Set per Set: De Girona a Itàlia.

Presentacions (1): Girona.

     

El Dia Mundial dels Museus és un estímul per a que presentin les seves darreres adquisicions. El Museu d’Art de Girona n’ha presentat presentat tres (comunicat aquí). La primera és la taula Sant Jaume Apòstol (100 x 69,5 cm) de Ramon Solà II, (c. 1455-1502), actiu a la ciutat sobretot a partir de 1470. Però no en cantaré les excel·lències (encara que espero que siguin prou evidents) donat que un servidor va ser qui els la va proporcionar.  La segona obra és un Retrat de Rafael Santos Torroella (sanguina sobre paper, 63 x 47 cm), per la seva germana Ángeles Santos (1911 – 2013). Aquesta aduqisició està lligada a la compra al 2014, per   part de  l’Ajuntament de Girona (dirigit per un alcalde anomenat Carles Puigdemont), del fons del crític retratat. D’altra banda el Museu de l’Empordà de Figueres havia dedicat, al 2012, una bona retrospectiva a la pintora, de manera que l’adquisició ara del retrat aprofundeix en la línia de recuperació d’aquestes dues figures importants en l’art català de postguerra. La última incorporació és oli de Celso Lagar (1891-1966), Girona. Torre i absis de Sant Pere Galligants (70 x 89 cm), adquirit fa menys de dues setmanes a la casa de subhastes La Suite de Barcelona. És datat al 1915, moment en que l’artista anava provant nous estils a fi de trobar el propi: en aquesta obra, per exemple usa un cubisme tímid (més aviat un cézannisme) que coincideix molt el que emprava Joaquim Sunyer (1874-1956) aquells mateixos anys, per exemple a la seva Cala Forn de 1917. El Museu, en un exercici de transparència que s’ha de destacar, ha volgut fer públics els preus de les adquisicions, que en conjunt sumen uns 48.000 € – sí, amb aquesta quantitat es poden comprar tres obres com aquestes.

Presentacions (2): Tàrrega.

També ha aprofitat l’ocasió el Museu Comarcal de l’Urgell a Tàrrega. En aquest cas es tracta de la taula de Sant Antoni Abat, una de les poques obres atribuïdes al tarragoní Ramon de Mur, nascut a a Tarragona però documentat a la capital urgellenca des del 1412 fins el 1435. Adquirida a la fira FAMA de Barcelona del març de 2017, és la primera pintura gòtica a les col·leccions del museu. La presentació va anar a càrrec d’Albert Velasco, conservador del Museu de Lleida i va ocmptar amb la intervenció, via telemàtica, del conseller Lluís Puig.

No hi ha llei sense reglament.

Semblava que s’obria el cel amb la reforma de la llei italiana dels béns culturals (introduida per la Llei de 4 d’agost de 2017, n. 124, en vigor des del 29 d’agost del 2017), que canviava el règim l’exportació d’obres d’art del patrimoni històric. En concret, el punt més innovador era que s’introduia l’exempció de permís per les obres d’un valor inferior a un determinat límit (13.500 €), com a molts països de la UE (encara que normalment amb límits més alts). Així, tot apuntava a que ja eren cosa del passat el dies de gestions interminables i laberíntiques per a importar obres de valor poc important. A més a més, s’assentava un precedent que podria servir per obrir, ni que fos una mica, altres legislacions de països europeus que encara mantenen l’obligació del permís d’exportació sigui quin sigui el valor de l’objecte, com Espanya. La decepció va arribar-me a l’abril, amb una compra menor en una subhasta a Milà, i l’explicació definitiva, unes setmanes després, en aquest article de Il Giornale dell’ Arte: es veu que encara ara, 9 mesos i unes eleccions després de l’entrada en vigor de la llei, està pendent aprovar el reglament que regularà la manera de determinar i demostrar el valor del bé; per tant, tot continua igual.

Set per Set: De Nova York a Amsterdam.

El toc Rockefeller.

