Set per Set: De Barcelona al ciberespai.

Només queden dos dies …

Resultat d'imatges de fama antic i modern

… per a la inauguració de FAMA, la Fira d’Art Modern i Antic de Barcelona (del 28 de febrer al 4 de març, a les Drassanes). Aquest any, amb 28 expositors, entre els quals una nova incorporació del Languedoc (Patrick Martin), la Fundació Fran Daurel i l’Associació per a l’Estudi del Moble. I, ho puc confirmar, amb més d’una i de dues novetats molt temptadores per als col·leccionistes d’art medieval. Vingueu d’hora, que després tot vola!

Té sentit?

Els seguidors d’aquest blog coneixen el meu interès especial, fins i tot obsessiu, per la regulació vigent de l’exportació de béns mobles antics i en particular, contra el poder extraordinari de l’Administració de prohibir-la, sense necessitat cap compensació econòmica. Amb aquesta mesura s’acaben creant dos mercats, l’exterior i l’interior, amb preus del tot desequilibrats; s’atribueix a l’Administració  un instrument de pressió injust a l’hora d’aquirir una obra d’art antiga i es dóna un incentiu clar a l’exportacio il·legal. Per sort, el bon sentit de tots plegats fa que la situació no sigui dramàtica. Però si avui torno al tema és perquè un dels arguments per defensar aquest sistema és que és una mesura de protecció per un mercat que té una forta tendència exportadora. Bé doncs, els resultats per a 2016 de l’Estadística de Cultura. CulturaBase de 2017  del Ministerio de Cultura (tornarem a informar quan es publiqui la d’enguany), que reproduïm, mostren exactament el contrari. Encara que no s’acaba d’entendre si en l’apartat Antigüedades y Colecciones s’inclouen les pintures, escultures i gravats de més de 100 anys o si aquests s’incorporen en els apartats corresponents a aquestes disciplines, barrejats amb les obres de menys de 100 anys, els números són igual de transparents: en tots els apartats d’Arts Plàstiques la balança comercial és positiva (en antiguitats amb un significatiu 14,5M€ contra 9,1M€), excepte sobretot en l’escultura i, en molt menor mesura, en material fotogràfic i plànols d’arquitectura. Per tant, potser és hora que reconeguem que no estem operant en un Estat paupèrrim a la mercè d’antiquaris i col·leccionistes estrangers rics i voraços, i comencem a acceptar que el nostre entorn és més equilibrat i capaç d’atreure i absorbir les obres d’art rellevants. Així, ara ja ens podríem permetre un sistema com el britànic, en què la mesura de protecció màxima consisteix en suspendre l’exportació i obrir un període de 6 mesos (ampliables a 6 més), durant el qual es llença una campanya per a animar a que sorgeixi un comprador, privat o públic i premiat amb incentius fiscals, que aquireixi el bé i es comprometi a mantenir-lo dins del Regne Unit durant un llarg període. Si no apareix, s’atorga l’exportació – per què de fet, s’haurà comprovat que l’interès nacional que justifica la mesura, no s’ha materialitzat en aquest cas concret.

Ja en són tres.

Al novembre passat, ens fèiem ressó de com Josep Lluís Cebrián Molina atribuïa dues taules (Combat entre Cosroes i Heracli i la Restitució de la Creu per l’emperador Heracli),  subhastades a Christie’s, al Mestre de Xàtiva, com a part d’un retaule dedicat a la llegenda de la Vera Creu. Ara n’incorpora una tercera, la Mort de Cosroes, rei de Pèrsia, subhastada per Fernando Duran  com a Mestre de Perea i representant St. Damià matant el seu pare – seguint l’error de Ch.R. Post quan la publicà per primer cop i que després rectificà. Com de costum, Cebrián avança la descoberta al seu blog Art i Patrimoni i l’estudia amb més detall al Cartipàs núm. 10, que publica  Academia.edu – afegint l’atribució també al Mestre de Xàtiva d’encara una altra taula, una Trinitat probablement retallada.

