Set per set: d’Amsterdam a les normes

1. Cinc anys després.

Vincent Van Gogh, El turó a Montmartre, 1886, Van Gogh Museum
Santiago Rusiñol, En campanya, 1891, MNAC

Una de les notícies del moment és que s’acaba de descobrir un nou dibuix de Van Gogh, i que la descoberta ha permés confirmar-ne l’autoria d’un altre (notícia a The Art Newspaper i a la web del Van Gogh Museum). Tots dos es daten al març de 1886. El primer d’ells, com es veu en comparar-los, mostra exactament el mateix lloc a Montmartre on, al 1891, Rusiñol va retratar el seu amic Miquel Utrillo intentant guanyar-se els favors de la difícil Suzanne Valadon (En campanyaMNAC). A pesar que els estils radiclament diferents farien pensar el contrari, els paral·lels entre aquests dos artistes a l’hora de buscar llocs allunyats del centre no es van acabar a París: si al 1888 Van Gogh va intentar, sense cap èxit, establir una col·lònia d’artistes que anomenava “estudi del sud” a Arles, Rusiñol, sobretot a partir del trasllat del seu Cau Ferrat  al 1894, va reeixir a donar l’empenta definitiva per a convertir Sitges en una vila transformada per les arts (no només la pintura) i els artistes.

2. Un món necessitat d’espai.

Foto: Österreichischen Nationalbibliothek.

El Martin-Gropius-Bau de Berlin està exposant Juden, Christen, Muslimesobre el discurs científic i la transmissió dels clàssics grecollatins a l’Europa i la Mediterrània d’entre el 500 i els 1500. El crític del FAZ Andreas Kilb troba que és una exposició amb un plantejament inicial i uns préstecs excel·lents (en gran part provinents de l’Österreichischen Nationalbibliothek de Viena), però limitada pel fet que aquest tema enorme necessitaria uns espais molt més generosos. Ho resumeix amb una frase afortunada:

“Manche Bücher enthalten eine Welt für sich. Um sie zu lesen, muss man sie entfalten”.

“Alguns llibres contenen tot un món per si mateixos. Per llegir-los, cal desplegar-los en tota la seva plenitud”.

Posats a pensar amb amplitud, l’exposició podria entrar la llista de preferències per al futuriblement renovat Pavelló de Victòria Eugènia a Montjuïc, on no faltarà espai.

3. Com cada any.

Atribuït a Pere Oller, Córrer les armes, 1417-1432, Musée du Louvre (provinent de la tomba de Ferran d’Antequera)

Des del 2015, Coll  & Cortés (=Colnaghi) patrocina una conferència dins del grupp de recerca sobre art medieval hispànic al Courtauld Institute de Londres: la d’aquest any és avui i es titula Memory and Oblivion: Ritual Lament in Images from Antiquity to El Greco, sobre ritus funerarisi la imparteix el  Dr. Felipe Pereda, catedràtic de Spanish Art a Harvard. L’hoste és Dr. Tom Nickson, professor al Courtauld que continua amb la seva feina de fomentar l’interés en aquest periode al Regne Unit – autor de  Toledo Cathedral: Building Histories in Medieval Castile.

4. L’or vermell.

El Museo de Bellas Artes de Mèxic presenta fins al 4 de febrer Rojo Mexicano. La grana cochinilla en el arte sobre l’ús d’aquest luxós color, amb origen en l’humil insecte, en multitud de suports (paper, teixit, fusta), per a obres d’art tan precolonials com d’arreu del món – des del còdexs asteques fins a Van Gogh. Al 2014, la National Gallery de Londres va presentar Making Colour, sobre el mateix tema dels sorprenents orígens dels colors abans de l’imperi de la química.

5. Criptoprevisions.

Pel que entès d’ aquest primer lliurement de la guia per principiants de Tim Schneider (a arnet news), la tecnologia blockchain en la qual es basen les criptomonedes, com per exemple el cèlebre Bitcoin, funciona com un llibre-registre de totes les transaccions relacionades amb un bé (en aquest cas la criptomoneda mateixa), amb la particularitat que, un cop entrada l’anotació d’una transacció, aquest registre mai més no es pot canviar. Per tant, si usem criptomonedes en la compravenda d’una obra d’art, tindrem un registre d’allò més transparent i complet de qui i com ha intervingut al llarg de la seva cadena de propietaris (és a dir, la seva “procedència”). Aquest extraordinària transparència ha de revolucionar el sempre opac comerç de l’art, segons l’autor. Al seu blog artknows, el periodista i blogger Tom Flynn argumenta que, per contra, provocarà que les transaccions d’obres d’art realment important busquin i valorin la discreció i el secretisme amb encara més insistència.