Les subhastes Rockefeller de Christie’s de la setmana passada han fet història, amb el seus més de 1.500 lots totalment venuts, un total de 832,6 milions de dòlars i sessions que van arribar, en alguns casos, a les més de 10 hores seguides per la multiplicació de compradors licitants. La concentració d’obres excepcionals era tal, que fins i tot algun comentarista (com Georgina Adams a The Art Newspaper) defensava que a la sobreoferta a l’inci de la primera subhasta va comportar que els últims lots de la mateixa sessió, també molt interessants, no aconseguissin la seva estimació màxima. Respecte l’art de casa nostra, cap lot va il·lustrar millor el toc Rockefeller La Conferència, un dibuix de premsa de Juan Gris, que amb una estimació de 40.000 USD – 60.000 USD, es va enfilar fins a uns estratosfèrics 336.500 USD. D’altra banda, Bloomberg News ens informa que hi ha encara una altra venda Rockefeller, per aquelles peces que no va voler Christie’s, organitzada per Nadeau.

Canvis per als conservadors.

Codart és la xarxa intenracional de conservadors d’art holandès i flamenc de referència i cada any celebra un congrés per als seus membres. El d’enguany, el 21è, tenia per títol Old Masters – Old Fashioned? i es va proposar oferir arguments, estratègies i experiències per presentar la pintura antiga d’una manera atractiva per al public actual. Aquí podreu veure quasi totes les intervencions, que, en general, van insitir en aprofitar les noves tecnologies per donar el context necessari per a disfrutar d’aquestes obres d’art. Personalment, però, trobo molt interessant la presentació de Jan Van der Stock, de la Universitat de Lovaina. D’una manera un pèl precipitada, va defensar la idea que els museus haurien de fer més ús de la recerca universitària que a més, deia, els resulta gratuïta. Em sembla que aquest plantejament estaria d’acord amb el canvi que està experimentant el paper del conservador, que està passant de ser un investigador pur a un admnistrador i divulgador de nivell.

Un Rembrandt cada dos anys.

Rembrandt Harmensz. van Rijn (1606-1669), Retrat d’un jove noble, oli sobre tela, 101 x 74,3 cm.

La troballa d’aquesta setmana és un més que probable Rembrandt, presentat a l’Hermitage d’Amsterdam 18 mesos després de la seva adquisició per 137.000 lliures (a Christie’s, amb una atribució al “Cercle de Rembrandt” i una estimació de 15.000 – 20.000 lliures) . El millor reportatge que es pot consultar és de Reuters, on s’expliquen detalls com que Jan Six, el comprador, és descedent del mateix Jan Six retratat per Rembrandt al 1654, que ja ha aconseguit l’opinió favorable dels especialistes més rellevants o que per la compra va comptar amb un soci financer.  També s’hi afirma que és la primera descoberta d’un Rembrandt en 44 anys, però la veritat és que fa un parell d’anys, la galeria Talabardon & Gautier de París va presentar la tauleta L’olfacte a la fira TEFAF.

 

Set per Set: Loto Patrimonie i notícies de Londres.

Loto Patrimonie.

La idea, que aquest blog defensa per al nostre país, de destinar una part dels beneficis dels jocs d’apostes públics a finançar projectes culturals, sobretot vinculats al patrimoni, es va estenent a d’altres països europeus. En el cas de França, al març es va anunciar un sorteig de loteria al 14 de setembre i un joc de rascar a partir del 3 de setembre (a l’entorn de les Jornades Europees del Patrimoni) específics per recollir fons per a la restauració de monuments en perill. Preveu recollir entre 15 i 20 milions d’euros, que es destinaran als 250 projectes ja presel·leccionats (entre 2.000). Trobareu la informació a la web de la RTL, amb una entrevista a Stéphane Bern,  l’apassionat promotor de la mesura.

Sleeper i Colnaghi, sinònims.

Al Telegraph trobareu l’exclusiva sobre l’últim possible sleeper caçat per Colnaghi, és a dir, Jorge Coll i Nicolás Cortés. Es tracta d’una tela amb Sant Jaume i Santa Teresa d’Àvila presentant l’escut de Castella i Lleó (145 x 103 cm) – la presència de la santa s’explica perquè principis del XVII  es va intentar promocionar com a copatrona de Castella. L’obra va sortir a Sotheby’s el passat 2 de maig, per 20.000 lliures i com anònim de l’escola de Madrid, però finalment va pujar fins a 193.750 lliures. Segurament no van ser els únics que, tal i com han declarat al diar, creien que estaven davant d’una obra de Juan Bautista Maíno (1581-1649).