Clàsssics de la web: el catàleg del Prado.

El catàleg online del Museo del Prado pot convertir-se en un clàssic de la web per la seva aparent senzillesa. Són molts els intents  de construir el catàleg online perfecte per un museu. Els uns fallen perquè falten moltes peces, els altres peruqè les fotos són petites, d’altres perquè tarda molt en carregar, o bé perquè el motor de recerca és difícil d’usar i d’altres estan en un permamnt “en construcció”.  En el cas del Prado tot és fàcil i, a més a més, té el gran avantatge de posar a la teva disposició unes de les realment grans col·leccions de pintura europea occidental per al període de la Baixa Edat Mitjana fins a principis del XIX.  Imaginem que no poseu cap filtre: cap problema, a mesura que aneu baixant per la pàgina amb el cusor,  us aniran apareixent les imatges  dels milers d’obres, d’excel·lent qualitat, sense que pràcticament  us adoneu dels canvis de pàgina. És un exercici molt recomanable, perquè hi ha obres importants, algunes de mestres, de pràcticament cada dècada i a vegades, quinquenni – fins i tot per al periode tan intens i complicat de finals del XV i principis del XVI, amb els creuaments i diferències entre Flandes, Itàlia, Castella i la Corona d’Aragó, el seguiment peça a peça i any a any es fa addictiu.  Cada obra té la seva fitxa i a cada fitxa, un link a l’article sobre l’autor corresponent a l’Enciclopedia del Prado on line, amb bibliografia, exposicions i altres obres. Però tot és millorable, és clar: en aquest cas, els continguts de la Enciclopedia no estan sempre actualitzats; al motor de recerca li manca l’opció de recerca avançada (o no l’he sabut trobar) i pel que fa a les publicacions del mateix Prado, potser poden fer com el Metropolitan Museum i posar a disposició lliure on-line (amb opció d’impresssió a demanda) aquelles publicacions que ja estan descatalogades.  També falta establir el vincle amb l’altra gran iniciativa online del mateix museu, el seu Archivo, que probablement s’hauria de fer a través de l’Enciclopedia.

Set per Set: de Florència a Ais de Provença.

Un petit canvi.

Per petició popular, introdueixo un petit canvi en aquest blog: enlloc de 7 notícies cada setmana (més o menys), publicaré 3 o 4 notícies curtes o un comentari més llarg dos cops a la setmana, normalment els dilluns i els dijous.

Més enllà de Florència.

A. Dürer, Retrat de jove veneciana, Kunsthistorisches Museum, Viena. Foto: KHM Wien.

Seguint amb la revisió actual del concepte de Renaixement, al Palazzo Reale de Milà s’hi mostra fins al 24 de juny Dürer e il Rinascimento tra Germania e Italia. Reuneix fins a dotze pintures del mestre alemany i el seu comissari, Bernard Aikema, proposa “leggere il Rinascimento con uno sguardo inedito, non come un fenomeno nato a Firenze e in Toscana, e di lì irradiato nel resto d’Europa, ma come una realtà che scaturisce da una nuova ‘geografia dell’arte’, fatta di rapporti e di scambi, culturali e commerciali, fitti e continui fra il Sud della Germania e la Pianura Padana, che erano allora le due regioni più avanzate d’Europa sul piano culturale ed economico” (article al Giornale dell’Arte).

Pluja de Leonardos.

Leonardo da Vinci (1452-1519), Diluvi,  c. 1517-18, tinta sobre paper, 16,2 x 20,3 cm. Foto: Royal Collectin Trust.

