Set per set: De Madrid a Lleida

1. Vist a Madrid: Picasso / Lautrec.

Foto: Museo Thyssen-Bornemizsa

El títol semblava amenaçar amb l’enèsima reunió oportunista de dos grans noms. En canvi ens trobem amb unes de les exposicions més interesants del trimestre. Les obres de Toulouse-Lautrec ens llencen amb energia, però sempre amb una reserva d’ironia, als temes urbans dels bohemis, els baixos fons, el cabaret, el circ,  les demi-mondaines i similars de que van definir per sempre la modernitat artística com un moviment de marginals i marginats. Va ser la ruta que va seguir Picasso, ja abans d’arribar a París, a partir de la seva crítica als modernistes com Casas, que a la capital francesa havien aprés a dibuixar “a la Lautrec”, si bé en desactivaren bona part de la seva crítica social. Un cop arribat a la capital mundial de l’art, amb 19 anys i un any abans que Toulouse-Lautrec morís amb 36, Picasso desfermà el seu geni per explotar aquestes temes amb una radicalitat característica, fins a transcendir el tema en si i atrevir-se a transgredir l’estructura de l’obra d’art. D’aquí n’extrauria lliçons i actituds que el van acompanyar fins al final de la seva carrera. Aquesta tesi, els contorns de la qual es veuen clarament a l’exposició gràcies als extraordinaris préstecs aconseguits, és desenvolupada de forma brillant per Paloma Alarcó en el catàleg. Val la pena el bitllet d’AVE.

2. Vist a Madrid: Fortuny.

Foto: Museo del Prado

Després de l’esplèndida antològica al MNAC de 2003 (amb un molt bon catàleg), és difícil idear-ne una altra que resulti igual d’estimulant. No és el cas de la que ara ofereix el Prado: tant la disposició de les obres, els textos de paret i fins i tot el color de fons escollits semblen conspirar per presentar un Fortuny més aviat monòton i previsible. Tot i així, alguns dels préstecs, provinents de museus americans i col·leccions particulars, son rars de veure i per tant interessants. També el plantejament de la sala dedicada a l’estudi del pintor, com a manifestació d’una voluntat d’obra total, és suggestiu i permet vincular la trajectòria del pintor, gravador i antiquari ocasional amb la del seu fill, dedicat preferentment a la moda i la decoració – aspectes que Francesc Quílez tracta en un interessant article a El País. Potser el catàleg, que encara no he pogut llegir, conté més sorpreses.

3. Grans retaules: el Políptic de Gant.

La web dedicada a la restauració de la gran obra dels germans Van Eyck està evolucionant. Ara s’acaba de renovar i la generosa quantitat de macrofotografies d’alta resolució i altra documentació generades és més fàcil de consultar. A partir del desembre, hi ha el compromís d’abocar-hi bona part de la resta d’obres de Jan van Eyck – de moment, com a aperitiu, s’ofereix el retrat de la seva dona. 

4. Grans retaules: els valencians.

Foto: Victoria & Albert

Unes de les sales més conegudes del Victoria & Albert Museum de Londres és la  48a, anomenada Raphael Cartoons per els monumentals pintures al tremp sobre paper, preparatoris de tapissos, que s’hi mostren, executades pel geni italià i el seu estudi. Però la sala també inclou, mig ignorat i no gaire ben il·luminat, l’enorme Retaule del Centenar de la Ploma, una de les obres mestres del patrimoni valencià. Ara sembla que finalment rebrà l’atenció que es mereix: d’una part, el museu n’ha emprés la restauració, de l’altra, l’Institut Valencià de Conservació i Restauració, ho ha aprofitat per anar a analitzar-lo  fotografiar-lo a fons. La missió forma part del projecte de l’IVCR sobre el gòtic valencià internacional, el qual inclourà també les següents obres: del Museu de Belles Arts de València, el Retaule de la Santa Creu, de Miquel Alcanyís, el Retaule de Fra Bonifaci Ferrer, de Gherardo Starnina i el Retaule de Sant Miquel Arcàngel, de Jaume Mateu; del Museu Municipal de Xèrica, el Retaule de Sant Jordi, de Berenger Mateu; i del renovat Museu de la Catedral de València, Sant Tomàs incrèdul, de Marçal de Sax i el Retaule de Sant Miquel (notícia a europapress).