Tardor a Londres.

Entre l’octubre i el desembre d’aquests any, hi ha molt bones raons per passar un dies a Londres. D’una banda, la National Gallery inaugurarà una de les exposicions de l’any, Mantegna and Bellini (de l’1 d’octubre al 27 de gener), seguida d’una latre també interessant, Lorenzo Lotto. Portraits (5 de novembre al 10 de febrer). La fira Frieze, juntament amb Frieze Masters obrirà del 4 al 7 d’octubre. A la reformada Royal Academy hi haurà un retrospectiva del gran Renzo Piaano (del 5 de setembre al 20 de gener) i hi arribaran el dibuixos de Klimt i Schiele de l’Arbertina de Viena (4 novembre al 3 de febrer) i el British Museum promet una de les seves grans presentacions: Ashurbanipal. King of Assyria, del 8 de novembre al 24 febrer (títol i dates a confirmar).

 

 

Set per Set: Notícies d’Itàlia.

Notícies d’Itàlia: (1) Restauracions.

Mestre de Castelsardo, Mare de Déu com a Reina dels Àngels, oli sobre taula, taula central del retaule de St. Pere de Tuili, c. 1500; després de la restauració.

Amb caràcter bianual i des del 1989, la Banca Intesa Sanpaolo convoca els ajuts del seu programa Restituzioniun monumental esforç de restauració que ja compta amb més d’un miler d’obres intervingudes, moltes ells obres mestres prou conegudes. Cada convocatòria  culmina amb una gran exposició: enguany se celebra a Torí (La fragilità della bellezza. Tiziano, Van Dyck, Twombly e altri 200 capolavoriReggia di Venaria – Sale delle Arti Venaria Reale, fins al 16 de setembre) i presenta fins a 212 obres, amb grans noms. En aquest link a dropbox trobareu les fitxes i les fotografies, abundants, de totes les obres restaurades; entre elles; l’extraordinària Transfiguració de Giovanni Bellini del Museo di Capodimonte (Nàpols). Més proper al nostre patrimoni, hi ha igualment el gran retaule de l’església de Sant Pere de Tuili (Sardenya) del Mestre de Castelsardo, també present a les noves sales de Renaixament i Barroc del MNAC amb les tres taules que va pintar per al retaule major de Sant Vicenç de Sarrià.

Notícies d’Itàlia: (2) Adquisicions.

Gustave Coubert (Ornans 1819-La Tour de Peilz 1877), La vague, 1871, oli sobre tela, 63 x 92, Galleria Nazionale d’Arte Moderna e Contemporanea, Roma.
Antonio Carracci (Venècia 1592 ca-1618), Santa Prassede, principis del s. XVII, oli sobre tela, 128 x 96,5 cm., Pinacoteca Nazionale, Bolonya.

En un post anterior a aquest blog, defensava la possiblitat de destinar una part dels beneficis  de les nostres loteries públiques a l’adquisició d’obres. La proposta era d’un 20% i l’import de 2,06M€. Per poder veure les grans oportunitats que s’obririen, aquí teniu el link a un article al Il Sole 24 Ore que resumeix una nota online del Ministeri de Cultura italià, en la qual es recull que entre el 2106 i el 2017 per a l’adquisició d’obres d’art van ser d’uns 4M€  -és a dir, infinitament menys que els que proposem per aquí en termes relatius a població, obres d’art o centres museístics. Amb aquest fons, es van poder adquirir fins a 151 obres (entre elles s’hi compten 100 objectes etnogràfics). Pel que a les pintures (una quarentena), s’hi incolen artistes importants com com Antonio Carracci (Santa Prassede, a la Pinacoteca Nazionale a Bolonya), Pompeo Batoni (Retrat de Abbondio Rezzonico, per a la Galleria Nazionale di Palazzo Barberini), Gustave Courbet (La vague, Galleria Nazionale d’Arte Moderna e Contemporanea), Bernardo Strozzi (dos olis, La parabola dell’invitato a nozze per a la Galleria dell’Accademia di Venezia i Allegoria della pittura a la Galleria di Palazzo Spinola a Genova) o Carlo Carrà (Allegoria del lavoro a la Pinacoteca di Brera). De fet, n’estan tan convençuts que a la llei de pressupostos de 2018 hi destinaran 4M€ més.