L’any que ve se celebrarn 500 anys de la mort de Leonardo da Vinci i les exposicions es multiplicaran. Una de les que mostrarà obres bastant rares de veure és la Leonardo da Vinci: A Life in Drawing, amb més de 200 obres sobre paper de les col·leccions reials angleses. Començarà a diferents llocs del Regne Unit al febrer i que, a partir del 24 de maig, es concentrarà a la Queen’s Gallery del Palau de Buckingham.

Pluja de Picassos, però firmaríeu?

Resultat d'imatges de couvent de precheurs aix en provence
Convent de Predicadors, Ais de Provença. Foto: Ville d’Aix.

Álex Vicente a El País ha anat més enllà de les notícies en la premsa internacional sobre el gran museu Picasso que ha aconseguit Aix-en-Provence, basat en el dipòsit de més de 2000 obres de la major col·lecció privada de les seves obres, la de la seva fillastra Catherine Hutin-Blay. A la premsa regional (recomano l’article a Les Nouvelles Publications) ha trobat els detalls del tracte. El fet és que el municipi s’ha compromés a vendre Hutin l’antic Convent dels Predicadors, l’edifici on s’exposarà la col·lecció per 11,5 M€, un preu el 9% inferior al taxat per France Domaine, a canvi del compromís de mantenir-hi la col·lecció durant 15 anys (si la retira aleshores, es desfà la compra pel mateix preu) i de fer-se càrrec de les despesesde restauració. L’acord definitu amb Hutin encara s’ha de firmar i de fet, ella ha declarat que si hi ha massa oposició, es faria enrera. De moment, el ple va aprovar l’acord el passat 13 de desembre, si bé quatre regidors van votar en contra –  jo hagués votat a favor, i vosaltres?

Set per Set: Camins oberts.

Damià Forment (c. 1475-1540), Tres apòstols de la Dormició de la Mare de Déu per a St. Miquel de Barcelona, marbre, 1534-1537.

La nova presentació de les sales de Renaixament i barroc del MNAC ja ha rebut els primers comentaris, alguns de positius, d’altres no tant. Els meus són els d’un visitant no especialitzat.

L’arribada a les noves sales es fa a través de les sales de gòtic, estrictament ordenades per cronologia (excepte la sala dedicada a l’art funerari, on la dimensió i el pes de les peces fa més recomanable agrupar-les totes plegades). L’ordre cronològic, ara com ara, pateix un cert descrèdit, se l’acusa de tradicional i de voler imposar un sentit teleològic a les obres d’art: la història avança inexorablement i qui no s’adapta a les noves formes és un retardari. Personalment, però, trobo que és el criteri que més adapta al punt de vista de l’artista (que efectivament, es deu a un temps i un lloc) i el que menys condiciona les altres possibles lectures de l’obra.

Gustos personals apart, les primeres sales del nous espais segueixen aquest mateix criteri. En una mena d’avantsala al recorregut del Renaixament, trobem dos espais, el primer dedicat a Bartolomé Bermejo i l’altre, al Mestre de la Seu d’Urgell. Tots dos són un encert, tan pel fet d’haver aconseguit l’esplèndid dipòsit doble de l’Insitut Amatller del Crist al Paradís i de l’Ascensió de Bermejo, com pel fet que els textos explicatius s’adapten perfectament a les obres exposades – l’única observació que s’hi podria fer és que les grans sarges del Mestre de la Seu d’Urgell semblen demanar més espai. Encara la primera sala de Renaixament sembla respondre a la mateixa lògica i sota el títol de Catalunya al segle XVI, reuneix, amb brillantor, un conjunt d’obres brillant:  el gran tapís del Triomf de la Fama sobre la Mort  de Willem Dermoyen (un dels tres que guarda el Museu, encarregats per la Generalitat al 1557), el Martiri de Sant Cugat i el Sant Càndid d’Ayne Bru, les tres taules del Mestre de Castelsardo per al retaule major de Sant Vicenç de Sarrià, el Sant Blai de Pere Fernández, els marbres de Damià Forment per a la Dormició de la Verge de l’església de Sant Miquel de Barcelona i d’altres.

