8, 9 i 10 de novembre, entre Barcelona i Vic, en que s’exploraran diversos aspectes de l’activitat d’Oliba, amb ponents d’univesitats estrangeres i èmfasi en la projecció d’Oliba en l’àmbit europeu.

Micromecenatge a Espanya: el següent capítol?

Simon Vouet, Retrat de nena amb colom, 1620-22, oli sobre tela, 66,5 x 49,5 cm. Foto: Museo del Prado.

La campanya de micromecenatge Súmate al Prado que el museu acaba de llençar per adquirir el Retrat de nena amb colom de Simon Vouet (provinent d’una col·lecció privada) no és ni molt menys la primera d’una institució pública per a una adquisició: a casa nostra, vam tenir al 2013 el cas del dibuix La pregària de Marià Fortuny per al MNAC. Però per la importància de la institució i de la quantitat demanada de 200.000 €, la seva coincidència amb la celebració del bicentenari del museu i el suport decidit de la seva direcció, intueixo que té el potencial per marcar un abans i un després en aquest tiups de campanyes a Espanya. Hi ha coses per polir, però: per exemple, en el vídeo que el museu acaba de publicar al seu canal de Yotube (per cert, cada cop més interessant), els arguments a favor de la campanya queden molt ben resumits, però hi manca informació bàsica com ara la quantitat que es pretén aconseguir  o la via específica per fer l’aportació (és a través d’aquesta web). També es nota a faltar una versió de la campanya en altres idiomes – anglès i, també, basc i català, ja que el museu es presenta com “de tots”. En tot cas, serà interessant seguir-ne l’evolució: si té èxit, em sembla que no serà la darrera.

Set per set: loteria, Geòrgia i blockchain.

Els francesos es rasquen la butxaca.

Mission Patrimonie, el rasca-rasca de les loteries franceses per a finançar projectes de restauració de patrimoni, ha començat amb molt bon peu: des del seu llençament el 3 de setembre ja s’han venut 2,5  dels 12 milions de cartonets distribuits. A 15 € cadascun suposa una recaptació de 37,5M€, dels quals s’entrega 10% a la recentment creada Fondation du Patrimonie, per a que els destini als projectes prèviament sel·leccionats (ja s’han enviat els primers xecs). Un terç dels cartrons té premi, de fins a 1,5M€ i el joc es mantindrà fins a esgotar les existències. D’altra banda, divendres 14 es va llençar Loto du Patrimonie, el segon joc de l’operació, consistent en un tiratge especial de la loteria a 3€ el bitllet, amb el 25% de la recaptació reservada a la mateixa finalitat i premis de fins a 13M€. França se suma així als casos d’èxit del Regne Unit i Holanda, de manera que no perdem l’esperança que els jocs d’apostes per a finançar projectes culturals (inclosa l’adquisició de patrimoni) creuin els Pirineus  -per si pot inspirar algú, recordem que l’EAJA (Entitat Autònoma de Jocs i Apostes), gràcies a una excel·lent progressió i malgrat la fabulosa competència de Loterías del Estado, va poder entregar a la Generalitat 7,1M€ al 2016 i 10,3M€ al 2017.

Com tractar els convidats.

Parella d’ornaments per a les temples, en forma de cavalls engalanats; or, 13 cm, s. IV a.C., Museu Nacional de Geòrgia.

El país convidat a la fira del llibre de Frankfurt d’enguany és Geòrgia. Però com aprofitar l’ocasió més enllà dels llibres? Les autoritats culturals de la ciutat han trobat una manera elegant: a través de la mitologia clàssica. La Liebieghaus, un dels millors museus d’escultura d’Europa, dedicarà entre el 5 d’octubre i el 10 de febrer de l’any que ve una gran exposició al mite de Medea, filla del rei de la Còlquida,  a l’actual Geòrgia,  i l’amor que la va fer ajudar i unir-se a Jason i els seus Argonautes. Els préstecs per a l’exposió provenen dels grans museus internacionals, i inclouen a més a més de refinades peces d’or i bronze del propi Museu Nacional de Geòrgia.

Blockchain, la paraula màgica?

The Art Newspaper trobareu un bon article resumint l’estat de la qüestió respecte la tecnologia blockchain i el mercat de l’art. La seva  conclusió és que pot resultar útil pel que fa a registrar la procedència, l’autenticitat i la propietat d’algunes obres d’art, especialment les d’artistes contemporanis. Es mostra més escèptic pel que fa a altres desenvolupament, com ara la propietat fraccionada o les operacions fiannçades amb criptomonedes emeses per la pròpia entitat que registra l’obra d’art en la seva blockchain. Es tanca amb una llista dels principals jugadors en aquest camp.

Set per set: el Príncep, Renzo Piano i un nou llibre.

La ruleta italiana.

François Gérard, Retrat Camillo Borghese (c. 1810); Frick Collection.