6. Adaptar la norma.

Un dels debats més recurrents a Estats Unit i el Regne Unit és la venda per part de museus d’obres d’art de les seves col·leccions. En principi està permesa pels codis ètics de les respectives associacions de museus, sempre que els fons obtinguts es destinin a adquirir noves obres d’art o la conservació de les que ja té a la seva col·lecció. Però el fet és que aquesta norma sovint s’ignora, perquè la venda d’obres per part d’un museu moltes vegades no és altra cosa que l’últim recurs per cobrir altres despeses més urgents.  Per salvar-ho,  alguns comentaristes donen suport a la que s’ha anomenat Ellis Rule, pel seu proponent Adrian Ellis:

“A museum selling a work should ensure that the institution or individual to which or whom the work is sold commit in some binding form to equal or higher conservational standards and equal or higher public access to the work in question. Subject to that condition being met, the museum should be able to exercise appropriate discretion with respect to how it spends or invests the proceeds of the sale, and specifically, should not be required to use it solely for the acquisition or conservation of art”.

7. I aquí, com ho tenim?

Pel que fa als museus que formen part de l’Administració Pública, els articles 28 de les lleis tan catalana com espanyola (Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català i Ley 16/1985 del Patrimonio Histórico Español) ja preveuen que: (1) una Administració Pública només pot vendre obres que formin part del patrimini històric a una altra Administració Pública (catalana o espanyola, segons el cas); (2) una institució eclesiàstica, pel que fa als béns catalogats, només pot vendre a l’Estat, a una entitat de dret públic o una altra institució eclesiàstica; (3) l’Estat pot executar permutes de béns del patrimoni històric amb altres Estats. Si a aquestes previsions hi sumem les obligacions de conservació i exhibició dels béns catalogats, els efectes són molt similars a la Ellis Rule.

I els museus privats? Doncs no hi ha cap norma que els distingueixi de qualsevol altre col·leccionista privat.  Però si adopten forma de fundació, com s’acostuma,  i a més les obres formen part del patrimoni d’aquesta fundació, aquestes obres queden afectades a la consecució dels fins fundacionals (conservar i exposar la col·lecció, per exemple) – atenció però: la segona condició no es dóna quan la fundació no és propietària de les obres, sino mera dipositària.

Set per set: De Dallas a la llei

1. Era veritat.

La notícia ja circulava desde feia algunes setmanes, però avui el Meadows Museum de Dallas finalment ho ha anunciat: ha adquirit La Platja de Portici de Marià Frotuny, una obra mestra de la seva última etapa.  L’obra va ser redescoberta en una col·lecció privada dels Estats Units gràcies a l’equip darrere la magnífica retrospectiva de Fortuny al MNAC de 2004, a la qual es va poder incorporar a l’últim minut. Des d’aleshores, les notícies sobre la seva disponibilitat eren intermitents.

2. Zugaza en la seva línia.

Els èxits de Miguel Zugaza com a director del Museu de Belles Arts de Bilbao cointunen en tots els fronts. Va tancar el 2017 amb rècord de visitants (300.000) i ara acaba d’arribar a una acord amb la BBK per finançar en part la reforma de les sales de l’edific antic del museu, a canvi de cedir algunes de les obres més importants mentre romanguin tancades (de maig a octubre, article a El Mundo). L’arquitecte és Luis María Uriarte, que ja es va encarregar de l’ampliació i reforma de 2001 -comentada aquí.

3. Pessebre rescatat.

Un dels cossos de policia europeus més coneguts pel que fa a la protecció  és l’italià Comando Carabinieri per la Tutela del Patrimonio CulturaleL’últim anunci de cas resolt, part d’una investigació encara oberta, va amb la temporada ja que inclou la recuperació de més de 250 excel·lnts figures  pessebre napolitanes del s. XVIII, desaparegudes des del 1999 i per part de les quals en busquen els propietaris. La xarxa implicada s’extén per tot el país i se sospita que pot ser responsable de robatoris encara més importants (notícia a ANSA, amb quasi 30 fotos).

4. A l’abril.

D’aquí tres mesos, Brepols publicarà Sublime Truth and the Senses: Titian’s Poesie for King Philip II of Spainde Maria Tanner. Segons avança l’editorial, l’autora veu en  cèlebre encàrrec “a cohesive program of Hapsburg ethical views and political concerns”  dissenyat per coincidir  amb la presentació de l’hereu al tron per tots els terriotris de l’imperi. Per a executar-lo, el geni venecià, ja al final de la seva carrera,  va haver d’innovar el seu llenguatge artístic per a un dels seus clients més constants.

5. Blog: acabat de descobrir.

A Medieval Art Research de trobareu moltíssimes notícies, actuals sobre conferències, cursos, beques i llibres d’art medieval. Una feinada per als seus autors, estudiants de postgrau del Courtauld Institute of Art.