Notícies d’Itàlia: (3) Màfia.

El magistrat Raffaele Cantoni, president de l’ANAC, Autorità Nazionale Anticorruzione a Roma:

“Quando ero alla Direzione distrettuale antimafia scoprimmo che alcune tele seicentesche del Manierismo spagnolo, rubate da chiese napoletane, erano state utilizzate come pagamento di partite di droga acquistate proprio in Spagna”.

La resta de l’entrevista a Il Giornale dell’Arte.

Set per Set: D’Elna a Montpeller.

Visca l’alcalde!

El descobriment d’un 60% de falsos al Musée Terrus d’Elna ha fet la volta al món (fins al New York Times!), però és a la premsa local on podem trobar la notícia més interessant. L’Indépendant publica les delcaracions de l’alcalde, que són exemplars. Tan bon punt va rebre l’avís de l’expert Eric Forcada (vegeu la seva entrada al DHAC, Diccionari d’Historiadors de l’Art Català-Valencià-Balear), va encarregar-li la investigació que ha permés descobrir l’escàndol. Un cop descobert, l’ha fet públic amb tota transparència. Ara està decidit a anar a fons en el procediment judicial. I per acabar, declara: “On a investi plus de 300.000 euros dans ce musée pour rénover et attirer les gens sur la ville haute. Et nous continuerons à valoriser et à protéger les artistes de l’art roussillonnais”. Sembla que hi ha feina a fer, segons Forcada revela al mateix diari: “Il y a 15 ans que l’on est dans cette logique de production de faux. Les faussaires s’adaptent et fabriquent l’offre qui répond aux attentes des clients”. A veure si París hi ajuda!

Tolosa, renaixent.

Gràcies sobretot al treball pacient del seu director, Axel Hémery, el Musée des Augustins i el patrimoni històric de la seva regió va guanyant de mica en mica el seu lloc entre els museus francesos. L’exposició que acull actualment,  Tolouse Renaissance (fins al 24 de setembre i amb un complement a la Bibliothèque d’Étude et du Patrimoine fins al 16 de juny), és prometedora per diferents motius. Primer, perquè  resulta pionera  i explora un període poc conegut, però amb figures tan interessants com Antoine de Lohny (s’hi pot veure la seva Predicació de Sant Vicenç Ferrer, adquirida per l’Estat per al Musée de Cluny al 2010). Segon, perquè sorgeix d’un grup d’investigació de la universitat de la ciutat, liderat pel professor Pascal Julien (comissari de l’exposició) i amb la col·laboració d’investigadors joves. Tercer, perquè coincideix amb l’anunci de la expansió del museu per primer cop en dècades: en concret, es vol renovar l’espai d’acollida amb una sala nova. I finalment, perquè sembla que la col·laboració amb el Musée de Cluny anirà més enllà: aquest preveu presentar la tardor del 2020 Les Arts à Tolouse au XIVème siècle.

Jean Ranc: adquirir, investigar, difondre.

Un dels museus del Midi més actius és el Musée Fabre de Montpellier. La seva política d’adquisicions destaca i l’any passat va estar marcat per la compra, en subhasta a la capital, de dos grans retrats de Jean Ranc, els del matrimoni Joseph Bonnier de la Mosson  i Anne Melon (tots dos olis sobre tela de 146 x 114 cm). Sembla que el Museu seguirà amb la seva línia d’encerts i dedicarà primera retrospectiva sobre l’artista al 2019, segons avança Stéphan Perreau al seu blog. El títol serà Jean Ranc (1674-1735) . Un Montpelliérain à la cour des Rois i se celebrarà del 9 de febrer al 12 de maig de 2019. D’altra banda, el museu presenta ara Dans le Secret des Oeuvres d’Art (fins al 2 de setembre) que ens convida a estudiar els materials emprats a les obres d’art i els canvis que han sofert al llarg de la seva història – com la recordada El Museu explora. Obres d’art a examen celebrada al MNAC entre el 23 de novembre de 2012 i el 24 de febrer de 2013.

