Set per set: Oslo?

Oslo?

Així, amb un interrogant, és la resposta més normal quan expliques que vas a passar uns dies de turisme només a la capital noruega, sense el clàssic creuer o l’excursió amb tren o cotxe per a la resta del país. I malgrat tot, la resposta després d’haver-ho provat és sí, Oslo, si el que es vol veure una ciutat en transformació – una debilitat personal, des que en el meu primer viatge a l’estranger, encara nen, em van portar una setmana a Berlín i al cap de cinc anys, tiraven el Mur que tan m’havia impressionat a terra.

Sempre que es viatja hi ha la tendència en buscar els paral·lelismes amb el propi bagatge i per a un barceloní, establir-los amb Oslo és molt fàcil. Com a la nostra ciutat abans dels Jocs Olímpics, la porta d’entrada tradicional era el port encara comercial i industrial i bona part dels canvis que està vivint la ciutat nòrdica ve del fet que, com nosaltres, han desplaçat aquesta zona portuària als límits del terme municipal (a Sydhavna, sempre dins del fiord de la ciutat) i, així, han alliberat tot un front marítim per a nous usos.  El que resulta diferent respecte a Barcelona és en primer lloc, el ritme i les dimensions del canvi, més reduïdes, humanes i equilibrades i en segon lloc, el protagonisme evident que els equipaments culturals tenen en la nova planificació.

Ajuntament d’Oslo

Aquest protagonisme segurament és hereu del lloc destacat que ocupaven el Museu Nacional d’Història,  el Museu Nacional d’Art i el Teatre Nacional (amb aquests noms) en la que encara és la via central de la ciutat: l’avinguda arbrada de Karl Johans, un boulevard obert a mitjans del XIX per connectar el Palau Reial amb les grans institucions del país (la Universitat, el teatre, els museus, els hotels, el Parlament, la Catedral i, al final, l’estació central de trens) i per ordenar l’eixample que s’hi extenia a banda i banda. Com que la seva línia era paral·lela a la costa, de fet li passava com al nostre Passeig Colom i més que obrir-se al mar, en marcava la frontera. L’edifici que va trencar aquest bloqueig va ser el conegut Ajuntament, una potent i elegant mola racionalista erigida al 1931, entre el port i l’avinguda Karl Johans, amb un eix perpendicular a ells que li permet obrir-se a tots dos.

Astrup Fearnley Museum

Ara s’està completant aquesta conquesta de l’antic port. En el seu extrem nord-oest, s’han conservat tres grues de l’antiga dàrsena i la resta és tot un sector de nous edificis i carrers rematats per l’edifici del Museu Astrup Fearnley d’art contemporani), una creació del sempre refinat Renzo Piano. Al costat de l’Ajuntament, l’antiga estació de tren del port s’ha derruït i al seu lloc s’hi està construïnt la nova seu del Nasjonalmuseet, que reunirà totes les col·leccions (pintura, escultura, objectes històrics arquitectura i disseny), sense que m’hagi quedat clar que passarà amb les antigues seus. Finalment, l’extrem sud-est, ja sota l’estació central,  és el lloc on s’està aixecant el Barcode (“codi de barres”), una zona de rasca-cels de proporcionals prou raonables i, a primera línia de mar, de la nova i celebrada seu de la Norske Opera & Ballet– un edifici més amable que grandiós, construït a base de rampes que permeten accedir fins i tot al seu sostre i que pel que fa a les seves produccions, segurament serà més conegut per la dansa que no pas pel cant.

Norske Opera & Ballet

A més a més d’aquesta zona de desenvolupament, n’existeix una altra al voltant de l’antic tram industrial de l’Akerselva, el petit riu que recorre l’est del centre de la ciutat i que, després de passar per sota de l’estació central, desemboca, dissimulat per un canal, al costat del nou edifici de l’opera. El nom d’aquesta zona, Vulkan, era el de una fàbrica de maquinària que s’hi havia instal·lat cap a 1870. La zona va caure en desús als anys seixanta del segle vint i, en part, va ser ocupada per un estudis d’artistes (la colònia més antiga de Damstredet estava al costat). Ara l’han convertit en un exemple premiadíssim de desenvolupament sostenible, conservant bona part dels antics edificis i oferint un parc fluvial, pisos amb terrasses, restaurants, bars, mercats, centres universitaris i estudis d’art i cinema que val la pena veure.

La gràcia de tot plegat és que sembla que estiguin aconseguint fer tots aquest canvis sense perdre l’encant i l’equilibri d’una ciutat no pas gran (sis-cents mil habitants) i reforçant el seu caràcter propi – sense aquests edificis nous, Oslo s’assemblaria molt a qualsevol ciutat provincial del Mar del Nord, ordenada i neta. Al carrer, a l’òpera, als museus, als restaurants (caríssims!) i fins als ferris (taxis de mar) que et porten a les diferents illes del fiord, s’està constantment rodejat de noruecs i l’ambient és relaxat i amable.