5. Més valencians. 

Foto: Art i Patrimoni

Al seu blog Art i Patrimoni, que sempre val la pena llegir, Josep Lluís Cebrián proposa identificar l’autor de les dues taules ( Combat entre Cosroes i Heracli i la Restitució de la Creu per l’emperador Heracli)  que, com ja vam comentar, es van subhastar recentment a Christie’s Nova York (per 27.500 dòlars). Per Cebrián serien de la mà del Mestre de Xàtiva i formarien part d’un retaule dedicat a la llegenda de la Vera Creu, del qual la taula central seria la dedicada a Constantí i Sta. Helena amb la Vera Creu publicada a la History of Spanish Painting de Post al 1936.

6. Treball de camp.

Foto: Pernhym Castle, National Trust

L’especialista en pintura sevillana del barroc Benito Navarrete ha obtingut un nou èxit. Enlloc de fiar-se de d’estudiosos anteriors a ell i de les males fotografies fins aleshores publicades, va decidir seguir la seva intuïció i viatjar fins al Pernhym Castle, a Gal·les, per examinar aquest retrat de Don Diego de Zúñiga. L’obra es considerava una còpia, semblant  a la que conserva encara en una col·lecció privada sevillana. Però ara, tornada a examinar després de la proposta de Navarrete i incorporada a l’últim minut a la retrospectiva de retrats de Murillo a la Frick, ja s’accepta com l’original que es creia perdut – noticia a The Guardian.

7. Indigne. 

Si la substitució dels Consellers de la Generalitat per part dels corresponents ministres estatals ja és de per si una brutalitat jurídica i política, el corresponent a Cultura, el políglota Méndez de Vigo sobrepuja amb la seva la indignitat a l’hora d’exercir el càrrec usurpat. Seguint una estratègia clarament contrària als interessos de la Generalitat que pretén representar, ara Méndez ha impedit la presentació d’un recurs contra l’ordre d’execució (provisional!) de la sentència que, pobrament argumentada, declarava nul·les les compravendes dels béns del Monestir de Sixena – quan encara s’ha de resoldre el recurs que, en el seu moment, hi oposà la pròpia Generalitat. En conclusió, la direct rule del 155 és una amenaça constant i ben real.

 

 

 

Set per set: De París a Cluny.

1. El Louvre, sempre sorprenent.

Foto: Musée du Louvre

Si viatgeu a París, no us perdeu François Ier et l’Art des Pays-Bas al Louvre. La coservadora Cécile Scailliérez ha muntat una exposició sorprenent rica i generosa dels millors artistes flamencs i holandesos a la França del Renaixament, la producció dels quals havien quedat durant massa temps sota l’ombra dels seus contemporanis italians. L’excel·lent catàleg és una obra de referència en aquest camp.

2. Picasso, dia a dia.

Foto: Musée Picasso

Picasso 1937. L’anée érotique al Museu Picasso de París dóna molt més del que el seu títol enginyós sembla prometre. Es pot seguir, dia a dia, l’enorme capacitat de treball de Picasso i la seva gran habilitat de cambiar d’un estil a un altre, sempre dins d’una exploració coherent dels molts llenguatges artístics que dominava d’una manera aclaparadora.

3. La qualitat és vella, els diners són frescos.

Foto: Christie’s

artnet trobareu un bon reportatge sobre la històrica venda del Salvator Mundi de Leonardo, mentre que a Christie’s  han penjant el video de la batalla final. L’estratègia de la casa de subhastes d’incloure l’obra mestra en una subhsata d’art contemporani s’ha revelat brillant, donat que els dos últims licitadors estaven representats per François de Poortere, International Director and Head of the Old Master’s Department, que anva pujant a poc a poc, i per  Alex Rotter, Chairman of post-war and contemporary art for the Americas, els increments del qual eren molt més atrevits. El client d’aquest és qui finalment va quedar-se’l, per 450,3 million de dòlars (comissions incloses).

4. Compreu-ho barat, doneu-ho car.

Al blog de l’ARCA, hi publiquen un  article explicant una estratègia d’ ingenieria financera: es tracta de comprar una peça important, preferiblement d’arqueologia, a un preu raonable, per després deixar-la valorar a un preu molt més alt per un “expert” (proveït pel venedor), de manera que surti a compte donar-la a una institució a canvi d’interessants avantges fiscals.

5. Prometedor.

Anònim (Anvers), Retaule de la Passió de Crist, c. 1510. Burgos, San  Lesmes, Capilla de Salamanca (Foto: Hans Nieuwdorp Archive, Illuminare – Centre for the Study of Medieval Art | KU Leuven).

Brepols publicarà al gener de l’any que ve  “Netherlandish Art and Luxury Goods in Renaissance Spain”, editat per D. van HeeschR. Janssen i  J. Van der Stock). Recollirà les contribucions al simposi del mateix títol a la Universitat de Lovaina, al febrer de 2016.