 

Set per Set: Dels drets d’avui a les promeses de demà.

Land of the free.

Emanuel Leutze (1816–1868), Washington creuant el Delaware, 1851, oli sobre tela, 378,5 x 647,7 cm, Metropolitan Museum of Art.

Segur que si mai heu necessitat imatges per al vostre article o llibre d’obres que estan en museus, us haureu trobat que al final heu hagut de pagar uns suposats drets de reproducció, per més que l’artista en qüestió i els seus drets d’autor faci anys que hagin expirat. Però respecte a un bon grup dels grans museus d’Estats Units la situació ha començat a canviar des de l’any passat, quan han començat a adoptar la Open Access Policy: ofereixen la possiblitat de baixar-se i usar per a qualsevol ús (fins i tot comercial!) les imatges dels seus bancs digitals, respecte les quals creguin que no existeix cap dret d’autor o hi hagin renunciat completament – la inmensa majoria en casos com la National Gallery of Art, el Metropolitan Museum, la Getty, el LACMA de Los Angeles. No és el cas encara de l’Art Insititute of Chicago.

2013 Barcelona, 2018 Giverny.

Resultat d'imatges de musee des impressionnismes giverny japonismes

Si us va agradar la pionera i excel·lent exposició Japonisme. La fascinació per l’art japonès, comissariada per Ricard Bru per als Caixafòrum de Barcelona i Madrid al 2013, ara podeu disfrutar de Japonismes / Impressionnismes al Musée des Impressionismes de Giverny (fins al 15 de juliol), centrada en la influència japonesa en l’obra de Monet i la resta d’artistes que van seguir-lo en aquest aspecte. Aquesta coincidència permet entreveure el potencial d’orientar les nostres exposicions i projectes museístics cap a una col·laboració sistemàtica amb d’altres institucions del continent.

Només en queden cinc.

Taller de Francesc Artau,  Arqueta de Sant Esteve de Banyoles, 1413-1453.

L’edició de Girona del passat 28 d’abril del Punt Avui portava l’excel·lent notícia que l’incansable advocat Carles Mascort ha recuperat dues figures més  (Santa Anna i Sant Cristòfor) de l’arqueta de Sant Esteve de Banyoles (obrada entre el 1413 i el 1453 pel taller de l’orfebre gironí Francesc Artau). Robada i desmembrada pel destraler i delirant Erik el Belga al 1980, Mascort va ser capaç d’assolir entre el 2005 i el 2010 el retorn de la  pràctica totalitat de la peça d’una col·leccionista holandesa, encara que les primeres negociacions, a càrrec del Ministeri de Cultura, havien començat amb molt mal peu (tal i com va explicar en una conferència memorable a la Fontana d’Or de Girona al 2015; resumida també al Punt Avui). Les que ara ha aconseguit provenen d’altres fonts a Brussel·les i Londres. Encara en queden cinc més de desaparegudes.

Fitxar promeses.

Normalment aquí no ens ocupem de l’art contemporani, però en aquest article a arnet, que resumeix el New York Times Art Leaders Network (Berlín, 25 i 26 d’abril passats), hi ha una idea iteressant. La distància entre les grans galeries d’art contemporani (Taddeus Ropac, Gagosian, etc) i les petites és cada cop més gran i es corre el risc que aquestes acabin sent anecdòtiques. Si això passés, es perdria una de les funcions que aquestes tenen i que és vital: promoure nous artistes tot just quan comencen la seva carrera. El problema és que un cop guanyen notorietat sovint són captades per una de les grans, sense que la seva galeria inicial pugui fer gaire res. Una de les propostes que va sorgir dels participants de la trobada va ser incorporar als contractes dels artites unes clàusules de recisió o de “transfer” semblants a les que s’inclouen en els contractes d’esportistes. Sembla suggerent.