6. Aprofiteu les rebaixes!

Segur que si esteu subscrits a les alertes de qualsevol companyia aèrea, ja haureu rebut l’email de gener amb preus increïbles per a last-minute. En aquest videoarticleLe Monde us informen de quatre bones exposicions arreu d’Europa (occidental) a puunt de tancar per aprofitar-les:  Il Cinquecento a Firenze al  | Palazzo Strozzi de Florència fins el 21 de gener; Gauguin l’alchimiste al Grand Palais de Paris fins el 22 de gener; Dentro Caravaggio al Palazzo Reale de Milà fins el 28 de gener, Toulouse-Lautrec. ll mondo fuggevole al mateix lloc fins el 18 de febrer.

7. Funciona?

Llegir la frase ‘se ha pedido la declaración de Bien de Interés Cultural (BIC) “para que no salga de España” ‘ respecte una bé del patrimoni cultural (en aquest cas, l’obra del poeta Vicente Aleixandre, notícia aquí) em fa pensar fins a quin punt la prohibició d’exportació, sense compromís de compra ni cap altra compensació, és efectiva com a mesura de protecció. Evidentment funciona per al cas concret, però al mateix temps es converteix en un incentiu molt poderós per intentar exportar qualsevol altre bé abans que les autoritats puguin fer res.

 

Set per set: Regals per tots.

Dediquem aquest primer post de l’any a destacar algunes de les adquisions que han rebut durant els 2017:

1.  Finalment.

Els diferents intents del MNAC d’adquirir alguna taula medieval van reeeixir en el cas de la Decapitació de Sant Baldiri de Lluís Dalmau (oli sobre taula, 152,5 x 101,5 x 9,5 cm), gràcies a la Fundació Palarq que va pagar els 125.000 € (més comissió) assolits a la casa de subhasta Balcli’s. El Museu ja compta amb un Naixament i un Sant Joan Evangelista del mateix retaule.

2. Sant Antoni contra tots els elements.

L’adquisició d’aquest Sant Antoni Abat (tremp i daurat d’or sobre fusta, 118 x 71 cm) de Ramon de Mur (actiu 1411-1435) es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el passat juliol i constitueix tot un homenatge als funcionaris del Departament de Cultura que, malgrat totes les dificultats, entrebancs i intervencions indesitjables, van reeixir a completar-la. Cada cop més aprop del retorn de la normalitat, el destí de la taula, que tot apunta que no serà gaire lluny d’on l’artista va treballar, s’anunciarà aviat.

3. Val la pena tenir bons amics.

Aquesta Parella de vells (1900-1901, 30 x 30 cm), de Carles Casagemas, es va incloure primer a la retrospectiva que el MNAC va dedicar a l’artista entre el 30 d’octubre de 2016 i el 22 de febrer d’enguany. Després d’uns mesos de negociacions, els Amics del Museu l’acaben d’adquirir a la Glaeria David Cervelló per fer-ne dipòsit al Museu.

4. I mira que van començar bé.

Com tothom sap, el Museu d’Art Lleida: Diocesà i Comarcal ha acabat l’any sent notícia per exacatment el contrari, però al mes de gener anunciava l’arribada de l’extraordinària col·lecció de 22 plats i 2 pots de ceràmica de la zona, del s. XVII, obtinguda gràcies a la persistència del seu conservador en cap i els recursos posat a disposició pel l’aleshores conseller de Cultura Sr. Santi Vila.

5. Discretament.

Sense fer gaire soroll, l’Ajuntament de Barcelona ha anat distribuint el Llegat Manuel Maria Bosch Puig (1947-2015). La part més important ha anat al seu museu de preferència, el MNAC, tal i com explicava Maria Palau en aquest excel·lent article. Però altres institucions, com ara el Museu Marès també han rebut algunes peces: 28 en total i entre elles, una Maternitat en marbre de Joan Llimona.

6. S’ho van guanyar.

L’excel·lent gestió econòmica de la Fundació Dalí li va permetre adquirir, al març de l’any passat, el sòlid oli Figura de perfil de 1925, per 2.041.554 € a Bonhams. La presentació de la nova adquisició es va fer en el marc d’una exposició marca de la casa, titulada Salvador Dalí. Aprenent de pintor.

7. Està bé el que acaba bé.

Ja dins d’aquest any, el 4 de gener el periodista de El País José Ángel Montañés ens explicava en aquest article el retorn feliç i sense cap cost de la Mare de Déu de Valldossera a l’Arquebisbat de Tarragona. El resultat va ser degut a la suma de l’expertesa de Francesca Español i la intuïció i la generositat de l’antiquari Albert Martí Palau.