6. El cas Tàpies: una contribució alemanya.

En el cas de la venda de la col·lecció privada d’Antoni Tàpies a Christie’s, personalment m’hi vaig mostrar a favor, ja que no havia trobat cap article ni estudi que la relacionés de forma definitiva amb l’obra de l’artista. Bé doncs, sembla que estava equivocat: Barbara Catoir al FAZ publica un article prou convincent, on la descriu com la “typische Künstlersammlung”: mancada de cap obra realment important, però estratament vinculada al procés creatiu de Tàpies.

7. El tresor dels monjos.

Foto: Université Lumière Lyon 2

A els herois de la Revolució i els emprenedors del XIX se’ls va escapar i ha quedat enterrat fins al setembre passat: al blog del CNRS podeu llegir la història de la troballa d’un tresor (“2 200 pièces d’argent, 21 dinars en or, un anneau sigillaire en or avec une intaille romaine ainsi qu’une feuille pliée et un petit objet en or” ) a l’Abadia de Cluny, per un estudiant de màster treballant en una excavació sobre paleoalimentació.

Set per set: De Nova York a Madrid.

1. Una lliçó de connaisseurship – i recerca.

Foto: Städel Museum

La conservadora del Metropolitan Carmen C. Bambach explica al New York Times com va atribuir un nou dibuix (Nu masculí adormit amb un geni infantil) a Miquel Àngel. L’està presentant a la propera retrospectiva al mateix museu (del 13 de novembre al 12 de febrer de 2018).

2. Nou número.

El número de tardor d’enguany de la revista online Nineteenth Century Art Worlwide ja es pot consultar, gratuïtament com sempre. Aquesta vega no hi ha cap article sobre artites catalans o espanyols, però entre les bones contribucions a què ens té acostumats, hi trobareu una documentadíssima recensió de la l’exposició retrospectiva de l’escultor Medardo Rosso a al Museu de Belles Arts de Saint Louis per Susan Waller, catedràtica a la University of Missouri.

3. Un Goya val quasi 98 Fortunys.

Sota el rpograma de garantia de l’Estat, s’ha assegurat l’oli primerenc de Goya Aníbal victoriós contempla Itàlia des dels Alps  (oli sobre tela, 87 x 131,5 cm), amb 18 milions d’euros, per cobrir l’extensió del seu dipòsit al Museo del Prado. Poques setmanes després, 98 obres de Marià Fortuny, que han arribat al mateix museu per a la retrospectiva que hi estan a punt d’inaugurar, s’han valorat dins del mateix esquema en 18.804.239,60 €.

4. I cent Picassos valen 1.200.000 €.

Foto: Ader

Sense cap mena de dubte, un dels lots més espectaculars per als amats de gravats d’aquesta temporada, és el número 317 de la venda a Ader París del proper 25 de novembre: els 100 gravats de la Suite Vollard de Picasso provinents de la coneguda col·lecció del marxant i col·leccionista Henri M. Petitet (amb una estimació de 1,2 milions d’euros). A la fitxa del lot hi trobareu un resum de l’accidentada història de la Suite.

 5. Contra la “scholarship tax”.

Diverses figures prominents de la història de l’art del Regne Unit han iniciat una campanya contra el que anomenen la “scholarship tax”: els “drets d’autor” que els museus cobren per fotografies d’obres històrique respecte les quals, de fet, aquets drets ja no existeixen – ni tampoc respecte les fotografies d’elles, mancades de la necessària originalitat. Ho explica al seu blog Bendor Grosvenor, un dels impulsors més decidits.

6. Gurlitt, el resultat.

D’acord amb Marcel Brülhart, Vicepresident de la Dachstiftung des Kunstmuseums Bern, al capdavall no hi havia tantes obres amb un passat nazi a la col·lecció Gurlitt que, un cop heretada, ara estan exposant (Gurlitt: Status Report.“Degenerate Art” – confiscated and sold, fins al 4 de març de 2018, amb una exposició paral·lela a Bonn). En tot cas, afirma, la seva arribada al museu ha donat un impuls important a la recerca sobre la procedència de les obres a d’altres museus suïssos –entrevista al F.A.Z.

7. La bellesa està a l’interior.

Foto: Museo de las Colecciones Reales

El nou Museo de las Colecciones Reales ha anunciat que obrirà al gener del 2020. L’edifici, com és sabut, ja està acabat i premiat i vist el seu aspecte, no deixa de ser un ironia respecte a un institució que vol mostrar la monarquia com a àrbitre del bon gust al llarg dels segles. La col·lecció però, segur que no defraudarà, ni que sigui perquè inclourà, entre altres, l’esplèndida Armería Real.

Set per set: De Roma a Brussel·les.