Parc Vigeland

Però el repte serà mantenir aquest punt dolç. Per defecte professional, tinc molta curiositat pel resultat del nou museu nacional. La museografia de les seus actuals és molt clàssica i explica una història molt lineal – i en alguns punts, estranyament propera. Molt sumàriament, una edat mitjana que presenta un gòtic amb contactes internacionals (més amb les Illes Britàniques que el continent), dóna pas a un renaixement i un barroc molt limitats per la manca de cort pròpia. El moviment romàntic de finals del XIX (tan o més ruralista que la nostra Escola d’Olot!) dóna pas finalment a la independència a principis del segle XX, i aquesta arriba acompanyada d’un moviment d’avantguarda que beu primer de París i després d’Alemanya, amb grans artistes oficials grandiloqüents (Gustav Vigeland, 1869-1943, amb un parc i un museu dissenyats per ell) i un geni absolut estèticament marginal, Edvard Munch, 1863-1944 (que, finalment, també obtingué museu propi, però allunyat del centre històric, si bé ara corregiran aquest aïllament amb una nova seu, a primera línia de mar i al costat del nou teatre d’òpera). En tot cas, el nou museu nacional, mantindrà aquesta narrativa ja un pèl limitada? O els noruecs ens tornaran a sorprendre, amb una solució elegant i senzilla com la que estan aplicant a l’urbanisme de la seva ciutat? Caldrà tornar.

Set per Set: Tothom parla.

1. Diu Ravasi. 

Il Giornale dell’Arte publica un llarg article del Cardenal Gianfranco Ravassi, president del Consell Pontifici de la Cultura. Després de fer un repàs a la teologia de l’art, Ravasi, sempre preocupat per acostar l’Església al món de l’art i especialment el contemporani, desenvolupa el concepte de model transfiguratiu. Aquest es dóna quan, a través de les seves creacions, l’art aconsegueix “rendere visibili risonanze segrete del testo sacro, a ritrascriverlo in tutta la sua purezza, a far germogliare potenzialità che l’esegesi scientifica solo a fatica conquista e talora del tutto ignora“. En posa alguns exemples:

“tutta la storia, la missione, la figura e la grandezza del Battista sono racchiusi in quell’indice poderoso puntato verso il Crocifisso che Matthias Grünewald ha dipinto nell’Altare di Isenheim del museo di Colmar. Tutto il mistero dell’atto creativo descritto nel libro della Genesi è nell’indice «imperativo» del Creatore michelangiolesco che sveglia all’essere l’indice assopito di Adamo. E tutta la redenzione «ri-creatrice» che si crea nella vita del pubblicano Levi è nella citazione che Caravaggio fa di Michelangelo in quell’indice che Cristo punta sul futuro apostolo Matteo, nella celebre tela di San Luigi dei Francesi a Roma (…) non sono soltanto delle illustrazioni estetiche ma dei veri luoghi teologici”.

2. Diu Falomir.

L’entrevista a Miguel Falomir, Director del Museo del Prado, a El País, no és un exemple d’optimisme. D’entrada es queixa que el Prado està “infradotat” en els Pressupostos de l’Estat i que la capacitat d’autofinançar-se en un grau, demostrada per la institució, finalment li està jugant en contra. Però va més enllà i declara finiquitada l’època de les grans exposicions. En paraules seves:

“Estamos asistiendo al final de un modelo de museo. Ahora las exposiciones son peores de lo que eran en los 80 o en los 90. Las temporales están llegando a su fin porque es difícil hacer aportaciones nuevas de investigación y porque los museos son cada vez más reacios a prestar obra. El modelo está en caída libre. Lo importante tiene que ser la colección permanente. Una de las cosas de las que estoy más orgulloso es que hemos reducido la salida de obras de las 900 a las que se había llegado hasta 400. Hay que tener claro que hay cosas que no se pueden prestar de ninguna manera. Sé que si prestara Las hilanderas conseguiría un dineral, pero no pienso hacerlo”.

3. Diu un servidor.

Ser entrevistat per Estudi del Moble, la revista de l’Associació amb el mateix nom,  és tot un gust, però em sap greu perquè no hi ha un enllaç a l’entrevista (sempre podeu fer-vos-en socis o comprar el número i així ajudar-los en la seva tasca). Em veig obligat per tant a un exerici d’autocita que prometo que no es repetirà, perquè, en efecte, quan m’he hagut de fer una consulta sobre una pintura o un objecte, sempre m’he trobat que “els bons especialistes són molt generosos a l’hora de comparitr els seus coneixements”.