Una de les històries d’aquest agost ha estat l’anul·lació  de la llicència de l’exportació del Retrat de Camillo Borghese (c. 1810) de François Gérard, adquirit per la Frick Collection de Nova York a la galeria milanesa i londinenca Robilant + Voena. La noticia ara ha saltat als mitjans anglosaxons (a arnet hi trobareu la millor descripció del cas), però ja l’havia avançada el Corriere della Sera el 7 de juliol. Resumits, els fets publicats són aquests:  al febrer del 2017 el Robilant + Voena sol.licita la llicència da la Soprintendenza de Bolonya (a Itàlia les llicències les atorguen cadascun dels 20 comitès regionals) amb i l’obté el 15 de març (mentrestant l’havia exposat a la fira Modenantiquaria, de l’11 al 19 de febrer de 2017); el 5 desembre la Frick Collection de Nova York n’anuncia l’adquisició; al 14 maig de l’any següent la Direzione Generale di Archeologia Belle Arti e Paesaggio, del Ministeri de Cultura italià, comunica al comitè bolonyès que inicia el procediment per revocar la llicència i al 16 de juny següent el conclou a favor de la revocació – entretant l’obra ja s’havia exportat als Estats Units. La Direzione es va fonamentar en el fet que la petició de llicència era incompleta perquè va descriure l’obra com un simple “Retrat masculí”, sense donar-me la identitat i això va induir a l’error a les autoritats. La galeria no ho nega, però contraargumenta que ha complert amb tots els tràmits, que es tractava d’una obra coneguda i publicada en dos catàlegs, del 1997 i el 2003, i que en tot cas descobrir la identitat era tan fàcil com fixar-se en el revers de la pintura, perquè hi ha una inscripció amb el seu nom. A la web de Robilant + Voena hi ha una entrevista del juny d’enguany, amb fotos de l’obra en qüestió entre altres, en què  el copropietari Edmond di Robilant descriu així el procediment d’exportació italià: “It’s basically a roulette game (…) We have seen no consistency in why things get out or why things don’t get out.”

Renzo Piano, segons Luigi Prestinenza.

A Artribune, el crític d’arquitectura Luigi Prestinenza Puglisi escriu una peça fascinant sobre el rerefons de la proposta de Renzo Piano per a la reconstrucció del pont Morandi a Gènova. Hi analitza tan la seva concepció com la forma de presentar-la. Explica en primer lloc perquè l’arquitecte, genovès, senador vitalici i tan eminent i generós com astut respecte el seu país, va oferir a les ràpidament autoritats no pas un projecte definitiu, sinó el que ell va mateix va denominar “idea de pont” (“non-idea progettuale” segons l’ironia fina del Corriere della Sera). Explica també perquè els múltiples pilons del pont proposat, en forma de proa enorme, i les seves 43 làmpades projectant una pantalla de llum en forma de vela desplegada, en homenatge a les víctimes, són un exemple d’aquella que el crític veu com la lliçó més important del mestre: la forma segueix el concepte – en aquest cas, em permeto especular, es tractaria d’expressar la presència evanescent del record de les víctimes, el sacrifici de les quals s’honora amb un pont decididament robust. És una tesi que permet a Prestinenza anar més enllà de la definició corrent de Piano com l’arquitecte que ha humanitzat la tecnologia. L’havia explicat en un article anterior, també a Artribune, amb l’exemple entre altres del The Shard a Londres, en el qual la idea de l’ambigüitat dels edificis colossals és expressada pel rascacels altíssim i esberlat i és sintetitzada pel nom que li va donar el seu creador (“esberla”). Demostrava també com la forma de presentar-ne el projecte va ser tan estudiada i planificada com l’elegant i potent edifici que en va nèixer. D’altra banda, cal remarcar que no és la primera vegada que Piano regala una creació a la seva ciutat després d’una tragèdia: la torre de control del port genovès es va ensorrar el maig del 2013; al juny del 2015 l’arquitecte presentava el seu projecte, donat gratuïtament, de la nova Torre Pilota, definint-lo com un “sentinella per a la ciutat i per a un port segur”*. Tot plegat és una bona introducció cara a la retrospectiva que la Royal Academy de Londres dedicarà a l’arquitecte del 15 de setembre al 20 de gener del 2019.

* Sí, a Barcelona també tenim la nostra torre de control, de Josep M. Botey. 

Per la vostra biblioteca.

Ja podeu comprar Late Gothic Painting in the Crown of Aragon and the Hispanic Kingdoms, dirigida per l’Alberto Velasco i Francesc Fité i editada per Brill (155 € l’e-book, 171 € en tapa dura, 640 pàgines). Es tracta de les 16 ponències, complementades amb diversos texts introductoris i traduïdes a l’anglès, de la secció d’història de l’art del primer International Meeting Lleidade 2011, una trobada anual organitzada per la Universitat de Lleida que ja s’ha consolidat plenament (la propera serà del 25 al 28 de juny de 2019).