1. A Roma per Nadal.

Si aquest any us inclineu per aquest clàssic, no us perdeu la magnífica retrospectiva de Gian Lorenzo Bernini (article al Giornale dell’Arte), oberta a la Galleria Borghese fins al 4 de febrer. L’exposició mostra el geni barroc en totes les seves facetes (escultor, dibuixant, pintor), després de les diverses monogràfiques arreu del món d’aquests darrers vint anys – els mateixos que han passat des de la reobertura de la Galleria.

2. Mentrestant a Nova York.

A la subhasta de Christie’s de dimarts passat, dos lots amb taules medievals hispàniques van superar la seva estimació inicial: aquest Bes de Judes atribuït al Mestre de Morata (dels 20.000-30.000 dòlars estimats als 45.000 dòlars finals) i aquestes dues escenes de la llegenda de la Veracreu adscrites a l’escola valenciana (dels 15.000-20.000 dòlars als 27.500 dòlars). Segur que hi haurem de tornar d’aquí a  un temps, amb les atribucions i els preus correctes.

3. Project Fear: la versió local (amb altaveu internacional).

Barrejeu la baixa de visitants d’octubre de cada any al MNAC amb la vaga dels subcontractats de Ciut’art a la Fundació Miró*, afegiu-hi un pensament d’especulacions sobre les col·leccions de la Fundació Dalí,  remateu-ho amb unes insinuacions suggerents sobre els préstecs del MNAC al Prado per a la propera retrospectiva de Fortuny (les invitacions de la qual ja estan arribant, tothom tranquil) i, felicitats!: ja  podeu servir un article Project Fear com el de l’ UK Editor d’artnet news (What the Catalan Crisis Could Mean for Dalí, Miró, and the Prado, too), amb el detall magistral de prescindir  de l’espectacular descens de finançament estatal per al museus catalans dels darrers anys.

*Ja cancel·lada (3 novembre).

4. Mapfre a Barcelona: Rodin, l’infern com a orígen.

Foto: Mapfre.

Segur que entre els espantats pels terribles catalans no s’hi compten els excel·lents professionals de la Fundación Mapfre que, el passat 11 d’octubre, van inaugurar a la seva seu a la Casa Nogués una de les millors exposicions de la temporada: L’infern segons Rodin (fins els proper 21 de gener de 2018). No us la perdeu; podreu sentir d’una manera quasi física l’esforç de l’escultor per extreure tot un món propi i modern a partir d’un encarrec a priori limitat i arnat: unes simples portes per tot l’Infern de la Divina Comèdia.

5. Mapfre a Madrid: Zuloaga, gros entre grans.

Ignacio Zuloaga Retrato de la condesa Mathieu de Noailles, 1913. Museo de Bellas Artes de Bilbao Inv. 82/50 © Ignacio Zuloaga, VEGAP, Madrid, 2017 Foto: © Bilboko Arte Ederren Museoa-Museo de Bellas Artes de Bilbao.

Igualment recomanable és la monogràfica sobre l’etapa parisenca  del basc Ignacio de Zuloaga (Eibar, 1870-Madrid, 1945) a la seva seu al Paseo de Recoletos (fins al 7 de gener de 2018). S’hi ofereix una sel·lecció àmplia de la seva obra, insitint en el context en què es va moure –  fins i tot inclou un sala dedicada a la seva activitat com a antiquari. la contundència, la preciositat,  la magnitud i el gran èxit  internacional (encara viu) de la seves obres no amaguen el fet que alguns dels seus contemporanis, com el mateix Hermen Anglada-Camarasa, van tenir carreres paral·les a la seva amb fruits més notables – com ara el retrat de Sonia Klamery al Reina Sofia.

6. Més catàlegs digitals.

Foto: Editions Faton

L’edició online dels catàlegs raonats d’artistes és una tendència imparable i cadascú hi aporta la seva novetat. La sempre solvent Arianne James-Sarazin i l’editorial Faton han decidit, per exemple, que la versió en línia del del nord-català Hyachinte Rigaud serveixi d’actualització de la versió en paper editada novembre de l’any passat.

7. La serp d’hivern.

Com ja era clar fa un parell de mesos enrera, un dels temes estrella de la temporada seria el destí de la col·lecció d’obres contemporànies d’Antoni Tàpies. José Montañés no podia fallar i se’n va ocupar a la seva columna el passat 22 d’octubre, recollint els esforços del Conseller de Cultura Sr. Lluís Puig per trobar la fórmula per retenir-ne les peces més importants, abans que es subhastin, el febrer que ve, a Londres. Això era previ, però, a que el Sr. Puig hagués d’exiliar-se a Brussel·les.