En canvi, l’altre text explicatiu de la sala comença a mostrar el que serà una constant en les sales que seguiran: una explicació més aviat generalista, que potser podria millorar amb alguna referència explícita a les obres exposades.

Segurament, aquesta manca d’ancoratge podria respondre a la que potser ha estat la major dificultat a l’hora de plantejar aquests espais. La situació és que el MNAC no compta amb prou obres per explicar la història de l’art del país d’aquest període i en canvi, en té d’altres amb altres procedències que seria un crim no exposar. La causa ve donada potser perquè tradicionalment s’ha considerat que el país, mancat de cort i sense una burgesia que considerés l’art com un signe d’identitat (a diferència de l’holandesa, per exemple), no hauria produït durant aquests segles obres rellevants suficients. Aquesta percepció es va superant de manera creixent, però segurament encara serveix per explicar perquè, ja des dels inicis del Museu, el buit del període s’ha cobert incorporant obres estrangeres (sobretot de la col·lecció Cambó i de la col·lecció Thyssen, les quals ara han tingut el gest de renunciar a les respectives sales exclusives) i obres hispàniques, provinents de la desamortització o de col·leccions privades  (col·lecció Gil, col·lecció Tomàs), sense explicitar la seva relació amb el moment artístic del país.

Davant d’aquesta dificultat, la solució que adopta la nova presentació és interrompre el plantejament cronològic després de la sala comentada abans i adoptar un plantejament temàtic, convertint cada àmbit en una petita exposició monogràfica sobre un tema determinat. Però la veritat és que per al visitant no especialista hi ha àmbits es resulten més accessibles que d’altres, també perquè la naturalesa del tema varia. El retrat (Biografies pintades) i el bodegó (Natura morta), per exemple, són potser els més fàcils perquè són també els formats més coneguts i perquè el tema proposat es relaciona és el tema de l’obra. D’altres, com el dedicat al Segle d’Or, ja són una mica més sorprenents, ja que el tema no és tant el que mostra l’obra, sinó un concepte propi de la historiografia. Finalment, hi ha els casos en els que costa més captar i relacionar amb les obres exposades, ja que el tema proposat sembla acostar-se a aspectes de filosofia de l’art i fins i tot a l’ontologia de l’obra d’art. De fet, en algun moment sembla que la relació entre el tema i l’obra exposada és refinadament irònica: a l’espai Finestra oberta al món, aquesta idea de la pintura d’Alberti, expressada en el seu De pictura de 1435,  les tres primeres obres que hi trobem són les Anunciacions del Greco i Paolo Veronese (parella encertada) i del Mestre de la Seu d’Urgell, és a dir, obres de segles diferents en què el tema representat, amb la presència de l’arcàngel i sobretot de l’Esperit Sant,  resulta potser especialment difícil de tractar des de la recreació del món empíric que sembla estar darrera de la proposta albertiana. Amb tot, aquests canvis sobtats de registre en els temes presentats, si bé flirtegen amb la confusió, resulten estimulants i ajuden a mantenir l’interés.

Al capdavall, l’opció temàtica adoptada és potser la que es correspon al moment actual donades les col·leccions amb què es compta. Però no em puc deixar de preguntar si els estudis sobre els col·leccionistes de l’època (com Miquel Mai, estudiat per Joan Bellsolell, tal i com ens ha explicat Maria Palau a l’Avui) i l’art del moment en el nostre país pot anar canviant la situació. Al capdavall, una de les grans virtuts de la nova presentació és haver posat sobre la taula obres que estaven amagades, descobriments importants,  més o menys recents (com La conversió de Sant Pau de Maíno), la incorporació més decidida d’altres disciplines més enllà de la pintura (i perquè no les arts decoratives?). Així, les possibilitats de nous plantejaments i sobretot, de noves exposicions i recerca queden obertes de manera prou evident.